aNDRòMiNa: Llegint entre línies i pedres.

3 d’abril del 2016

Llegint entre línies i pedres.

Segons la tradició, en tornar de posar ordre per les terres d'Alacant i Múrcia, Jaume II el Just, tot contemplant la vall d'Alfàndec amb l'abat de Santes Creus, exclamà: -Vall digna per a un monestir de la vostra religió!-. A la qual cosa l'abat respongué: -Vall digna!-.

Hom suposa que va ser la bellesa de l'indret allò que va moure a pronunciar aquestes paraules llegendàries, però també Jaume I o el rei Pere havien passat per la vall i no se'ls havia ocorregut la idea de fundar cap monestir. Si ens fem una idea de la circumstància, el rei i l'abat, en arribar a la vall, degueren quedar-se ben esverats davant dels cants dels muetzins des dels minarets de les nombroses mesquites i del fet que, entre els habitants de les nou alqueries que hi havia disseminades per la vall, no hi haguera cap cristià llevat dels soldats del castell d'Alfàndec. Així doncs, les paraules pronunciades pel rei, deixant a banda els tradicions boniques, deguere ser quelcom semblant a "a vore què fem, abat, amb tant de moro solt!". Per descomptat, l'abat degué agranar cap a sa casa i en pocs anys ja s'havia bastit un monestir per controlar el territori hostil, tan hostil que el cenobi va haver de ser fortificat: al fet que la vall només era habitada pels pobladors previs a la colonització catalano-aragonesa, es van sumar les ràtzies dels berberiscos que atacaven des de la costa.

Així, abans de la construcció del monestir ja devia haver la mesquita de la Xara dempeus. Potser siga aquest el tresor arquitectònic més important de la Valldigna: l'edifici ha sofert molt poques modificacions al llarg dels segles i ens han arribat gairebé tots els elements típics d'una mesquita, des de la qibla al pou d'ablucions.

L'edifici, doncs, funcionà com a mesquita fins ben entrada l'edat moderna, fins i tot després que a mitjans del s. XVI es prohibira i es perseguira de manera decisiva la pràctica de l'Islam. Hem de pensar, però, que no totes les conversions dels musulmans degueren ser de cara a la galeria, i que l'enfrontament imposat pels fonamentalistes entre els dos credos degué dividir famílies i llocs. Com devia de ser la vida en aquestes alqueries, amb la pressió dels monjos del monestir -que durant anys foren acusats de permissius-, de la Inquisició més tard, amb famílies dividides a cavall entre dos credos que hom presentava com enemics i excloents? Segurament no devia ser gaires a, com demostra el fet que, tal com he llegit, moltes famílies van optar per fotre el camp amb els pirates berberiscos molt abans de l'expulsió decretada el 1609. La vall va quedar pràcticament despoblada llavors, i dels seus llocs poblats, només en van quedar tres. I en aquest context, segurament a causa del despoblament i la manca d'ús, la mesquita de la Xara va quedar pràcticament intacta.

Al seu torn, des del castell d'Alfàndec es contempla un panorama preciós de la Valldigna, només tacat pel polígon industrial de Benifairó. horta, tarongers i muntanyes: el mar queda amagat pels contraforts del Mondúver. Expulsats els moriscos i finalitzada l'onada de pirateria, el castell fou abandonat: les ruïnes encara s'alcen altives guaitant la vall i desafiant el temps. Són un racó deliciós -de nou, in angulo cum libro-a gaudir a primera hora abans que arriben els crits i els exabruptes amb cames de la fauna excursionista.

(Ara que ve al cas: fins a quin punt no és pretensió dels terroristes que atempten en nom de l'Islam tornar a enfrontar de manera forçada el món cristià i musulmà tal com s'enfrontava en època medieval? No s'està medievalitzant la nostra societat per tots costats? Són coses que em vénen al cap ara i adés).

Valldigna!