Una teoria fàcil d'entendre. Anem per parts: comencem pel símil que dóna nom a la teoria. Un mono està a la gàbia i veu que a fora, no massa lluny, té un plàtan que no pot abastar amb la mà. Al costat té un pal: el seu enginy el portarà a fer servir el pal per apropar-se el plàtan i poder-lo, així, agafar. Ara bé, l'activitat més interessant de totes no ha estat ni el fet d'agafar el pal, ni d'abastar-se la fruita: ha estat menjar-se-la.
Aquest senzill símil és el que se m'ha ocorregut per explicar com he après tot el que sé d'informàtica: davant d'una necessitat, investigava les eines que sabia que em serien útils per satisfer-la, i anava aprenent a poc a poc. Però el més interessant d'aquelles experiències d'aprenentatge no era el fet que aprenia a justificar un text, o a inserir-li una imatge, o a fer un càlcul amb l'Excel... Sinó que era la fruita en sí: no feia servir un processador de texts, sinó que redactava un text, un treball, una dissertació. O, anant a camps més pràctics, calculava de manera senzilla les notes mitjanes d'un alumne estalviant temps. O que tenia accès a una informació que m'interessava llegir. O que podia elaborar un àlbum amb les fotos de tal viatge. O en el camp laboral, vaig aprendre a fer servir el programa Tesipro i a torejar tots els seus defectes perquè... em feia falta a l'hotel on treballava per donar habitació a un client! La informàtica no era la meua finalitat, era una eina, com ho era la llibreta i el bolígraf o la màquina d'escriure, o les tisores i la cola a l'hora de fer un collage.
Però ai, las! Com se'ns ha oblidat això! Em preguntava aquests dies de final de curs, en què al centre hem tingut algunes hores mortes, per què als alumnes de COMPETIC els costa tant d'aprendre. I he arribat a una conclusió: perquè es confonen els conceptes i els treballs o tasques a fer amb els procediments i les ferramentes que s'hi utilitzen. Ho fem els mestres i ho fan els alumnes.
M'explico. És com aquell que diu que vol a prendre la tècnica de la pintura a l'oli. Vol aprendre com fer les mescles, quin tipus de pinzell s'ha d'emprar en cada cas, com es pot fer un color nou, com preparar un llenç... I quan li preguntes què pintarà, et contesta que no, que ell no vol pintar cap quadre. O com aquell que aprèn com llaurar, empeltar, esporgar, sembrar, derronyar, regar... i resulta que no té intenció de treballar un hort. O com aquell que aprèn mecanografia i no sap escriure, o aprèn a conduir i una vegada dalt del cotxe no sap on dur-lo ni on anar amb ell. O en aquella escola on estiguí, que per "llei suprema" s'havia de tenir un bloc, i per descomptat, després havíem d'estar calfant-nos el cap sobre què posar en aquell bloc: teníem una eina per comunicar, però res a dir. Tot era forçat. Tot plegat, no té cap sentit.
Enguany han passat alumnes per les aules d'informàtica que han après a fer servir el full de càlcul, les bases de dades, els navegadors i buscadors d'Internet, els processadors de texts, programes d'edició d'imatges, so i vídeo, etc. I quan se'ls ha plantejat, a final de curs, de fer un projecte amb aquestes eines, no l'han pogut fer. Alguns perquè no les dominaven. Altres, perquè no sabien amb quin contingut omplir-lo. Sabien elaborar una taula de full de càlcul amb percentatges imitant un model, però eren incapaços d'imaginar una situació que requerira emprar el full de càlcul. Sabien inserir una taula a un text en un processador de texts, però no tenien res a contar ni cap idea per redactar un text propi. L'altra opció era buscar els texts a Internet i formatar-los: incapaços de seleccionar una informació necessària entre la quantitat ingent d'informacions que trobaven. Evidentment, per fer-ho calia tenir criteri i el criteri només el dóna el coneixement d'un tema.
Hi veieu l'entrellat?
Si arribe a aquestes conclusions és perquè, justament, a mi mateix em passa: les eines informàtiques que utilitze sovint, que en són més aviat poques, les domine cada vegada millor. Les que no em serveixen per a res, se m'obilden: fiu un curs de base de dades, però ara mateix no sabria fer la "o" amb un canut amb el programa Acces. En canvi, quan fa anys i panys catalogàvem els llibres d'una donació a la parròquia del poble, me'n vaig eixir amb el programa sense haver fet cap curs! Altre exempe: una xica ha vingut avui a fer una prova de nivell per als cursos COMPETIC i s'ha defès molt bé! Tenia mil titolets: un de Word quan va necessitar el Word, un d'Excel de quan va necessitar l'Excel, un de Gimp de quan va necessitar el Gimp. I com els havia fet servir en la seua feina, en el seu temps lliure, en els seus estudis, ha pogut fer correctament els exercicis que li havíem proposat. Dominava les eines, perquè les havia fet servir per a alguna cosa.
Només puc concloure que no té sentit, cap sentit, aprendre "informàtica", així, a seques, sense més. Cal aprendre "informàtica per a", i cal tenir sempre clar en què m'ajudaran aquestes eines. Contràriament, estem perdent un temps valuosíssim que podríem invertir en millorar allò que ens obriria noves portes: la nostra destresa lectora, la nostra cultura general... Vull dir, temps en què podríem estar llegint un bon llibre. I ben de segur, que a través de la lectura se'ls crearien nous interessos i necessitats en què, potser, tingueren cabuda les eines informàtiques. Per això arribe a la conclusió que els cursos COMPETIC estan mal enfocats. De les eines que aprèn l'alumnat durant un curs, només veu utilitat a una o dues... I amb molta sort! La resta, maldecaps i oblit.
Avui m'han proposat un lloc de treball en què més de tres quartes parts de la docència s'havia d'impartir en els cursos COMPETIC. I he previst de seguida que després d'unes poques setmanes de classe, em sentiria com Sísif pujant la gran pedra a la muntanya: per després veure-la rodolar i haver-la de tornar a pujar. Per això no he pogut evitar expressar que la vacant no m'era gens atractiva. M'han donat les gràcies per tot i m'han dit que sortosament hi havia també una altra xica que tenia la formació requerida i a qui sí que feia goig el lloc de treball: hi tenia moltes idees i projectes.
En penjar el telèfon, la pensada que he tingut ha sigut una mica paradoxal: justament jo no havia agafat aquesta vacant perquè les tenia, les idees, i també els projectes. Com poden ser, a voltes, d'enrevessades les coses.
Un dels meus projectes era i és ser mestre: ací em quede esperant que m'envien a ensenyar a llegir i a escriure, perquè aquestes eines sí que permeten aprehendre el món i estimar-lo. O com diu Vinyoli: anostrar-lo. La informàtica, millor deixem-la per als qui la comprenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada