aNDRòMiNa: de març 2021

La setmana ha estat mogudeta. I tot per les confusions en què estem caient en aquestos temps postmoderns. La infància? Recorde que a les oposicions em vaig haver de posar un bon grapat de sabers enciclopèdics inútils en el cap (valga'm la ironia), entre ells, que durant l'Edat Moderna es concebia l'infant com un adult en miniatura: per això en els retrats apareixien vestits, pentinats i amb els símbols de poder d'un adult.

Hui hem caigut de ple en el mateix error. Fa un temps parlava sobre el fet que el xiquet no pot ser considerat lliure i autònom pel fet mateix que és un xiquet: si fora lliure i autònom li hauríem de donar els mateixos deures i responsabilitats que a l'adult, i no ho fem. Esta setmana m'he trobat amb algunes actituds que m'han fet pensar en un altre error: en considerar l'infant com un ser moral. Hi ha mares i pares que quan el seu fill la caga ho neguen, perquè no estan disposats a «acceptar» que el seu fill faça tal o qual cosa, com si això el convertira en una mala persona.

I no, el xiquet encara està formant-se un concepte del bé i del mal. Els seus actes es regeixen en un primer moment pel mer instint: aqueix somriure que als tres mesos ens commou i fa que ens caiga la bava és un acte reflex. Progressivament, a mida que va creixent, va sent més conscient de les conseqüències del que fa, primer per a ell mateix, després pels altres. I allò que fa està motivat pels instints de supervivència. Abandonar-los requereix un aprenentatge i aquest aprenentatge es fa equivocant-se i amb l'esmena de l'espill que li posa l'adult al davant.

Però, quin espill posem i en quina posició? És a dir, com reaccionem davant d'una conducta reprobable? Doncs hi ha qui la nega, perquè el seu fill "és bo" i no pot ser de cap de les maneres que haja fet això o això altre: la culpa és dels mestres, dels altres xiquets o dels mestres una altra volta. Hi ha qui l'aplaudeix. Hi ha qui intenta fer raonar el xiquet com si ja fos un ser moral complet, tot donant-li discursos plens de moralina barata que, al capdavall, són utilitzats per ell com una escletxa per continuar amb aqueixa conducta. Ho vivim com un drama, donem importància a allò que no en té i ho etiquetem tot amb pseudoemocions.

Els xiquets no són bons ni dolents. Són sers que estan construint una consciència moral i en aquest procés no hi ha cosa que necessiten menys que les papanatades. Si no veuen clars els "no", els límits, les conseqüències del que fan ni l'alternativa, estem convertint-los en uns autèntics adoradors del seu ego que imposa la seua voluntat en tot moment. I a l'hora de deixar clar que una conducta és reprobable, un crit o agafar del braç és un recurs eficaç, ràpid i contundent: l'infant, que tampoc és imbècil del tot, sap veure l'estima que s'hi amaga al darrere.

Es podreu imaginar, doncs, la merda de setmana que he dut i la necessitat d'evadir-me. I de nou, la Calderona! En aquesta ocasió una nova ruta llarga i exigent, de vora 21 km i 900 m de desnivell al bell cor de la serra. El trajecte tenia, sobre el mapa, forma de huit, i huit han estat els cims assolits: l'Alt "del Sapo", l'Alt de l'Home Mort, la Penya Roja, el Montmajor, les dues Penyes Blanques, el pic de Tristany i les vertiginoses Penyes Altes.

III

Les sorpreses de hui han estat moltes. La primera, un imprevist: la boira i el fred. La boira tenyia els paratges d'un aire màgic, intemporal que, junt amb la solitud, és el millor que hi ha per evadir-se de la realitat. Les olors i els colors guanyen intensitat, és un plaer concentrar-se en la respiració i en el camí.

La segona: les sendes que menen a l'Alt de l'Home Mort estan esborrades. Si no sou especialment neuròtics, millor no anar-hi. Les argilagues, grèvols i altres amenitats fan de l'experiència quelcom inoblidable i, del cos, un colador.

La tercera: la solitud gairebé absoluta. Només m'he trobat amb alguns ciclistes, un matrimoni de Castelló i una família amb xiquets. No sé si és circumstancial o realment aquesta part de la Calderona és poc visitada: per l'estat d'abandó amb què he trobat moltes sendes diria que és això darrer.

No sabeu el que es perdeu!

La sorpresa més gran, però, ha estat el bosc de sureres que creix als voltants del Montmajor i de les Penyes Altes. Amb la boira, el silenci i el fred tenia un aire màgic, de conte. La Calderona cada vegada em sorprén més. Potser la seua riquesa botànica no és tan espectacular com la veïna Serra d'Espadà, però la seua geologia ho compensa amb escreix. També la localització: és un mirador des d'on es contempla la pràctica totalitat del país!

Ah! Al cim de les Penyes Altes m'he trobat una orquídea raríssima. Diria que l'he vista poques vegades pel País Valencià.

M'he desviat una mica de la ruta per apropar-me al mas de Tristany. La història del mas està lligada als cartoixans: un metge anomenat Tristany va donar el mas i les terres circumdants a Portaceli a principis del segle XVII. Supose que un diumenge de bon temps la gent convertirà el paratge en quelcom esfereïdor, però el ben cert és que així, sense gent, en solitud, és un dels indrets més bonics que he vist.

El nom sempre m'havia evocat la mitologia germànica, Wagner i el Romanticisme. La realitat, però, és més prosaica: Tristany era el nom del propietari del mas i de les terres... Però per què algú al segle XVII rebé aquest nom? Dubte que fóra corrent i potser seria un tema interessant a estudiar.

Continue amb Rilke... Llibre d'hores!

Antes de volver a ser bosque y agua y prolífica tierra silvestre
en la hora de la angustia incomprensible,
cuando exijas a todas las cosas
que devuelvan tu imagen incompleta.

Dame un poco más de tiempo: quiero amar las cosas como nadie,
hasta que todas se hagan dignas de ti y vastas.
Sólo quiero siete días, siete
en los que nadie haya escrito aún,
siete páginas de soledad.

A quien des el libro que las abarque,
se quedará encorvado encima de las hojas.
A no ser que lo tengas en tus manos
para escribir tú mismo.