Aquests dies he continuat llegint Bauman (i, per fi, també alguna novel·la!). He llegit algun article interessant sobre el neoliberalisme i m'he quedat bocabadat davant la posada en escena de Lehman Trilogy, que està al cartell de La Villarroel fins a finals de mes i que és altament recomanable. La posada en escena fa un repàs de la història i evolució del capitalisme durant aquests dos últims segles a través de l'evolució de Lehman Brothers: del negoci que els germans Lehman van fundar a Montgomery (Alabama) a mitjans de s. XIX fins al mastodont financer la caiguda del qual, a inicis del s. XXI, va arrossegar rere sí tota l'economia mundial. En aquest context, no és d'estranyar, doncs, que torne sobre alguns temes que em preocupen referents a allò que passa a l'escola: no deixen d'estar relacionats amb totes aquestes lectures. Ja en parlí ací i ací.
Així, reprenent el contingut d'entrades anteriors, seguisc la tesi que he anomenat en algun moment: malgrat que de manera poc evident i invisible, l'escola va a remolc dels dictats del mercat. El canvi se li imposa des de fora, és a dir, des d'un entorn polític al servei dels grans agents econòmics i una determinada sèrie de canvis en l'opinió púbica, canvis que al seu torn són promoguts per uns mitjans controlats -finançats i deutors- pels mercats. Es dóna per descomptat que l'escola "fracassa" i, obviant que no és només l'escola qui fracassa i que en altres contexts aquesta mateixa escola és un model d'èxit (només hem de mirar cap a Sòria), s'aprofita això com a pretext per introduir al seu sí les dinàmiques del mercat disfressades de pedagogia i bones intencions. Mirem, si no, el projecte Escola Nova 21, que a Catalunya intenta dur-nos a un model generalitzat "d'escola avançada": qui està entre els seus promotors? Què curiós que trobem CaixaBank o el FemCAt (Fundació d'Empresaris de Catalunya)! També els gestors de l'entramat educatiu dels jesuïtes que, no ho oblidem, gestionen ESADE, l'escola d'empresaris del nostre territori... No són motius més que suficients per desconfiar?
Podria semblar-vos que està entre les meues premisses la desvinculació de l'escola del mercat laboral: gran despropòsit. Ara bé, una cosa molt diferent és que el mercat laboral, o el mercat a seques, siga el que dictamine com ha de ser l'escola: despropòsit més gran encara. Perquè l'escola no ha de formar només treballadors, sinó que ha de contribuir a la formació integral de l'infant, no només com a futur treballador, sinó com a futur ciutadà que haurà de ser capaç d'analitzar la realitat de forma crítica per poder-hi intervenir i prendre decisions. Ara bé: com que no sabem quines seran les feines del futur, l'alumnat del present no té, suposadament, cap necessitat d'aprendre uns coneixements que el futur li demostrarà caducs. És un argument vell, que ja es ventava a mitjans del segle passat, però que continua sent la coartada per dinamitar l'escola que hem conegut i impedir l'accés a uns coneixements vàlids, universals i perennes que són els que permetrien al futur ciutadà conèixer el món en què viu.
Si això succeeix és per quelcom que ens passa desapercebut: el món es considera ja "acabat", sotmès com està a una lògica, la del mercat, que se'ns ven com a insubstituïble i a la qual li manca una alternativa forta. Vivim immersos en la creença i el dogma que només el capitalisme i el lliure mercat salvaguarden la llibertat i la democràcia, quan, contràriament, estan retallant-les i adulterant-les. Però no sabem veure això últim, o així ho demostrem, quan duem la lògica neoliberal a l'aula.
L'aula ja no és ja el lloc on un nosaltres aprèn d'un vosaltres que encarna la col·lectivitat, és a dir, es pretén que deixe de ser un context on es transmeten uns coneixements que socialment s'han considerat valuosos i necessaris. El nosaltres es dissol en un reguitzell atomitzat d'individualitats inconnexes, cadascuna de les quals suposadament ha de moure's a mercè dels seus "propis" interessos i necessitats. Tal i com el consumidor es mou en el mercat.
Així, els rols docent-discent perden el seu sentit. L'infant es mou per ambients diversos i rics que "l'estimulen" i on es generen situacions d'aprenentatge -suposadament-. És una nova filosofia educativa: aprèn jugant, aprèn descobrint. Dit d'una altra manera: fes-t'ho tu mateix. L'alumne pren damunt seu la responsabilitat en lloc del món: què passa si no aprèn? Evidentment, ha tingut la llibertat, els recursos i els estímuls que qualsevol altre. Si no aprèn, se'ns diu, és que no era el moment: ja s'ho farà. El problema és que l'escolarització obligatòria té un límit en el temps, i després les possibilitats de promoció i aprenentatge s'esgoten. Més aviat, estan a disposició d'una bona targeta de crèdit.
Volen fer-nos creure que és l'alumne qui pot construir i construeix el seu aprenentatge, qui està modelant la seua personalitat, però és justament la globalització i les seues forces anònimes -màrketing, el mercat, les necessitats innecessàries creades- les que hauran fet camí un camí més llarg sense cap possibilitat de ser qüestionades. I en aquest context, encara s'afegeix un ingredient encara més pervers: l'esperit emprenedor.
Per descomptat, són les entitats bancàries les que financen aquests programes d'educació per l'esperit emprenedor a l'escola (el Santander, Sabadell, CaixaBank...). El Departament d'Ensenyament els ha obert la porta i ha convertit aquest aspecte en un eix "transversal" del sistema. En un món com el d'avui, el nostre propi èxit està, suposadament, en les nostres pròpies mans. Per què és pervers? Perquè és una manera de traspassar a l'individu la responsabilitat de la seua pròpia impotència econòmica. Els sofriments patits per cada individu són similars: asfixia per imposts i tasses -universitàries, farmacèutiques...-, dificultats per accedir a faenes estables, salaris baixos i insuficients per dur una vida digna, atur, pèrdua de categoria laboral, manca de perspectives a llarg termini... En una paraula: precarietat i incertesa. Davant d'això, se'ns vol fer creure que el sistema ens ha donat a tots la possibilitat d'èxit, "d'emprendre", i que per això mateix el fracàs, la incertesa o la precarietat no és culpa d'un sistema que és injust per definició, sinó que és culpa de l'individu que no ha sabut jugar-hi les cartes.
I aquesta situació es perpetua: es despulla l'individu de la seua capacitat crítica davant de tot aquest entramat. L'individu arriba a creure's la seua única responsabilitat pel seu fracàs, se sent avergonyit i es retira de l'escena. La col·lectivitat, amb problemes comuns davant d'un sistema pervers, es desmembra i desapareix. A l'escola hi hem contribuït amb ganes: hem assimilat la Xarxa amb el coneixement, tot impedint l'adquisició d'una xarxa de coneixements necessària per analitzar la realitat; hem convertit la vida escolar en un cúmul d'experiències trepidants i seguides que ens porta i anima a oblidar allò que aprenem o podríem aprendre, ja que no tenim temps per assimilar-ho, memoritzar-ho i guardar-ho en el record. Ho convertim tot, això sí, en imatge i producte de mercat: tafanegeu, si no, pels blocs escolars per veure les meravelles que es fan a cada escola i cada aula! Veritat que us costaria de triar-ne una per a la vostra criatura?
Sotmetre al canvi permanent a l'escola és una manera de controlar-la i invalidar-la. El pitjor de tot és que els propis mestres li estem fent la feina bruta al mercat: som nosaltres mateixos els qui, martell en mà, estem destrossant alegrement l'escola de manera poc reflexiva sense saber encara que construirem al solar que deixem.
Però no cal pensar-hi massa: els mercats, amb la seua lògica, ja ens donarà solucions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada