Geografies estivals (1): Barcelona

Home is where one starts from. As we grow older

The world becomes stranger, the pattern more complicated

Of dead and living. Not the intense moment

Isolated, with no before and after,

But a lifetime burning in every moment

And not the lifetime of one man only

But of old stones that cannot be deciphered.

T.S. ELIOT - East Coker -V-

Deu anys. Deu anys vivint a Barcelona. I fent una mica de retrospectiva, deu anys fructífers en què he après moltíssim, de la ciutat i en la ciutat, en què m'ha passat de tot i he trobat gent estimadíssima que m'ha ajudat a créixer i m'ha aportat moltíssim. Si entremire aquell qui era quan vaig arribar i el qui sóc ara, veig molts canvis. Molts. I el més important potser siga l'abandó de les conviccions: un bon aprenentatge que faig és a el de colpejar-ne la fortalesa de l'adhesió amb l'ariet de la realitat, que no cal perdre mai de vista. Deu anys... En són molts, en són pocs? No ho sé.

Després de l'esquizofrènia València-Barcelona generada pel concurs de trasllats de cossos docents, he sentit alleujament pel fet que no em donaren plaça a València i poder romandre a Barcelona. De fet, m'ha assaltat una nova crisi de barcelonafília, i aquest estiu no he fet pràcticament altra cosa que submergir-me en els ritmes de ciutat i gaudir de la quotidianitat. Intimitat, familiaritat, proximitat. Tardes de lectura, de gimnàs, de passejar, d'estar-se a casa, de capvespres vora el mar, de xarrades amb bons amics, de disbauxa, de museus, de llibreries, fins i tot d'Ikea i de rebaixes (horror!)... Barcelona és ara el lloc del món des d'on comence cada dia el projecte de mi mateix i n'estic feliç que siga així, perquè és un lloc meravellós on no només em puc sentir lliure, sinó que puc exercir la meua llibertat sense por ni coaccions.

Una de les coses que més m'agrada fer és mirar-me la ciutat des de totes bandes. Des de la muntanya, des dels campanars, des dels gratacels... Em faltava, però, des del mar: hi posí solució a principis d'estiu. Disfressat de turista vaig pujar a una golondrina i vaig contemplar per fi la ciutat des del mar... Totes les aspiracions, punts de vista, èxits i fracassos de milions de personen prenen la forma de justament això, de Barcelona.

I pocs dies després, enmig d'aquest meu atac íntim de barcelonafília, han ferit la ciutat. A pocs mestres de casa esclatava la barbàrie, la mort i l'absurd.

Por? No. (Potser una mica, sí). Tristesa infinita, perplexitat infinita, enuig infinit. Han aflorat les contradiccions i la realitat ha esdevingut més incomprensible encara, si cap... Però enmig d'aquest absurd em queda clar que la nostra principal lluita ha de ser justament contra aquest absurd i aquesta barbàrie. 

La barbarie persiste mientras perduren, en lo esencial, las condiciones que hicieron posible aquella recaída. Ahí radica lo terrible. Por invisible que sea hoy la necesidad, la presión social sigue gravitando. empuja las personas a lo inenarrable. Ho afirmava Adorno en una conferència després de la Segona Guerra Mundial. I n'ix un interrogant: què va portar al jove que conduïa la furgoneta per la Rambla, destrossant la vida de desenes de persones, a aquest acte cruel? En aparença, segons es recull a les cròniques de la premsa, era un jove que podíem catalogar d'exitós: brillant als estudis, volgut pel seu entorn, amb una faena fixa... Com l'arribaren a convèncer els qui el volien menar cap a aquesta decisió absurda?

Va ser una decisió individual. Ell és el culpable i no el podem exonerar de la culpa i la responsabilitat del que feu. Cert. Però això és la punta de l'iceberg d'una sèrie de motivacions que surten del cos social mateix. Un cos social que ja no podem reduir a allò local, que ja creix arreu d'un planeta on tot està interrelacionat i interconnectat. Actes com aquest fa vint anys no passaven i ara són la tònica de desenes de països del món... Què està passant, doncs? Com afirma Eliot al seu poema sublim, en el moment de l'atemptat no només cremava el temps de tota la vida de l'assassí que l'havia portat fins allà; també cremava el foc de les nostres contradiccions i les dels nostres avantpassats, les làpides dels quals a penes podem llegir ja... Les respostes no són fàcils. Els canvis que hem d'encetar i les decisions polítiques que els han d'acompanyar en són molts, moltíssims, per evitar que això es torne a repetir. No només a Barcelona, Niça o Berlín, sinó tampoc a Iraq, al Iemen, a Síria, a Nigèria...

Perplex, trist i enfadat, continuaré amb el meu afany d'interrogar-me i de contemplar aquesta ciutat que estime i faig meua cada dia. La resposta, però, no està ni la buscaré en les competències. Està en la poesia, en la història, en l'art i, en definitiva, les Humanitats. La resposta està en allò que ens ha de fer humans i no en allò que ens porta al progrés, perquè si una cosa es pot llegir de la realitat, és que el progrés -una determinada concepció del progrés- ens està deshumanitzant a marxes forçades.