Feia temps que no gaudia tant coneixent un trosset de país: en aquesta ocasió, l'anada i tornada entre Barcelona i València l'he aprofitada per fer parada al Maestrat, un territori que m'ha sorprès gratament. Supose que tan capficat com he estat en conèixer les terres catalanes, havia mig oblidat que el País Valencià està, també, ple de llocs interessants.
El meu estiu es pot dir que ha acabat a Vinaròs, amb M., L. i A. Comentant algunes anècdotes sobre el meu anar i vindre per aqueixes comarques, vaig arribar a comparar el Maestrat amb la Toscana. Exagerat? Pot semblar-ho: no hi ha cap Florència, cap riu Arno amb cap ponte Vecchio, ni cap Siena... Però ací i allà es poden trobar pobles de pedra impressionants, penjats d'una geografia dominada per moles i barrancs, terres totes elles de secà. Pobles, com allà, plens d'història i d'art, malgrat les guerres i desfetes: des de la Prehistòria, amb els vestigis d'art rupestre llevantí declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, passant pel romànic de reconquesta, els templers, l'ordre de Montesa, el gòtic, la Guerra de Successió, les Carlinades... i fins i tot el trist episodi de la destrucció de gran part dels pobles de l'Alt Maestrat per l'aviació Còndor alemanya durant la Guerra Civil. Això sí: crec que el paisatge està poc cuidat i, sobre tot, poc valorat: camps abandonats, construccions fora de lloc i elements que el desfiguren. Segurament, és aquesta la diferència més gran amb la Toscana.
[cap.183] ...i després passàrem pel riu de les Truites, i eixírem a la canyada d'Ares, i de la canyada d'Ares al port de Prunelles, i a Salvasòria, i a Atemí; i passàrem pel pla de Sant Mateu, que llavors era erm, i eixírem al riu Sec, que va més amunt de Cervera...
Llibre dels fets · Jaume I.
Malgrat que la meua incursió al Maestrat no va començar ací, hi escric al principi perquè aquest lloc té una especial rellevància com a "porta" o començament. Segons la tradició, és per aquest pont gòtic situat a la Pobla de Ballestar, a Vilafranca, que Jaume I va creuar la frontera de l'Aragó amb la taifa valenciana per iniciar-ne la conquesta. Podem dir que la història dels valencians va començar ací... i a la Tinença, com vaig assenyalar fa poc.
La Pobla del Ballestar és un llogaret pertanyent a Vilafranca, a la frontera amb Aragó, que s'alça on va estar el primitiu assentament de la població. Si no fora pels cables de la llum i alguna que altra antena parabòlica, podríem dir que el lloc ens transporta directament a l'Edat Mitjana.
Segurament aquest pont que creua el riu de les Truites siga posterior a Jaume I, però paga la pena igualment de visitar-lo i creuar-lo. A la Pobla hi ha també l'església romànica de Sant Miquel, la portada de la qual destaca pel símbol solar dels templers esculpit en relleu sobre una de les dovelles. El retaule que allotjava, atribuït a Bernat Serra i que hui es conserva a Vilafranca, és una de les peces que ha estat restaurades per la fundació La Llum de les Imatges, i s'exposa a la presó de Culla.
Pont gòtic, on segons la tradició, passà Jaume I rumb a la Conquesta
Església de Sant Miquel
Signe solar, marca dels templers. Un de similar trobí a l'ermita de Santa Maria de Xalamera
Retaule de Sant Miquel, de Bernat Serra
Detalls del retaule
SANT MATEU
Vista de l'església arxiprestal
Aquest sí que fou l'inici de la meua excursió per aquestes terres. La inacabada església arxiprestal domina la població, i és visible des de quilòmetres a la rodona. Sant Mateu és un poble ple de racons i pedres dignes de visitar: el campanar de les Llàstimes, les fonts gòtiques, els palaus gòtics, les muralles... Però entre tots els monuments, destaca aquesta església, una de les obres cabdals del gòtic valencià. La gran nau gòtica, però, roman inacabada, i als seus peus s'ajunta amb l'antiga església romànica precedent, de la qual encara es conserven tres arcs de diafragma. Al museu, entre altres, es pot contemplar la que potser siga l'obra més important de l'orfebreria gòtica valenciana: la creu processional de la parròquia.
L'església arxiprestal de Sant Mateu fou escenari d'un dels episodis més tronats de la història d'aquest costat del Mediterrani: el Cisma d'Occident. I és que diu la tradició que Climent VIII, darrer papa cismàtic, va abdicar en aquest lloc.
Campanar de les Llàstimes, l'únic que queda en peus
d'un antic convent dominic.
Palau Borrull, que junt amb el de la Cort Nova,
és l'actual seu de l'ajuntament
Carreró dels jueus, antic carrer medieval restaurat.
Recorda al carrer de les Bruixes de Cervera, o
al carrer del Balç de Manresa.
Font de l'Àngel i vistes de la plaça major.
Detalls del palau del Marqués de Villores, renaixentista
Plaça de Sant Agustí des del convent de les agustines
Portada i capitells romànics de l'església arxiprestal
Impressionant volta gòtica
Cúpula de la capella de la comunió: Trinitat i el martiri de St. Climent
Detall del retaule gòtic de la Trinitat, del taller de Sant Mateu.
Només en queden alguns fragments.
Vistes des del campanar.
Cos de campanes. La més antiga, el tiplet, data del s. XVIII
Maquinària del rellotge. S. XIX?
Èol: detall d'una mènsula de la sala del rellotge
Calze que, segons la tradició, va pertànyer
al Papa Lluna, Benet XIII
Detall de la portada gòtica de l'església.
Detall de la creu processional
BENASSAL
Benassal des de la Font d'en Segures
Benassal és coneguda per les seues famoses aigües mineromedicinals: a pocs quilòmetres de la població es troba la font d'en Segures, al voltant de la qual trobem una xicoteta zona residencial, l'embotelladora i un balneari. La font és un bon lloc per fer una parada: no hi aneu carregats amb desenes de marraixes, que està prohibit emportar-se'n més de 2 litres d'aigua cada viatge!
Font d'en Segures
A banda de la font (i del balneari, que queda a la llista de coses pendents...), paga la pena pegar un passeig pel casc antic de Benassal. Tot i que fou un dels pobles més afectats pels bombardejos franquistes, encara conserva alguns indrets interessants, com els carrerons de la Mola, nucli primitiu del poble, les torres de la muralla i alguns palaus barrocs, com el palau dels Sànchez Cotanda. Ah! I Benassal és un dels pobles que més marcaren el gramàtic Carles Salvador: arreu hi trobem referències.
Detall del mural sobre Benassal de T.J. Gozalbo
La Mola
Carrer de Culla i torre de la Presó
Detalls de la façana barroca del palau dels Sànchez Cotanda
ARES DEL MAESTRAT I LA SEUA MOLA (1.323 m)
Ares és, sens dubte, una de les joies paisatgístiques del nostre país. Penjat, literalment, d'un contrafort de la Mola homònima, sorprèn per la seua silueta, tot destacant la gran roca on s'assentava el castell. Ares ha estat un poble que ha patit dues grans destruccions: una, ordenada per Felip V durant la Guerra de Successió; l'altra, per l'aviació Còndor durant la Guerra Civil. De la primera d'aquestes destruccions va nàixer el projecte de la seua grandiosa església barroca: en destruir les tropes borbòniques l'antiga església gòtica, el poble va voler desafiar la monarquia bastint-ne una altra molt més gran i sumptuosa. És per això que el campanar, únic element que quedà dempeus després de l'incendi que destruí Ares, és més baix que la pròpia nau de l'església.
Monument a Jaume I
Antiga llotja, seu de l'ajuntament
Interior de l'església, afectat per les humitats i les destruccions del '36
La roca del castell és buida: a dintre hi ha l'anomenada "cova", que allotja un museu d'història de la població.
Des de la roca del castell
Detall de la façana de l'església
Ares des del camí de la Mola
A banda del seu ric patrimoni arquitectònic, és recomanable enfilar-se al punt més alt de la Mola: des d'allà es contemplen gran part de les valls del Maestrat i dels Ports. Un paisatge bell com pocs, desconegut i poc valorat. Silenci només trencat pel gruny d'algunes aus (voltors?).
Camí de la Mola
TÍRIG I ALBOCÀSSER
Plaça major de Tírig
Tírig va ser el punt i final de la meua primera excursió: fou el moment de parar, sopar, i fer rumb cap Algemesí. Si bé el seu casc antic no té cap edifici destacable, Tírig és parada obligada per visitar el barranc de la Valltorta i les seues pintures rupestres, màxim esponent de l'art rupestre llevantí. A elles dedicaré un escrit a banda.
La meua segona excursió la vaig començar a Albocàsser, poble que, dominat pel seu campanar de pedra, conserva alguns racons bonics. La capital de l'Alt Maestrat fou un dels pobles més afectats pel bombardeig de l'aviació Còndor l'any 1938.
CATÍ
Si a primera vista pot semblar un poble com un altre, una ràpida ullada ens descobreix una sèrie de detalls que ens parlen del seu esplendor durant l'Edat Mitjana, gràcies al comerç de la llana i altres teixits justament amb la Toscana, amb qui hem comparat el Maestrat al començament. En efecte, el bar on prenem cafè és un magnífic palau medieval; l'antic ajuntament, una llotja de comerç gòtica impressionant; ací i allà, els edificis mostren elements gòtics que els converteixen en elements únics.
Porxades i interior de la llotja comercial, del s. XIV Les pintures il·lustren la batalla de Tedeliz, durant la qual es va recuperar la custodia de Torreblanca, robada pels pirates barbarescs
Casa on hi ha la penya valencianista de Catí
Palau Miralles, del s. XV, on avui hi ha un bar
A Catí me n'assabentí de l'exposició de la fundació La Llum de les Imatges, dedicada al Maestrat. L'església de l'Assumpció ha estat convertida en una gran sala d'exposicions on es mostren les obres del període gòtic que s'han restaurat per a l'ocasió. Destaca el retaule de Jacomart dedicat a St. Llorenç i St. Pere Verona, així com els peirons o creus de terme i altres elements escultòrics del taller de St. Mateu. Al seu torn, els elements arquitectònics de l'església, i la seua decoració d'esgrafiats i pintures al fresc, fan merèixer ja per sí la visita.
Frescos de la capella de la comunió, de Pasqual Mespletera. Sant Tomàs, situat enmig de l'arcada del presbiteri, crida a tots els sants del cel a participar de l'eucaristia. Tot pareix estar en moviment.
Retaule de St. Llorenç i St. Pere, de Jacomart, una de les obres cabdals de la pintura gòtica valenciana.
Esgrafiats del s. XVII que decoren el sostre de l'església. Estan plens d'al·legories i bestiari de la mitologia pagana.
Fragment del retaule escultòric de St. Miquel de Canet lo Roig, atribuït al taller de St. Mateu
Detall del St. Jaume de Joan Reixach
VILAFRANCA
Adés he parlat ja de la Pobla del Ballestar, a pocs quilòmetres de Vilafranca. Aquesta vila és una de les que més m'ha sorprès de la meua excursió: pràcticament tots els carrers del seu antic recinte emmurallat guarden algun racó encisador i, per sobre d'ells, s'alça la seua església renaixentista, bastida amb la riquesa que, des de ben antic, donava el comerç de la llana: la tradició tèxtil de Vilafranca arriba fins als nostres dies, amb la fàbrica de llenceria Marie Claire.
A banda de l'església, fareu bé de visitar l'antic ajuntament, reconvertit en un museu. El seu saló de plens guarda una joia del gòtic: el retaule de la Mare de Déu del Llosar, on es representen els Sants de la Pedra, Sant Onofre i Maria Magdalena. Algunes de les seues taules són ben curioses: en una, el pintor es permet la llicència de representar l'ascensió al cel de la Magdalena, descrita en un dels evangelis apòcrifs. El culte a Maria Magdalena i el seu evangeli apòcrif foren perseguits pel paper que representava en l'alliberació de la dona del rol social que li havia estat assignat. Per altra banda, trobem també una taula on la Mare de Déu és coronada amb la mitra papal: una clara referència al cisma d'occident que es produí per aquella època, i potser una burla a la institució del papat.
Botiga del carrer Major
Portal de Sant Roc, únic dels que donaven entrada al recinte emmurallat que roman en peus.
Santuari del Llosar
Portada lateral de l'església, d'estil greco-renaixentista
Sant Miquel esculpit a una de les claus de volta del cor de l'església
Capella de la comunió: el sagrari és una notable obra d'orfebreria, construït durant la post-guerra.
Transsagrari
La nau presenta un aspecte semblant al que devia tenir l'església d'Algemesí fins que fou revestida amb l'actual decoració neoclàssica.
Retaule de la Mare de Déu del Llosar, amb les escenes que he referit.
CULLA
Vaig dubtar si pegar una volta per Culla, segona seu de la Llum de les Imatges, o anar a la cova Remígia d'Ares per veure les pintures rupestres. Com que aquestes darreres m'esperaran per a una altra ocasió, vaig fer rumb a Culla: un poble de pedra que no sembla haver canviat massa des de l'Edat Mitjana. Fins i tot, conserva la pedra on escarmentaven els lladres menors.
L'exposició Pulchra Magistri es divideix en quatre espais: l'església, la casa badia, la presó i l'antic hospital. És ací on s'exposa el retaule de Sant Miquel de la Pobla del Ballestar, i altres peces com el tapís de la catedral de Tortosa o les restes del retaule escultòric del Salvador de Culla, que s'han integrat en una reconstrucció en guix.
Els Perxets
Porta lateral de l'església parroquial.
Algunes finestres del carrer major conserven la seua policromia original: la gent pintava les finestres de color blau per espantar insectes i mals esperits.
Detall del retaule dels Sants Joans atribuït al mestre d'Albocàsser. Sant Joan escriu el seu Evangeli.
I ací acabaren els meus tombs pel Maestrat. Gairebé acomiadí allà l'estiu. Més ben dit, l'estiu s'acomiadà de mi amb aquesta inesperada tempesta.
