Bach, com la naturalesa, és un miracle.

Bach, com la naturalesa, és un miracle. Un dels moments en què he viscut més intensament aquesta afirmació de Pau Casals va ser fa uns dies davant d'aquest impressionant retaule barroc de Sant Pere de Prada. Pot existir un escenari més idoni per viure Bach? (Sí, possiblement del retaule caldria treure la tiara papal per sintonitzar completament amb el sentir del gran compositor). La gent s'anava acomodant als seus llocs mentre jo feia fotos ací i allà de cada racó del temple. Arribà un moment en què els llums començaren a

 apagar-se des de l'orgue fins al presbiteri, i només quedà il·luminat el retaule. No quedaven programes de mà, per la qual cosa no sabia exactament què interpretarien en primer lloc: esperant que eixiren els intèrprets, l'orgue començà amb força la fantasia i fuga BWV 542. Difícil explicar les sensacions que afloraren de dintre meu en aqueix mateix instant. Ara que ho mire amb certa distància, crec que és alguna cosa semblant a la felicitat, mesclada amb milers de vivències, sentiments, creences i esperances. Després seguiren dos dels concerts de Brandenburg, la partita per a flauta, la peça d'orgue BWV 572, a més d'un tercer concert i un parell de corals. 

Fa unes setmanes visití la vil·la Casals a la platja del Salvador, al Vendrell. Vaig anomenar la intenció d'assistir cada any al Festival Pau Casals de Prada de Conflent: vaig triar el concert dedicat al compositor alemany just per aquells dies. Malgrat que em trastocava una mica els plans de l'estiu, no me'n penedisc gens! I si escoltar-lo a casa és tota una experiència, en directe es converteix en alguna cosa que frega la transcendència.

El concert ha estat l'objectiu i moment culminant d'aquesta breu escapada (l'enèsima!) a terres nord-catalanes. I va ser al vespre d'un dia que vaig passar rossellonejant: una ruta que m'ha dut per diferents indrets del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya i que ha estat tota ella una borratxera d'art religiós i natura. I és que la Catalunya Nord, mig oblidada per uns i per altres durant segles (uns perquè l'havien perduda, els altres perquè només els interessava com a terra de frontera), s'ha lliurat de guerres i dels handicaps revolucionaris, i el seu patrimoni és immens. A més a més, va tenir la sort de rebre l'escultor barroc Josep Sunyer qui, fugint dels avatars de la Guerra de Successió, va establir taller a Prada i es dedicà a produir retaules escultòrics que esdevenen, avui, uns dels exemplars més preuats de l'art barroc català i francès. Sense anar més lluny, el de Prada és el retaule barroc més gran de tot França i, possiblement, un dels més bells i de major qualitat.

I és que la música semblava eixir del mateix retaule: tot ell semblava estar en moviment durant el concert. Uns personatges dialoguen amb altres, els angelots que el decoren fan sonar instruments, assenyalen diferents elements destacats, anuncien el dia del famós "judici"... Pareix que en algun moment totes les escultures vagen a cobrar vida. I al capdamunt de tot, el Pare-Etern guaita des d'un medalló, com si es tractés del director de l'orquestra i de tot aquest monument que canta la grandesa de Déu i de tota la Creació. Com veieu, un moment de recreació de la totalitat d'escenografia barroca l'objectiu de la qual no era altre que crear aquest colp d'efecte en l'espectador. Si a l'època no coneixien les drogues, s'ha de tenir en compte que tenien recursos per recrear-ne els efectes!

Martiri de Sant Andreu

Sant Jaume el Major

Sant Ambrosi guaita entre els àngels de l'Apocalipsi.

Orgue de l'església de Prada

SANT ANDREU DE SUREDA

Aquest poble està situat al peu de la serra de l'Albera i, com en gairebé tots els poblets del nord del Pirineu, cadascun dels seus raconets està ben cuidat i mimat. Un bon lloc per fer parada, esmorzar i fer un passeig per iniciar aquest passeig pel Rosselló. A Sant Andreu em dugué la voluntat de conèixer el monestir homònim, amb elements del primer romànic i amb una església d'estructura semblant a la de Sant Pere de Rodes: aquesta influència arquitectònica ens parla dels moments en què els comtats del Rosselló i de l'Empordà eren regits pels mateixos nobles. El temple és, de fet, l'únic element que ha arribat als nostres dies del cenobi.

L'element més destacat del monestir és, possiblement, la llinda de la porta principal, una de les primeres obres escultòriques del romànic català, emparentada amb la llinda de la veïna abadia de Sant Genís de Fontanes: segurament són obra del mateix taller. A banda de la llinda, a la façana trobem una alta porta reutilitzada com a finestra que conté uns medallons interessants amb els símbols dels evangelistes, així com uns animals mitològics que devoren sengles preses: un símbol de la tortura eterna causada pel pecat!

Absis de l'església de Sant Andreu de Sureda

Llinda i timpà de la portada de l'església

Detall de la finestra de la façana de ponent, sobre la portada

Bèstia

Pic baptismal, romànica

Únic capitell conservat del claustre del monestir

Nau de l'església

Detall de la llinda.

VALMY (ARGELERS).

El nom de Valmy deriva de Masmaria o Mas de Maria, propietat agrícola on el propietari, cap a finals del XIX, amb la voluntat de seguir la moda del moment, va encarregar a Viggo Dorph-Petersen la construcció d'un castell-palau modernista. El castell no és visitable, però sí que ho són els jardins, amb vistes al mar. Són un dels llocs més deliciosos de la Costa Vermella. 

BAIXÀS

Un poble que no apareix ni al mapa, insignificant al mateix temps que deliciós i cuidat, tot rodejat de vinya. I és justament ací on també es pot trobar el miracle del barroc: a l'església parroquial, dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, trobem el retaule barroc més gran i espectacular de la plana del Rosselló, obra de Lluís Generes. A la base del retaule, que va narrant els episodis de la vida de la Mare de Déu en els seus plafons escultòrics, trobem dos medallons que expliquen l'any i la procedència dels diners que es van destinar a la construcció i daurat del retaule: malgrat els anys que ja portava en vigor el Tractat dels Pirineus i la prohibició del català per part de la monarquia francesa, els medallons encara estan escrits en català. Un senyal de rebel·lia, o bé hem de pensar que els afers polítics encara no havien afectat la vida de la ruralia? 

Retaule barroc més gran del Rosselló

Àngels músics rematant el retaule.

Al·legoria de la Creació

Remat del retaule: calvari i àngels músics.

Escena de l'Anunciació

Sant Marc

A Baixàs es va produir la primera casualitat del dia: l'església estava tancada diumenge. Però just que el rector aparcava el seu cotxe a prop i, en veure'm a la porta, s'oferí a obrir-me. Em va explicar com engegar els llums i em pregà que, en acabant, tancara la porta: totalment sol en la quietud de l'església buida! (Podria haver-me endut el retaule a peces i no m'haguera passat res). 

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA PENA

Les Cases de Pena, des del santuari

Que més aviat, hauria de dir-se de la Penya, que és d'on prové el nom del poble, del santuari i de la Mare de Déu que s'hi lloa. I és justament a una Penya que el trobem, mig amagat per la roca, després d'haver pujat una senda de pedra que comença arran de la carretera que s'endinsa del Rosselló a la Fenolleda. 

El santuari és un dels llocs més estranys de tot el Rosselló: per la seua localització, la seua història, les llegendes que l'envolten i per la gran quantitat d'objectes i ex-vots diferents que trobem en les seues parets. El feu construir el noble Ferrer Maurell, qui va atribuir la mort dels seus fills com a castic per haver-los posat traves a la vida religiosa. La Mare de Déu, segons conta la llegenda, va salvar una jove que, fugint dels sarraïns, es va veure obligada a saltar de dalt-baix del penya-segat, tot dipositant-la al fons de la vall. És el que conten!

Possiblement, si el visiteu, trobeu a dintre un capellanot, d'aquells que d'una braçada et rebenta, que no us dirà res, immers en les seues oracions. 

50 escalons: 50 ave-maries del rosari. 

CORNELLÀ DE CONFLENT

Tercera vegada que visite aquesta fortalesa-ciutat. I és difícil avorrir-se entre els seus carrerons i les seues botiguetes. I això malgrat les desenes de turistes que la trepitgen dia rere dia: gran contrast amb la primera vegada que hi fiu cap, ben d'hora, amb els carrers deserts.

A Cornellà vaig assistir al primer dels concerts del Festival: un recital d'un a onze violoncels que feia un repàs de la música des de l'època de Bach fins als nostres dies. Interessant la descoberta del compositor Fourchotte, així com del violoncelista François Salque. Fourchotte, Casals, Villalobos, Offenbach, Monteverdi, Verdi, Paganini... interpretats pels alumnes de l'Acadèmia de Prada.

I de nou, casualitat: entre les desenes de cotxes que pretenien aparcar en un aparcament col·lapsat, al poc d'arribar a la cua, en parar a un pas de vianants, un cotxe que marxava. Ni pintat!

PRADA

I de Cornellà a Prada, a sopar, relaxar-se una mica i a assistir al concert que he referit al començament d'aquest post.

LA LLACUNA

De camí a la Llacuna, podem contemplar aquesta panoràmica de Mont-Lluís

L'any passat visití dos voltes aquest poble, situat a l'Alta Cerdanya, a les portes del Capcir, amb la intenció de visitar l'església de Sant Vicent. No fou possible: tancada! I de nou, casualitat: l'associació de protecció i divulgació del patrimoni històric de la Cerdanya, formada per voluntaris, l'obri cada dia de cinc a set de la vesprada. 

L'església s'alça sobre la fortalesa manada construir per Jaume I: en aquell moment, el Principat de Catalunya, vençuts els ducs occitans pels francesos, tenia enemic al nord. Entre les seues parets meridionals encara es poden observar les espitlleres del castell. La peça més valuosa que guarda és sens dubte la majestat romànica, una de les més boniques que he vist.

A les majestats, Crist mostra una actitud triomfant a la creu.

Aquestes lletres emparenten aquesta magnífica obra romànica amb un monjo de Cuixà que era originari de Venècia. Aquestes lletres ciríl·liques ens parlen que potser amb ell va viatjar un grup d'artistes de l'orient mediterrani. I que aquests artistes van treballar en tallers catalans, tot incorporant elements propis a les obres que feien. Però com deia el guia, tot és una hipòtesi.

Junt amb la majestat, es conserva una taula d'altar i les restes d'un baldaquí: el seu estat de conservació són conseqüència del menyspreu que va patir el romànic durant segles. En efecte, la taula d'altar fou utilitzada com a base del retaule barroc, i el baldaquí fou seccionat en taulons per reparar la teulada. Terrible!

Peces romàniques conservades a Sant Vicent

I el retaule barroc de Sant Vicent: no sabia que també s'hi allotjava un, a la Llacuna. El guia, qui per cert se sorprenia que l'entenguera parlant català tot sent originari de València (!), l'atribuïa a Josep Sunyer i el seu taller, tot i que no se'n conserva factura que ho confirme. La seua qualitat i distribució, que el fan germà del retaule de la Tor de Querol (caldrà visitar-lo també), ho fan pensar.

Atlant a la base del retaule

Sant Miquel: la Llacuna pertanyia a Cuixà

PERTINENÇA I IDENTITAT

Sobre aquest Sant Valentí hi ha una història que ens ve a demostrar que la identitat es pot bastir sobre qualsevol element que aglutine i identifique una col·lectivitat: pot ser la llengua, un territori o una senzilla escultura. En efecte, aquesta escultura pertanyia a l'església homònima d'un llogaret que hi havia a prop de la Llacuna, que fou enderrocat en fer-se el camp d'aviació. Des d'eixe moment, cada any, en arribar l'estiu (el dia del sant impossible per la neu), es feia una romeria, es col·locava el sant on havia estat l'església i es feia missa i festa. Hi assistien tots els veïns que havien viscut al poble.

Amb el temps, els hereus d'aquests veïns no han continuat la tradició: ja no pertanyien a aqueixa col·lectivitat. Però de totes formes, em va semblar una història curiosa i significativa.

I rumb a Puigcerdà, posí fi a aquesta escapadeta, després d'haver ascendit al Carlit.

Ix, antiga capital cerdana, des de la carretera.