Els "pitjors" alumnes, els meus. Sempre!

Una de les coses que me n'he adonat és que els meus alumnes, cada volta que s'ha parlat de les anomenades "propostes de millora", sempre són els pitjors. Si dic que cal millorar el treball del càlcul mental, hi ha qui s'estranya perquè amb els seus alumnes va molt bé; si, per contra, dic que als meus alumnes no els agrada llegir, corrobore que en altres grups hi ha autèntiques munions de bibliòfils que devoren llibres cada dematí a les hui i mitja. Per no parlar de les activitats de ciències i socials realitzades amb al metodologia ILEC:  ni jo ni els meus alumnes ens traiem la pasta de les mans i resulta que en altres grups tot és bufar i fer ampolles, amb uns resultats espectaculars. Davant d'aquest miracle de la ciència, durant el curs passat va haver-hi algunes estimades companyes qui van pretendre fer-me quedar d'incompetent.

I és que, a primera vista, podríem dir que els meus alumnes són negats i que jo sóc un zero a l'esquerra, professionalment parlant. Però crec que el que passa és que els meus alumnes tenen, senzillament, el llistó més alt. Com que els exigisc més, com que els demane el que sé que poden assolir o haurien de poder assolir, parle des d'un punt de vista completament diferent. Jo trobe que no arribem on vull, però és que on vull anar és lluny. I clar, arribats ací ens trobem amb un problema afegit: el desgast. I és que estar sempre buscant el màxim amb el temps que disposem desgasta molt. I cansa...

De vegades els mestres ens reunim i fem catarsis col·lectives en què ens esplaiem qualificant de vagues alguns alumnes. Hi ha qui se n'escandalitza: segons la lògica pedagògica, no existeix la vagància estudiantil, sinó la manca de motivació, de la qual només el docent és el culpable. No ho discutiré ací, però em ve una altra pregunta al cap: prendre'ls per imbècils ix més a compte? Es veu que sí, perquè així no ens hem de desgastar tant. És millor concloure que "a això no arriben", "això no té res a veure amb l'aprendre a aprendre" o "això és avorrit" que no trencar-s'hi les banyes.

I sobretot, el discurs del "pobrets, ja tenen prou amb el que tenen a casa". Treballe a una escola de màxima complexitat on molts alumnes porten unes vides familiars de pena. Sí. Però ha de ser això l'excusa per deixar d'exigir-los a l'escola? No els condemna això a tenir, de grans, la mateixa vida familiar de pena? Jo crec que sí. A més, que moltes vegades quan un xiquet arriba a escola amb una motxilla plena de problemes, el poder desconnectar d'aquests durant unes hores és el millor que li passa al llarg del dia: haurem d'estar fent-li fer verbalitzar contínuament com se sent i com és de merdosa la seua existència, o bé li donem eines i li obrim portes per poder-la millorar?

Jo les respostes les tinc molt clares. Aquest nou curs que comença espere també que els meus alumnes siguen "els pitjors" i que el motiu de felicitat que troben a l'aula no siga el fet que els he tret l'entrebanc que pot generar-los frustració, sinó el fet que se n'hagen sortit i que això els haja generat un somriure de satisfacció... Malgrat que abans d'això tots hàgem suat tinta.

Perquè tinta en suarem a cabassades.