aNDRòMiNa: Parets que veieren nàixer un clàssic.

4 d’abril del 2016

Parets que veieren nàixer un clàssic.

La Trinitat des de l'altre costat del riu

La B., una altra xica i jo, disposats a visitar el convent de la Trinitat de València en el torn de migdia. Cap cua, cap multitud: passaria el mateix a Barcelona? Coincidim en què és molt probable que no. Un lloc com aquest seria un dels més sol·licitats del circuit turístic de la capital catalana.

La Trinitat ha estat durant segles un oasi de vida monàstica enmig del tràfec, i aquests últims anys també del tràfic, de la ciutat. Un oasi que va ser abandonat per les clarisses ara fa dos anys: el monestir, que s'havia mantingut gairebé intacte durant els seus gairebé sis-cents anys d'existència, oferia poques comoditats per a una comunitat de quatre monges gairebé nonagenàries, les quals foren traslladades a la Puritat.

Així és que les pedres han esdevingut d'oasi a testimoni d'un passat esplendorós. La Trinitat no és només interessant per la seua magnífica portada plateresca, el seu claustre gòtic, el refetor o l'església, reformada durant el barroc. Ho és sobretot perquè és un dels pocs llocs que es conserven arreu de la nostra geografia que van presenciar el naixement d'un dels nostres clàssics literaris. En efecte, fou ací que Isabel de Villena va escriure el seu Vita Christi.

Sor Isabel de Villena era la filla bastarda d'un dels nobles més influents de la cort dels Trastàmara. Això no li impedí arribar a ser l'abadessa de la Trinitat, el monestir de monges clarisses que pocs anys abans havia fundant sa tia, la reina Maria de Castella en un lloc que fins llavors havia pertangut als trinitaris. Era una dona culta, llesta i decidida, que segurament va voler afirmar la seua llibertat i ànim d'independència respecte a un marit ingressant en el convent. I com a dona culta que s'havia educat en la cort, devia d'estar el que es diu "fins a la figa" d'una tradició masclista i misògina que havien arrossegat tota la teologia i la literatura medievals, i que durant aquells anys havia pres forma en l'obra publicada pel metge del convent, en Jaume Roig, anomenada Spill o Llibre de les Dones.

Així doncs, recollint aportacions de diferents tradicions, aquella monja protofeminista va redactar la seua Vita Christi des del punt de vista de les dones i de la relació que aquestes tingueren amb Jesús. Canvia així els apòstols per dones, que de volubles passen a ser un exemple de fermesa; de malvades, a honestes; d'estar en un segon pla, a ser les predilectes de Jesús. Fins i tot posa en boca de Crist una condemna explícita dels misogins i de la misogínia.

En contra del que cabria esperar, l'obra, malgrat que fou publicada de forma pòstuma, tingué molt bona acollida, i es conta que fins i tot Isabel la Catòlica en va demanar una traducció per poder-la llegir. El Renaixement tocava a la porta i eren moltes idees de renovació les que anaven fincant-se entre les esquerdes del pensament medieval.

I ací tenim encara aquestes pedres, testimonis d'un dels primers actes de rebel·lia d'una dona davant de la societat androcèntrica i misògina, fet des de la cultura, el coneixement i el bon gust literari. Malauradament, aquestes pedres passen desapercebudes i els valencians romanem majoritàriament indiferent a tot això.

Per la meua banda, he volgut que, almenys, si algú em llegeix, conega aquesta petita part de la nostra història i de la nostra arquitectura. I, com no, m'he proposat de llegir algun dia el Vita Christi. Promet!