aNDRòMiNa: 20 km a través de l'Horta Nord

2 d’abril del 2016

20 km a través de l'Horta Nord

Després de veure aquest vídeo, que us recomane i quasi que us obligue a veure, a un se li queda un regust agredolç: a l'admiració que naix davant de tant de treballi tanta bellesa, se li afegeix la preocupació davant la possible desaparició d'aquest tresor paisatgístic que és l'oikós o casa de la ciutat de València. En altres paraules: el seu entorn ecològic, el vincle que la uneix amb la terra.

Davant d'un camp ben conreat, i encara més si és de regadiu, ens entra pels ulls el gaudi de la vida. En la natura independent hi ha una bellesa feréstega que ens dóna un gaudi barrejat d'inquietud i de neguit. En la natura humanitzada i dòcil dels conreus hi ha una somrient bellesa que ens ofereix el gaudi sedant.

Bell és el bosc, bell és el jardí. Més bell és encara l'hort. Entre el bosc espontani i el jardí artificial, plau-nos l'hort, fecunda obra d'art, més natural que el jardí i més humà que el bosc.

ROVIRA I VIRGILI, El teatre de la natura.

Dimecres sant buscava cap a on escapar-me i van penjar al Facebook la fotografia d'un paisatge d'horta: no m'ho pensí dues vegades. Als pocs minuts torbí descrita la via verda de la Xurra, des de Puçol a València per la plataforma d'un ferrocarril desaparegut, i a les poques hores ja estava xafant-la!

Haig de dir que el primer tram, des de Puçol al Puig, transcorre entre tarongerars emmarcats per la Calderona al nord. Des del camí es veu el mar, i per sobre l'horitzó verd es distingeixen els dos turons sobre els que es basteix El Puig i, a la cartoixa d'Ara Christi. Aprofití per esmorzar al Puig i visitar novament el monestir. En acabant, des d'allà fins a Meliana hi ha un tram bastant dur de fer a peu: el sol queia fort malgrat ser a començaments de primavera i el camí transcorre tot ell al costat de la carretera. NO obstant això, la caminada permet descobrir elements ben interessants, com l'església dels Sants Joans de Massamagrell, amb una cúpula de teules blaves gegantina, el castell d'Albalat dels Sorells, amb una escala i un porxo gòtic d'un gust exquisit. Pel que fa als camps, més tarongers.

En arribar a Meliana, però, s'obrin les portes del paradís de l'Horta. Cada racó era digne de ser fotografiat. Malgrat els nombrosos elements que malmeten el paisatge, no deixa de ser un delit per als sentits. A l'esquerra, la franja d'un blau intens del mar es distingeix a la llunyania. I així, des de Meliana fins a Alboraia passant per Almàssera, on cal entrar-hi per conèixer unes mostres ben interessants d'arquitectura modernista popular.

Finalment, en lloc d'entrar a Alboraia, vaig decidir de seguir el barranc del Carraixet cap a ponenet fins a Tavernes Blanques. Des d'allà arribí a Sant Miquel dels Reis, ja al Cap i Casal, des d'on poguí contemplar la posta de sol i agafar l'autobús cap a l'estació del Nord.

A l'entorn de Sant Miquel dels Reis els límits de la ciutat amenacen d'engolir-se la poca Horta que queda, encara molt ben cuidada a l'expectativa de saber què serà d'ella. Per a mi la cosa està clara: l'horta només sobreviurà si la ciutat i el camp tornen a establir el vincle que les unia. Perquè hi haurà gent treballant la terra sempre que aquesta puga esdevenir una manera de guanyar-se la vida. El mateix passa amb els camps del delta i el parc agrari del Llobregat, que fa pocs anys van estar a punt de ser sepultats per casinos, hotels i centres comercials (no recordeu, el projecte de l'Eurovegas?).

Així doncs, és en nosaltres els valencians en qui recau aquesta responsabilitat. Comprar i valorar els productes de primera qualitat que ens oferix el rebost secular de la ciutat en lloc d'altres que han recorregut milers de quilòmetres fins al supermercat. A banda d'ajudar a salvar la nostra oikós particular, estaríem també tirant una maneta per la preservació del planeta: quants quilograms de CO2 no ens estalviaríem de tirar a l'atmosfera?!

El canvi dels nostres hàbits de consum seria un bon pas, més gran del que pensem, peer canviar la situació dramàtica que travessa el nostre planeta i... l'Horta de València. Cal esperar que aquest canvi vaja produint-se i que el paisatge d'horta no desaparega com aigua que s'esmuny entre les mans...

Ací us deixe algunes quantes -moltes, costa selccionar!- fotografies! Veureu que és difícil no emocionar-se davant d'aquest paisatge!

DE PUÇOL AL PUIG