Torre de l'albacar del castell de Bellpuig, amb el Canigó al fons |
Dawn points, and another day
Prepares for heat and silence. Out at sea the dawn wind
Wrinkles and slides. I am here
Or there, or elsewhere. In my beginning.
(...)
We shall not cease from exploration
And the end of all our exploring
Will be to arrive where we started
And know the place for the first time.
T.S. Eliot, East Coker - I -; Little Gidding -V-
La D618 és una carretera de muntanya que travessa la comarca dels Aspres (o subcomarca, segons el criteri divisori), a la Catalunya Nord. Paisatge agrest com pocs, d'erms secs, alzinars baixos castigats pel vent i la neu, de muntanyes que formen una escala que baixa del Canigó al Mediterrani. Endinsar-se als Aspres és endinsar-se a un espai de solitud, gairebé intemporal, un desert de contemplació del paisatge, del món i d'u mateix. En estiu, amb la música de fons de la xitxarra.
Abans, però, d'endinsar-me als Aspres faig parada a Arles de Tec, al Vallespir. M'abelleix de passejar de nou el poble i visitar l'abadia: és gran el contrast entre aquest dia d'estiu i aquell altre dia boirós i fred de principis de primavera en què el visití per primera volta fa quatre anys. Tot roman al seu lloc, fins i tot la fornera del carrer de les Escoles. En aquesta ocasió, però, tot verd i amb activitat arreu.
La vida del poble en estiu contrasta amb la quietud que trobaré als pobles dels Aspres. Des d'Arles, desfaig el camí fins als Banys per agafar la carretera esmentada. Passat Teulís apareix Sant Marçal encimbellat, gairebé inexpugnable, però assolit als pocs minuts gràcies a les corbes de la carretera que burlen el pendent la muntanya. A les parts d'ombrívoles les alzines cobreixen amb l'ombra l'asfalt: és d'agrair. A les parts altes, un paisatge de secà tant dur com bellíssim.
I arribem a la primer alto en el camí. Si hi ha un lloc on el temps sembla no haver passat és el santuari de la Trinitat de Bellpuig. En realitat, però, el temps ha convertit la poderosa fortalesa que s'alçava al turó en ruïnes i ha buidat el lloc de gent. Però malgrat això, la Majestat romànica continua mirant victoriosa el visitant com des de fa més de huit segles. El secret de la seua bellesa potser estiga en la seua sobrietat i senzillesa. El temps sembla parar-se, fins i tot pareix que hom haja passat a un altra dimensió, però hi ha sons que ens recorden que el món continua bategant a fora: un cotxe que passa; un gat que reclama l'atenció del visitant; el so de la campana que marca un temps que ja no és el nostre... És un lloc fantàstic per acabar de llegir el darrer dels quartets de TS Eliot, Little Gidding. Un plaer fer-ho en veu alta, davant del Canigó, en la solitud que es viu al turó d'un castell, abandonat fa segles, que pertangué a un dels senyors més poderosos del Pirineu.
La carretera segueix cap a Serrabona i Bulà d'Amunt. Torne a visitar (és la tercera vegada?) el priorat de Serrabona i les escultures de la tribuna i a Bulà descobrisc a l'interior de l'església la talla romànica de la Mare de Déu de l'antic monestir. Des d'allà, tot fa baixada: estem ja arribant a la vall de la Tet. Quan apareix Bulaternera el paisatge canvia de forma sobtada. Apareixen els camps i els boscos de ribera i l'aigua fa presència arreu. Els Aspres han quedat enrrere, hem arribat al Riberal.
A Vinçà tinc la primera cita amb el Festival Pau Casals. Olivier Latry, organista titular de Notre Dame de París ha baixat fins a l'església d'aquest xicotet poblet català per interpretar a l'orgue Bach, Händel, Mendelssohn o Lully.
Tots els llocs que he visitat hui m'eren ja coneguts. Però són un bon refugi de l'exigència de novetat constant que de vegades ens exigim. Sovint oblidem la bellesa d'allò pròxim, rutinari i quotidià.
ARLES DE TEC
D 618 CAP A LA TRINITAT I BELLPUIG
BULÀ D'AMUNT I SERRABONA
VINÇÀ I EL RIBERAL DE LA TET
Abans, però, d'endinsar-me als Aspres faig parada a Arles de Tec, al Vallespir. M'abelleix de passejar de nou el poble i visitar l'abadia: és gran el contrast entre aquest dia d'estiu i aquell altre dia boirós i fred de principis de primavera en què el visití per primera volta fa quatre anys. Tot roman al seu lloc, fins i tot la fornera del carrer de les Escoles. En aquesta ocasió, però, tot verd i amb activitat arreu.
La vida del poble en estiu contrasta amb la quietud que trobaré als pobles dels Aspres. Des d'Arles, desfaig el camí fins als Banys per agafar la carretera esmentada. Passat Teulís apareix Sant Marçal encimbellat, gairebé inexpugnable, però assolit als pocs minuts gràcies a les corbes de la carretera que burlen el pendent la muntanya. A les parts d'ombrívoles les alzines cobreixen amb l'ombra l'asfalt: és d'agrair. A les parts altes, un paisatge de secà tant dur com bellíssim.
I arribem a la primer alto en el camí. Si hi ha un lloc on el temps sembla no haver passat és el santuari de la Trinitat de Bellpuig. En realitat, però, el temps ha convertit la poderosa fortalesa que s'alçava al turó en ruïnes i ha buidat el lloc de gent. Però malgrat això, la Majestat romànica continua mirant victoriosa el visitant com des de fa més de huit segles. El secret de la seua bellesa potser estiga en la seua sobrietat i senzillesa. El temps sembla parar-se, fins i tot pareix que hom haja passat a un altra dimensió, però hi ha sons que ens recorden que el món continua bategant a fora: un cotxe que passa; un gat que reclama l'atenció del visitant; el so de la campana que marca un temps que ja no és el nostre... És un lloc fantàstic per acabar de llegir el darrer dels quartets de TS Eliot, Little Gidding. Un plaer fer-ho en veu alta, davant del Canigó, en la solitud que es viu al turó d'un castell, abandonat fa segles, que pertangué a un dels senyors més poderosos del Pirineu.
La carretera segueix cap a Serrabona i Bulà d'Amunt. Torne a visitar (és la tercera vegada?) el priorat de Serrabona i les escultures de la tribuna i a Bulà descobrisc a l'interior de l'església la talla romànica de la Mare de Déu de l'antic monestir. Des d'allà, tot fa baixada: estem ja arribant a la vall de la Tet. Quan apareix Bulaternera el paisatge canvia de forma sobtada. Apareixen els camps i els boscos de ribera i l'aigua fa presència arreu. Els Aspres han quedat enrrere, hem arribat al Riberal.
A Vinçà tinc la primera cita amb el Festival Pau Casals. Olivier Latry, organista titular de Notre Dame de París ha baixat fins a l'església d'aquest xicotet poblet català per interpretar a l'orgue Bach, Händel, Mendelssohn o Lully.
Tots els llocs que he visitat hui m'eren ja coneguts. Però són un bon refugi de l'exigència de novetat constant que de vegades ens exigim. Sovint oblidem la bellesa d'allò pròxim, rutinari i quotidià.
ARLES DE TEC
D 618 CAP A LA TRINITAT I BELLPUIG
BULÀ D'AMUNT I SERRABONA
VINÇÀ I EL RIBERAL DE LA TET
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada