aNDRòMiNa: Vida.

12 de juliol del 2016

Vida.

Quan, ben entrada la matinada, vaig decidir d'eixir del refugi per contemplar l'estelada, em va copsar el soroll que emplenava tots els racons de la vall: l'aigua que queia, constantment, muntanya avall des de pràcticament tots els cims de pedra. Si durant el dia aquesta fressa acompanya de manera discreta, en el silenci de la nit esdevé un bram de mort: en efecte, els torrents estan, a poc a poc però sense pausa, esberlant les muntanyes, reduint-les al no res. En uns pocs milions d'anys, del Pirineu altívol no en quedaran més que uns quants turons a la vora d'una plana... I què són un grapat de milions d'anys per a l'Univers? Un obrir i tancar d'ulls! L'espectacle que, a primer cop d'ull, ens pot semblar ple de vida, és en realitat el relat d'una mort que s'anuncia i s'esdevé segon rere segon.

Mirar al cel i quedar-se bocabadat davant d'un espectacle impressionant. Dels milers d'estrelles que contemplava, quantes no existirien ja malgrat que la seua llum continue viatjant per l'Univers fins arribar als meus ulls? De nou, una il·lusió de vida que amaga l'extinció i la mort.

Com els milers de flors que aní trobant al llarg del camí: vesteixen belles per morir més aviat després que una abella les pol·linitzi. Totes les herbes moriran d'ací uns mesos cremades pel fred, el gel i la neu que, al seu torn, esquerdaran roques i moles pètries. I què serà de la marmota que ens contemplava mentre esmorzàvem d'una pedra estant?

L'ascensió, dura i arriscada; la baixada, exageradament feixuga pel fort pendent i la inestabilitat del terreny: més de mil quatre-cents metres de desnivell en pocs quilòmetres! Encara hui em fa mal tot el cos. Crec que el patiment està, doncs, entre les sensacions experimentades durant l'eixida. I, per a què? Si jo ja havia estat a la Punta Alta de Comalesbienes!

Malgrat tot, sé que la muntanya m'acollirà de nou. Alguna cosa m'hi durà. A pesar del patiment, de l'esforç improductiu, del risc que sempre implica l'alta muntanya, hi ha alguna cosa que ompli de sentit l'experiència. Què? No sabria ben bé explicar-ho.

Però és com la vida: malgrat que la mort li trega aparentment el sentit, ens afanyem per viure-la amb plenitud. I és que pot ser la mort siga justament allò que ompli de sentit l'existència... Hi ha solució per tot menys per a la mort, diuen. Tal volta hauríem de dir que la mort és la solució als enigmes que ens envolten. Només cal llegir la natura: com deia Goethe, totes les coses d'aquest món són una metàfora.

CAP AL REFUGI