No és que t'enamoris perquè t'enamores, t'enamores
perquè en aquell període tenies una desesperada
necessitat d'enamora-te. En el període en què sents
deler d'enamorar-te has de mirar bé on poses els
peus: és com haver begut un filtre d'aquells que
fan que t'enamoris del primer ésser que et trobis.
Podria ser un ornitorinc.
ECO. El pèndol de Foucault.
Ahir, dia en què les meues pulsions em portaren fins a Poblet, em portí com un xic assenyat. En lloc de pujar deu muntanyes i de caminar 30 km recorrent milanta pobles abans d'arribar-hi, esdevinguí un autèntic petit-burgès i fiu via cap al monestir en havent ben dinat i deixades en ordre totes les coses de casa. Serà cosa de l'edat? El fet és que Juan de la Rubia interpretava Bach a l'orgue Metzler de Poblet i... Com deixar de ser-hi? Tinguí el temps just per visitar el monestir, cantar vespres junt amb els monjos i passejar per la carretera a les Masies rumb a la font de l'Abat Siscar, on poguí fer un mos abans del recital amb un dels paisatges més bells del món al davant.
Esperant que començara el concert feia proves amb la càmera per distreure'm. Van eixir fotos sense cap trellat, com la de dalt. L'he afegida, però, perquè crec que il·lustra perfectament allò que passà quan va començar a sonar l'orgue: tot es va fondre en la realitat immaterial de la música. Una música -la de Bach- que mena cap a quelcom que podem anomenar Veritat o Transcendència, que rajava de l'orgue i que anava rebotant per la pedra fins arribar a la meua oïda, i que després remenava, despertava, revifava, transportava, esclatava... Emoció? Passió? Vivència? Experiència? Qui sap explicar-ho?
Se'm passava pel cap a la tornada, tot conduint, què era allò que m'havia dut fins a Poblet aqueix dia de manera tan decidida. No hi ha, però, una única causa. Però el "ara-i-ací" es remuntava amb tota probabilitat a la infància, i especialment a Diego Ramon i Lluch. Recorde l'antic orgue de Sant Jaume ple de música a primeres hores del matí d'aquelles Guitarretes del... 91? Diego havia convocat els alumnes de l'escola per acompanyar la celebració amb la flauta dolça i cantant amb el cor. L'instrument, i el mestre tocant-lo, em captivava. També em venien al cap els corals de Bach sonant en altres moments i les audicions que fèiem durant la mitja hora escassa que durava la classe de música, els comentaris i les observacions que Diego feia al respecte... A Ca Martin's, l'única botiga del poble on es podien comprar vinils, cassettes i, més tard, cds, encara deuen recordar quan un preadolescent entrà a preguntar per la Guia d'orquestra per a joves de Britten i la cara de pòquer que posaren. Això havia d'anar a buscar-ho a València, em van dir. I aleshores m'estava vetat encara anar-hi sol.
Potser fóra tot això el que fera que, de ben xicotet encara, em quedara bocabadat i encuriosit davant dels primers compactes d'orgue de Bach que començaren a exposar llavors a l'aparador d'aquella botiga. Un dia vaig demanar diners a la meua mare per comprar-ne una gravació: com que els lectors de CD encara eren cosa de privilegiats, els botiguers et gravaven en un cassette verge el CD que volies i no podies escoltar a casa. (Fet extraordinari, ma mare va accedir-hi!). I així és com amb el meu walkman vaig començar a sentir la Passacaglia, els concerto per a orgue, alguns corals i moltes fugues i sonates del gran mestre de Leipzig. Al llit mentre ma mare confiava que dormia, o veient al terrat la posta de sol, o passejant pel camp... Coses d'una adolescència friki i difícil! El ben cert és que algú m'hi havia posat la llavoreta i que aquesta havia germinat esdevenint fruïció, admiració i respecte per un determinat tipus de música. Què dic?! Per la Música, amb majúscules!
Les llavors que germinen. Caic en què és justament això el que m'ha mogut a ser mestre. Tots aquells que m'havien donat a conèixer el món i l'estima que, gràcies a ells, hi sentia, em van portar a voler transmetre aquesta emoció a les noves generacions. Emoció davant del coneixement, de l'art, de la música, dels altres! Fins ara crec que he sigut impacient, però és ara que comence a entendre que una llavor triga a germinar. Ha estat una experiència d'aula que he viscut darrerament que m'ho ha fet veure.
Sóc dels qui sap regalar sentit de l'humor i riures entre
bronques, conceptes, esclats d'ira, rutines i desitjos destructius i autodestructius (ganes de tirar-me per la finestra en certs moments). A més a més, i el que és per a mi més important, sempre tinc present de fer regals als alumnes que no sempre capten com a tals. Entre aquests regals sempre hi ha l'audició de música, especialment a través de vídeos on es puguen veure els intèrprets i conèixer els instruments i agrupacions que la fan sonar. I és que, si hi ha qui veu en la pissarra digital la possibilitat de fer tal o
pasqual amb no sé quin programa o aplicació, jo hi veig sobretot la possibilitat de fer presents diferents ambients a l'aula que, d'altra manera i en determinat tipus d'alumnat, serien inaccessibles i desconeguts de per vida. Per Sant Jordi, com que és el dia dels enamorats a Catalunya, se'm va ficar entre cella i cella que aprendrien i cantarien la pavana
Belle qui tiens ma vie amb el text traduït al català: seria un bon contrapunt a tanta
bachata.
La reacció dels alumnes davant de la cançó va ser del tot negativa: cançó d'amor, què has dit!? I sense meneítos de caderitas! Uns es tapaven la cara, d'altres deien que menuda merda, tots cantaven remugant entre dents. A la quarta o cinquena vegada que la vam cantar vaig posar-los un acompanyament musical i vaig acompanyar-los també amb la flauta: al final van acabar amb un qué guai! El més sonor eixí de la boca que en un començament havia paït la merda més gran com a primera reacció a la meua proposta. Així, crec que he guanyat una batalla! És ben segur que, si bé no tots, algú en algun moment de la seua vida es toparà amb alguna cosa que li remetrà a la pavana, i d'ací la curiositat el mourà qui sap a on i amb qui... Esperem que cap a quelcom que trenque amb la mediocritat que ens envolta i li faça albirar un raig de llum.
I així en moltes altres coses, les llavors d'àlber sempre revolen arreu. És qüestió d'escampar-les i tenir esperança. Per què d'àlber? Per dues raons. Perquè hi havia un gran àlber al pati xicotet de l'escola quan era menut, i recorde aquest borrissol enganxós pul·lulant per l'aire. I, com no, per fer honor al lloc que acollia el concert: Poblet, nom que deriva del llatí Populetum, albereda. Sens dubte, un dels llocs més màgics, bells i simbòlics de la nostra geografia. Vull creure que, si ens posarem en la tasca de resseguir l'origen de moltes de les nostres emocions i pensaments -una mena d'arqueologia de l'ànima-, molts dels fils arribarien fins a Poblet a través de l'embull de segles que han passat des de la seua fundació. Visitar Poblet fa esclatar molts fruits de l'àlber que ha crescut dins d'alguns de nosaltres, i el vent escampa el borrissol arreu, i amb ell les llavors: és una experiència que marca.
Demà serà dilluns i tornem a la bogeria quotidiana de ciutat, però els monjos hi romanen, continuen cantant i, a través de la música, lloen la Veritat i el Transcendent. Mentrestant, el món va rodant i nosaltres amb ell. Ara i ací, de tant en tant, sona Bach i ens fa viure per uns instants que, tot plegat, pot tindre un sentit.
 |
Matacà sobre el portal del segon recinte emmurallat. Les coses per
les quals paga la pena viure no són d'accés "fàcil". |
 |
| Portal Reial |
 |
| Detall de la façana de la capella de Sant Miquel |
 |
| Per la vesprada l'orgue sona... Màgia! |
 |
| Nau meridional de l'església |
 |
| Peiró |
 |
| Recepció |
 |
| Claustre des de la recepció: entrada a la clausura |
 |
Com a la seua casa mare, Fontfreda, austeritat:
només motius florals a la decoració. |
 |
Àngel músic a una de les tombes del claustre:
trencant amb l'austeritat i la nuesa de la pedra. |
 |
| Refetor |
 |
| Bosc de pedra de l'escriptori i biblioteca |
 |
| Els cent anys d'abandó són visibles en algunes pedres... |
 |
| Damià Forment és l'autor del retaule |
 |
| Sepulcre de Jaume I |
 |
| Tombes reials: detall. Processó de monjos. |
 |
| Dormitori |
 |
| Aiguamans des del sobreclaustre. |
 |
| Antic refetor dels conversos. Recorda l'audiència del Palau dels Papes |
 |
| Restauració dels panteons reials. |
 |
| Entrada al museu, ubicat al palau del rei Martí |
 |
| Anvers i revers d'una estela funerària de l'antic cementeri de laics |
 |
| Restes de les tombes reials |
 |
| L'església, quedant-se en penombra |
 |
| L'estrella de cinc puntes... Maçoneria? |
