Ja fa un temps, vaig escriure un post negant-me a assistir mai més a cap boda. I he fet una excepció amb la boda d'H. i E. La raó principal, perquè són unes persones que m'estime i -també hi ha ajudat moltíssim- pel fet que havien organitzat una d'eixes bodes a les que, d'entrada, no fa mandra anar: en la muntanya, amb un sopar senzill, sense estridències ni excessos, a la qual podies assistir sense disfressar-te, sense número de compte corrent... Vaig dir que sí, la veritat, entre molts dubtes. Però què collons, la novia ho mereixia!
L'experiència? La boda molt bé. La cerimònia curta, emotiva. El sopar correcte. La companyia... Heus ací el suplici. Ja d'entrada, arribar a la masia on se celebrava, i veure'm un bon grapat de gent somrient i empindongà guaitant per les balconades de les habitacions, em va recordar l'animadversió que sent davant d'aquestes situacions: calia carregar-se de diplomàcia! I és que a una boda els novios, si conviden a uns, han de convidar els altres: no poden garbellar imbècils. Els imbècils hi són també presents, i poden acabar per fer-li passar a u un autèntic suplici. I en la meua quadrilla, això que en un poble s'entén per grup d'amics en sentit ampli, hi ha imbècils per a tots els gustos, de la A a la Z. Si em llegiu, no s'escandalitzeu. Dic imbècil sense mala bava, o amb poca, la mínima: hi ha més ironia i un cert toc de cinisme.
A
Als pocs minuts d'arribar, foto de chicos. Uf. Uf. Uf. Per als masclistes, i part de la meua quadrilla ho és molt, el món es divideix entre chicos y chicas. No poden entendre la realitat des de cap altra perspectiva. Hi ha coses que poden fer els chicos, i coses que són pròpies de las chicas. I així anem. Així, foto de chicos! I l'imbècil A se m'arrimà i em digué literalment: -Édgar, si vols... M'estava donant permís per a posar-me a la foto! Al·lucinava per un tub. Mentre ens fèiem la foto, em preguntava jo dues coses:
- M'ha donat permís perquè, després de tants anys fent coses junts, encara no em considera del grup? Encara sóc una "cosa a banda"? I per quina raó?
- M'ha donat permís perquè, tenint en compte les meues preferències sexuals, no sóc "del tot" un chico?
Si la resposta era la primera, l'imbècil A és el rei dels imbècils. Si la resposta és la segona, a banda de masclista i retrògrad, l'imbècil A és homòfob per molt que se'n vanaglorie del seu progressisme. Però crec que les dues opcions es barregen, i l'imbècil A, el requeteimbècil A no entén que dins d'una quadrilla, no tots li han de ser afins.
B
Saluts ací, saluts allà. Quant de temps! Ei! Hola, què tal! A alguns, ni pols ni remolí, senzillament, correcció. A altres, encara que no hi parle i que sols hi tinc relació esporàdicament, m'alegrava de veure'ls per allà. -Hola, què tal?-, li diguí a B. I resultà que B havia tret a passejar la seua mala educació i, com no, la seua imbecil·litat. -Hola què tal, babalà, babalà-. Dit amb un to despectiu, desagradable i vexatori. I girant el cap en acabant. Ho torní a intentar i resposta similar. Confirmat: B també és imbècil. -Mira, B, m'ho estàs fent tant lleig que dubte que et torne a saludar mai més.- Resposta: -Ja no ho feies... Bé, sí que ho feies-. Però que quedi tranquil·la B: mai més.
El més bo és que, sopant, B es va molestar perquè li contestava de forma barroera. Es veu que les medecines pròpies no agraden als qui les administren.
C
Amb C havia vingut al cotxe, aguantant les seues bromes repetitives, reiterades, avorrides, exasperants sobre si "dame un beso", "te gusto", "no me toques", "me tendré que tapar el culo". C és un xic, i sempre m'ha de fer bromes d'aquestes, seeeempre, seeeeeeeeeeeeeeeeeempre. Quin cansament. Ja de per sí, insuportable. La cosa la suporte amb resignació, tot evitant-lo sempre que puc. Sí, C es vanagloria que tiene muchos amigos gays, però, com podeu comprovar, és homòfob fins a la medul·la.
En començar la cerimònia, situat jo a un extrem de la balconada de l'últim pis, tranquil·let, a la fresqueta, se m'acostà C i començà a fer com a que volia pegar-me un bes: -Quieres un beso, guapa mmmu mummmu mu-. De nou, la broma sobre les meues preferències sexuals. Fastig. Fàstic. Enuig. Ràbia. Contenció: -C, pots parar, per favor, que m'estan venint rampallons?-.
I llavors es produí el clímax de la imbecil·litat. Dubte que en un any es condense tanta imbecil·litat junta en una sola resposta.
-A mi me hablas en castellano.- Va dir C. C, que és nascut a un poble de la zona castellanoparlant de València. C, que viu al poble des de fa més de 25 anys, demostrava amb aquesta frase, no solament que era imbècil a la enèsima potència, sinó un menyspreu a la llengua i la cultura dels seus amics tan gran, que m'era difícil de creure que havia escoltat aquesta resposta. Crec que vaig fer una cara que devia ser tota ella un cromo. Llavors, C va intentar arreglar-ho:
-O en valenciano, no en catalán-. Déu meu! Es pot ser, a banda d'imbècil, del més imbècil del planeta durant uns segons, qui sap si durant anys, taaaaaaan ignorant!? Ignorant no pel fet de considerar el valencià com una llengua diferent del català. No, si fóra això sols. Resulta que la paraula "catalana" era "rampalló", una paraula d'ús comú a Algemesí... I possiblement, només d'Algemesí. Vol dir còlic intestinal. En castellà, retortijón. Resulta que com el molt ignorant, després de vora 30 anys de viure entre nosaltres, encara no coneix ni parla la nostra llengua, que també és la d'ell, vers la qual ha demostrat el menyspreu més absolut, s'escuda dient que parlem "català". Res de nou. Què li farem! Però deduïsc que de tot el que li parlem en valencià, deu entendre com a molt un 60%. Amb raó C és un inadaptat.
D
D anava tan feliç passejant-se ara per ací, ara per allà. I t'agafava com si fóra un graaaaaan amic. En vàries ocasions. I què tal, i pasqual. No vaig ser tan maleducat com B, més aviat diplomàtic, però si B actuava de manera maleducada i barroera, D ho feia d'una manera del tot falsa: anys que no parlàvem. Ni tan sols em va comunicar que es casava. Llastimós.
E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, X, Y i Z. I el moment clau, durant el qual vaig saber-me fora d'aquest alfabet, va ser quan tots s'alçaren de taula per donar-los un regal als novios. Ningú m'havia dit que pensaven fer aquest detall, ni m'havia preguntat si hi volia participar. De manera que em vaig quedar amb alfa i beta -que seien a l'altra punta- sol a la taula: s'imagineu com em sentí? Tant costava incloure'm? Vaig dissimular alçant-me per anar a veure la cara dels nadons als cotxets. Perplex i decebut. Llavors vaig entendre que jo era aquesta lletra:
Per sort, hi havia gent normal, amb els seus ets i els seus uts, però amb qui es podia parlar, enraonar, posar-se al dia... Però crec que no entren dins d'aquest abecedari, més aviat podríem anomenar-los amb l'alfabet grec: alfa, beta, a qui ja he anomenat, gamma, delta, amb qui enraoní hores i hores... A ells haig d'agrair-los la seua companyia, la seua amistat i la seua conversa. I també torní satisfet de la felicitat de veure l'E. i H. feliços i pagats, de taula en taula. I les risses amb el detall que els novios tingueren amb alguns de nosaltres. Crec que no faltava la bona voluntat. I els estic, de veres, molt i molt agraït.
Però em pregunte si tot això em compensa el fet d'haver d'aguantar tant d'imbècil solt. Jo crec que no. O potser sí. Crec que depèn de com de vulnerable em senta en un moment donat. Així doncs, pensa que si et dic que no vaig a la teua boda, a banda de les raons que vaig donar en el seu moment, m'estàs condemnant a vagar durant hores per un laberint d'imbècils i que el meu ànim pot eixir per terra.
Tingues una miqueta de consideració amb mi i entén que el meu no no té res a veure amb tu, sinó amb el context i la circumstància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada