L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

12 d’agost del 2014

Desolació - Ascensió a la Punta del Ave.

La Lluna? La Lluna queda molt a prop de Dosaigües. Només heu de prendre la desviació a mà dreta que hi ha a la carretera cap a Millars, a pocs quilòmetres de la població, i prendre una carretera deixada de la mà de Déu que mena cap a la presa de Cortes. De seguida us apareixerà un paisatge desolat sobre les gorges del Xúquer, que la llum, a certs moments del dia, fa parèixer irreal i fantasmagòric. Tal com si estiguérem en un altre planeta.



Un bon punt de guaita són les restes d'un castell medieval que hi ha vora la carretera, poc després de camí cap a Otonel. A alguns llocs he vist que l'anomenen castell d'Otonel, però aquest n'és un altre que hi ha a la vora del mateix llogaret. Des del castell-sense-nom, que segurament va ser una plaça forta dels moriscs d'aquestes terres durant la seua revolta, es contemplen unes vistes espectaculars del Xúquer, que passa encaixonat entre muntanyes, i la Mola de Cortes. Allà va ser que viu eixir el sol entre muntanyes per primera vegada.





El sol entra ja a la torrassa del castell abandonat

Castell sense nom que domina el pas del Xúquer cap a la Foia de Bunyol
Xorradors d'Otonel, molt a prop, un oasi enmig
d'aquest desert. Desaigüen al Xúquer.
Una vegada el sol fent el seu camí, ja podia començar l'ascensió: el propòsit d'aquest dia era arribar a la Punta del Ave, des d'on, si el dia acompanya, es pot veure fins l'Albufera i el mar. Des d'allà també volia contemplar les conseqüències de la tragèdia que van patir aquests paratges fa dos anys, quan un incendi immens va cremar milers i milers d'hectàrees d'uns boscos que a dures penes havien començat a refer-se dels incendis de fa una vintena d'anys. I que segurament no es refaran mai més: hom pot observar a les fotos com el desert va fent acte de presència...

A la dreta, Punta del Ave amb la seua caseta de vigilància
L'ascensió a la Punta del Ave és un poc dificultosa, perquè la senda no està gens clara. Una manera de pujar-la és crestejant per les muntanyes veïnes, una pujada interessant, al mateix temps que desoladora per l'espectacle que tenim davant dels ulls. És trist pensar en els boscos que han desaparegut. Però més trist és pensar en la futura desertificació que amenaça les nostres terres. Els boscos de la Serra de l'Ave, del Caroig i de la Muela de Cortes, no oblidem, tenien la funció de retenir l'aigua durant les pluges fortes: aigua, que en cas contrari, va a parar directament al riu i que provoca la inundació de les seues riberes més baixes. No és casualitat que la pantanada de Tous es produira justament uns pocs anys després dels primers grans incendis que van assotar aquestes muntanyes.

Us deixe amb aquest trist espectacle. Malgrat la desolació i la destrucció de la natura, aquestes muntanyes no deixen de ser un dels meus llocs preferits. I és que el paisatge, a pesar de tot, treu l'esma.

El poble de Cortes de Pallars, des d'on comença l'ascensió
En pocs minuts, ascendint per la senda enllosada per on antigament
arribava el correu des de Macastre, es guanya altura i,
travessant una espectacular finestra de roca, s'obtenen aquestes vistes.




Impressionant... i esfereïdor
Poble de Millars, veí de Cortes
Foia de Bunyol. Al fons, embassament de Forata


Tornant a Cortes cap a migdia: basca tremenda!