El relat de la Passió de Crist m'ha fet vibrar dues vegades aquestes setmanes. Aquest diumenge, amb l'escenificació que se'n fa a Olesa, de més de cinc-cents anys d'història. Però també fa unes setmanes, tot escoltant en directe una de les pàgines més sublims de la música occidental: la Passió segons Sant Mateu de Bach.. L'emoció va brollar quan, després d'haver-la escoltat desenes de vegades i d'haver-hi llegit, en escoltar el cor introductori de l'obra magna vaig entendre, o millor dit, vaig creure entendre el diàleg entre el cor i el cor infantil: dues tonalitats, dues visions de la Passió que enfronten culpa i redempció. I a partir d'eixe moment, pràcticament tres hores amb el cor en un puny... Passió segons Sant Mateu. Bach. El Palau. Sir Eliot Gardiner. Què més hauria de dir d'aquella experiència?
Deixant a un costat els prejudicis i judicis a dos mil anys d'esglésies cristianes, no podem deixar de constatar que la cultura occidental té un dels seus pilars més importants en el relat de la Passió de Crist: la creu s'eleva arreu encara com a símbol d'un sacrifici del qual ens és difícil copsar la transcendència i el significat. Crist és condemnat i elevat a la creu. I ho ha estat de manera injusta. Així, al llarg del relat van desfilant les actituds més menyspreables i èticament qüestionables: l'enveja, la cobdícia, l'ànim de mantenir un status quo del qual s'obté el benefici malgrat el patiment necessari d'altri, la indiferència, el menyspreu, la burla, la traïció, la negació, la banalitat, la manca d'implicació, la covardia, la negació dels ideals, la desconfiança... Totes elles porten a la condemna d'un innocent, d'un anyell que ho accepta tot pacientment i que no traeix els seus ideals. Allò que escandalitza de la Creu, però, no és que hi haja crucificat un condemnat a mort, sinó que ha estat crucificat tot allò que ens fa realment humans. Com pot ser que tot allò del qual Crist ha donat testimoni haja acabat de la pitjor manera? La creu escandalitza, hi ha clavat l'Ideal encarnat en la idea de Déu. Crist personifica el Bé, la Veritat, la Virtut, l'Entrega, l'Esperança, l'Amor, la Confiança, un Testimoni que ens qüestiona, que fa trontollar tota moral, tot sistema de creences, qualsevol establishment... Són moltes les esglésies que es diuen cristianes, totes tenen com a centre el relat de la Passió, però qualsevol afirmació de Crist pot fer-les trontollar des dels fonaments, a elles i la seua moral. A elles i a qualsevol de nosaltres, a qualsevol sistema de valors, ideologia o creences personals.
És difícil llegir el relat de la Passió i no sentir. Molt més difícil és mantenir-se insensible tot escoltant la Passió de Bach, amb la qual el relat s'actualitza i és portat al present a través de la música i d'unes reflexions que identifiquen cada oient amb allò que escolta, que perfectament pot veure reflectit en la seua existència. Tots som partícips d'allò que mena a la Creu, però al mateix temps tots tenim la possibilitat de superar-ho i fer prevaldre l'altra cara, la d'allò que ens contempla en la creu estant. Meditar sobre el relat de la Passió és meditar sobre el sentit de la pròpia existència, sobre la necessitat de tenir un horitzó i d'aspirar a ser un instrument per millorar el món, i no en convertir el món en l'instrument de la nostra felicitat i comoditat.
Des d'aquesta perspectiva, podem entendre com molesta el relat de la Passió hui en dia, en què tot gira entorn del jo, d'un jo consumidor, d'un jo que no vol sentir parlar de límits, que busca la felicitat prenent-se a ell mateix com a punt d'arribada. I que no vol recordar que algun dia s'haurà d'enfrontar cara a cara amb la mort. Quin ha de ser l'Ideal en una societat que ens vol fer creure que tot té el mateix valor? Realment tot ho té?
En algun moment vaig llegir que, més enllà del seu sentit religiós, la Resurrecció calia interpretar-la, en primer lloc, com el fet de revelar-se davant de la resignació: la creu no pot tindre la darrera paraula i no pot silenciar allò que el pitjor de nosaltres mateixos ha clavat en ella. A partir d'ací, cadascú pot donar-li el valor i la significació que vulga, però sense oblidar que no hi ha Humanitat sense entrega, sense estima, sense esperança, sense oferiment, sense virtut i sense l'horitzó del Bé i de la Veritat. Horitzó? Crec que és la millor manera de definir-los, tant al Bé com a la Veritat. Perquè quan alguna cosa que tenim per certa ens fa avançar a al vida, des del nou punt de vista al qual arribem sempre se'ns revela falsa. Perquè quan hem cregut obrar bé, sempre hi ha algú que ens qüestiona. Però malgrat això, no podem deixar de buscar tant una cosa com l'altra.
Aquests dies també han coincidit amb la relectura, com vaig explicar fa uns posts, de El nom de la Rosa. Dóna tant de sí! En aquesta ocasió em quede amb un fragment de la darrera part que copsa aquesta anhel de veritat com a horitzó cap a on avançar:
-Nunca he dudado de la verdad de los signos, Adso, son lo único que tiene el hombre para orientarse en el mundo. (...)¿Dónde está mi ciencia? He sido un testarudo, he perseguido un simulacro de orden, cuando debía saber muy bien que no existe orden en el universo.
-Per sin embargo, imaginando órdenes falsos habéis encontrado algo...
-Gracias, Adso, has dicho algo muy bello. El orden que imagina nuestra mente es como una red, o una escalera, que se construye para llegar hasta algo. Pero después hay que arrojar la escalera, porque se descubre que, aunque haya servido, carecía de sentido. Ermuoz gelîchesame die Leiter abewerfen, sô Er an ir ufgestigen ist... ¿Se dice así?
-Así suena en mi lengua. ¿Quién lo ha dicho?
-Un místico de tu tierra. Lo escribió en alguna parte, ya no recuredo dónde. Y tampoco es necesario que alguien encuentre alguna vez su manuscrito. Las únicas verdades que sirven son instrumentos que luego hay que tirar.
A l'horitzó mai arribem. Mai. I ens ho demostra la nova teoria física que ha qüestionat de cap a peus la manera en què percebem el món, que de moment sembla que la tenim en quarantena, a l'espera que algun descobriment científic minve la nostra angoixa davant del que és evident. Perquè és evident que l'Univers no pot tindre dues maneres de funcionar: la que s'adapta a la nostra manera de percebre el món i la que regeix el món quàntic o subatòmic. Si el món subatòmic funciona com la física quàntica descriu, si tot és probabilitat i no hi ha cap explicació convincent i comprensible de per què allò probable es converteix en allò real, és que allò que nosaltres percebem com a real potser no ho siga, sinó que només siga una d'aquestes veritats que ens serveix per donar un pas, però que després esdevindrà un instrument que haurem de llençar. Llençar tot allò que crèiem saber del món!?
El temps en què la Passió apareix en la litúrgia correspon amb l'inici de la primavera. És un temps propici: no hi ha primavera sense hivern; no hi ha nova vida, nou verd, sense la mort de la llavor; no podem renàixer a un "home nou" sense haver deixat endarrere "l'home vell". I potser ens cal fer un pas de gegant per deixar endarrere tota la merda que arrosseguem com a civilització.
Got ist ein lautes Nichts. ihn rührt kein Nun noch Hier.
També a la novel·la d'Eco.
Sens dubte, aquest text va marcar la meua ment adolescent i, posteriorment, la meua visió del món com a adult. També Crim i càstig, de Dostoievski... No tardaré en rellegir-los de nou per conèixer una mica millor els raconets oblidats del meu sí.
I a tot açò... Quin valor donar a les roses?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada