aNDRòMiNa: Viatge, dia 1: un estrany viatge al futur

Morella des de la Mola de la Todolella

«Será por caminos en España: están los tropecientos que llevan a Santiago y los tropecientosmil senderos que culebrean arriba y abajo por las montañas. Porque España es el país más montañoso de Europa después de Suiza. El primero, si se eliminan las cumbres llenas de trenes y teleféricos. Una cima coronada sin esfuerzo no vale, no cuenta.»

Aquest fragment és d'una crònica de El País on els cronistes de viatges del periòdic debatien si és millor viatjar lluny o viatjar a prop. El debat, intens. Però, com sempre, jo diria: depèn! Entrar en circuits turístics és una cosa que cada vegada em fa més mandra. Embarcar l'equipatge a un avió, recórrer aquells passadissos de l'aeroport com una cabreta més d'un ramat, etc., també em fa molta mandra. I arribar a aquell lloc que en la teua ment era tan espectacular, i comprovar que s'ha convertit en una munió de gent cridant i dient bajanades, fent-se selfies, tanta gent que no pots ni caminar tranquil·lament... Crec que em vaig emocionar més visitant Sant Serni de Tavèrnoles que la catedral de Praga. I mira que aquesta darrera és impressionant... A més, m'atreviria a dir que és un tòpic molt fals això de «viatjant coneixes altres cultures»: una cosa seria anar a un destí llunyà i conviure i hostatjar-se en llars de gent d'allà, treballar-hi, caminar... en definitiva, conviure (com fa, per exemple, el meu amic E., que porta més de vuit-cents dies de viatge!), i una altra anar caminant d'una fita turística a una altra només per dir que hi has estat i després donar aquelles lliçons tan esperpèntiques del tipus «me he dado cuenta que allá son todos más humanos». Experiència sideral (paternalista, colonialista, imbècil).

Conèixer ciutats noves està molt bé, però cada vegada és més difícil escapar del fenomen consumista del turisme, que ens iguala a tots en la mediocritat. Per això crec que darrerament tendisc més a decantar-me per camins centenaris, mil·lenaris en alguns casos, que queden deserts i abandonats mentre tothom s'obstina a anar als destins que es vol que consumim. Camins propers que duen a cims, ermites, pobles solitaris, arbres centenaris, coves o simes antany relacionats amb cultes atàvics. Caminar, mirar, meravellar-se, cansar-se, badar, llegir, dormir. Si arriba el numerari, també menjar.

I si aquest caminar pot combinar-se amb música, l'experiència ja s'aproxima al meu viatge ideal. Rodant per Alemanya, per exemple, no és difícil torbar-se amb el programa d'un concert d'orgue de Bach, alguna passió o cantata: encara recorde aquells concerts als que vaig assistir de casualitat en l'església de Sant Pere d'Hamburg o a la catedral de Potsdam. Fa uns anys, vaig agafar per costum anar cada any al Conflent, al festival Pau Casals de música de cambra. Aprofitava per conèixer bé la Catalunya Nord i, com no, ascendir al Canigó (Verdaguer i el romanticisme tenien molt a veure amb aquests viatges!). De dia, duent el cos al límit per camins de muntanya, ascendint, descendint, passejant per cada poblet recòndit de les valls d'aquella part del Pirineu. Al vespre, una mica de descans, un sopar al Café de la Pau de Prada. A la nit, la música: Bach, Falla, Mozart, Stravinski, Prokofiev, Haydn... L'entorn, inigualable: Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Prada, el priorat de Marcèvol, Sant Martí de Canigó...

L'any passat vaig fer un viatge semblant, però més curt, als Ports de Morella: en lloc del festival Pau Casals, allà es realitza cada any l'Early Morella, un festival de música antiga organitzat per l'admirat Carles Magraner. M'agradà moltíssim l'experiència. Així doncs, enguany he repetit, però en lloc d'un cap de setmana m'hi he estat els vuit dies que durava el festival. A banda de la música, l'incentiu era xafar els pocs indrets de la comarca que encara tenia pendents: és el que passa quan es té una personalitat tendint a la neurosi. Que fins que no aconsegueixes tot el que t'has proposat, no pares!

Així, la primera fita va ser ascendir a la Mola de la Todolella. Havia estat uns centenars de metres més al sud-oest, al castell d'Olocau del Rei; també una mica més al nord-oest, a Sant Joaquim de la Menadella. També havia fet el cim veí de Castellans. Però el que era la Mola, no hi havia estat. Aprofitant que havia llogat un apartamentet al poble, i havent tingut la sort de poder descarregar-hi abans de l'excursió, vaig enfilar l'antic camí que comunicava la Todolella amb Bordó, a la part de l'Aragó. Com sempre, el camí, com tants d'altres de la contrada, bellíssim. En arribant al cim, les vistes, no per conegudes, deixen de ser impressionants: el panorama de les Batlies i el Baix Aragó als teus peus!

III

En les caminades on no hi ha pressa pots permetre't el luxe de no anar-hi sol. És a dir, de dur-te un llibre, o dos, per a llegir. En aquesta ocasió, Diarios Porno, de Bruce Labruce. Provocador, irònic, sublim. Amb els temps que corren, és important rearmar-se, i les millors armes són les idees. En un món queer assimilat, reduït a una estètica acceptable i unes modes basades en el consum capitalista, les idees de Labruce tornen a tocar aquella fibra subversiva que hi ha als marges, en la diferència:

Mientras que la agenda original del activismo gay se había basado en nociones de liberación sexual, comportamiento antiautoritario y expresión de la diferencia, a mediados de los ochenta lo que imperaba era la conformidad, la integración y la fijación de una identidad no amenazante para que resultara aceptable a las masas. Esto podría atribuirse en parte a la llegada del sida, que redujo el movimento gay a un estrecho conjunto de imperativos políticos al servicio de una crisis sanitaria. (...) Este descarrilamiento del movimiento gay dio lugar a un desastroso abandono de la estética y el estilo, que siempre habían sido los grandes puntos fuertes de la cultura homosexual. El sida también redujo la agenda política gay a consignas doctrinarias y retórica políticamente correcta, lo que dio lugar a una ontología antiintelectual y antidialéctica; también catastrófica si se tiene en cuenta que la ambivalencia y la paradoja habían sido hasta entonces una de nuestras estrategias más eficaces. A esto hay que añadir que, como ha señalado Fran Leibowitz, el sida mató a toda la gente guay; quedó claro que el movimiento gay era un barco que se hundía y que nosotros, ratas traidoras, teníamos que abandonarlo rápidamente.

[...]

Desde la triste corrupción de lo «queer», la recuperación de la palabra «faggot» en un contexto cultural era muy necesaria, y Butt la lleva con orgullo. Si a eso le añadimos sus titulares sensacionalistas, a veces morbosos, que parecen salidos de la imaginación de un Weegee gay, tenemos el regreso a la identidad homosexual a lo peligroso, lo criminal, lo extravagante y lo impertinente.

La veritat és que el llibre m'ha encantat. Fa adonar-te'n que assimilar-se està molt bé en certs contextos. Dona seguretat i permet accedir a certes prebendes. Però el ben cert és que quan venen torçudes, el poder i la norma ens recordarà una vegada i una altra que només som pàries, desviats, intoxicadors. I sí, ho hem de ser: per trencar una normativitat que ens constreny. Que és una puta merda per al col·lectiu LGTBI+ i per a qui està fora d'aquest col·lectiu.

Parlava d'un llibre o dos... El segon llibre que carregava a la meua nova súper motxilla, regal de les famílies dels meus alumnes, era una antologia poètica de Kavafis.

Contra vosotros siempre, que dais a los muchachos
gotas de sucia muerte con amargo veneno.
Contra vosotros siempre,
Faeries de Norteamérica,
Pájaros de la Habana,
Jotos de Méjico,
Sarasas de Cádiz,
Ápios de Sevilla,
Cancos de Madrid,
Floras de Alicante,
Adelaidas de Portugal.
¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas!
Esclavos de la mujer, perras de sus tocadores,
abiertos en las plazas con fiebre de abanico
o emboscadas en yertos paisajes de cicuta.
¡No haya cuartel! La muerte
mana de vuestros ojos
y agrupa flores grises en la orilla del cieno.
¡No haya cuartel! ¡Alerta!
Que los confundidos, los puros,
los clásicos, los señalados, los suplicantes
os cierren las puertas de la bacanal.

No, no és de Kavafis aquest fragment. És de Lorca. Lorca era marica, però ho amagava, es mostrava assimilat: en l'Oda a Walt Whitman el poeta granadí distingeix entre els bons mariques, els casts, els qui no s'atreveixen a portar el seu desig a la carnalitat, dels dolents, de les perverses, dels qui utilitzen la polla i el cul per satisfer un desig que porta al trencament de l'ordre. Com diu Mikel Herrán, el bon homosexual era, perquè, tot i no exercir i ser cast, no podia evitar ser-ho. El bon homosexual era el que havia internalitzat la repressió, ja no necessitava ni la Inquisició ni un jutge, i s'aplicava ell mateix el càstig. Homosexual no practicant. Davant d'aquest, l'excés, el sexe, la sublimació de desig en el cul no només atacaven l'ordre heterosexual i patriarcal, sinó que suposaven una taca en la reputació dels bons homosexuals.

A Kavafis no li va el rotllo. En la seua poesia, folla. Recorda llocs i moments no per una bella posta de sol, o per l'olor exquisit del plat cuinat per l'àvia, sinó perquè li va clavar mà a un dels seus amants, se'l va follar (o li va posar el cul) o, com es dedueix, li va xuplar la polla en un un bar a punt de tancar mentre el cambrer acabava de netejar el local. Tot això mentre duu al present personatges de l'antiguitat clàssica i, sobretot, hel·lenística i romana (la decadència de Grècia) per tractar temes que continuen afectant el nostre caminar.

Com cossos bells de morts que no envelliren

i els tancaren, amb llàgrimes, en un brillant mausoleu

amb roses al cap i gessamins als peus —

així semblen els desigs que passaren

sense esser acomplerts; sense que cap assolís

una nit de plaer, o el seu matí lluminós.

(...)

Aquelles coses que tímidament imaginà d'estudiant, són clares,

manifestes davant ell. I roda, i vetla,

i es deixa dur. I com és (pel nostre art) escaient,

la seva sang, jove i calenta,

el plaer la gaudeix. Un eròtic embriagament

fora de llei el seu cos venç; i els seus juvenils

membres s'hi entreguen.

I així un al·lot senzill

esdevé mereixedor que el mirem, i per l'Alt

Món de la poesia passa també ell un instant—

el sensible al·lot amb la seva sang jove i calenta.

(...)

La consumació de llur il·legal plaer

s'ha acomplert. Del matalàs s'han aixecat,

i amb pressa es vesteixen sense parlar.

Surten separadament, d'amagat, de la casa; i tal com

caminen un poc amb ànsia pel carrer, sembla

com si sospitassin que alguna cosa en ells delata

en quina casta de llit han jagut poc abans.

Però com ha guanyat la vida de l'artista.

Demà, passat demà, o d'aquí anys s'escriuran

els versos poderosos que aquí han tingut llur inici.

(...)

A la seua carn que és tot bellesa

ha passat la febre amorosa;

sense ridícul pudor per la forma de plaer...

(...)

Devia de ser la una de la nit,

o la una i mitja.

En un racó de la taverna;

darrere la mampara de fusta.

Fora de nosaltres dos el local era del tot ben buit.

Un llum de petroli a penes l'il·luminava.

Becava, a la porta, el cambrer que guardava de nit.

No ens veuria ningú. Però ja

ens havíem excitat tan molt,

que esdevinguérem descuidats quant a precaucions.

La roba es mig obrí —molta no era

perquè cremava un diví mes de juliol.

Plaer de la carn entre

la roba mig oberta;

prompte despullament de la carn —que la seva visió

ha travessat vint-i-sis anys; i ara ha vingut

a romandre dins aquesta poesia.

Això sí que és de Kavafis, traduït per Antoni Avellà i Bartomeu Garcés. Val a dir que a Lorca no li va servir de res aquesta puresa i discreció a les que ens interpel·lava. A la primera de canvi, li van clavar un tir pel cul. Ell, que creia estar al centre, habitava en realitat els marges i es va perdre el plaer de ser follat pel cul. Per imbècil.

A la nit el concert gira al voltant de la música medieval del corpus dels Carmina Burana, o la música del Còdex Buranus. Ací es recullen cançons, poemes i produccions que se situen també als marges de la societat medieval. Es canta a l'amor, al joc, al vi, a l'excés, al sexe. En lloc de la Mare de Déu, és Venus qui és entronitzada i cantada com a deessa de l'amor, i Bacus com a déu de la follia. L'ambigüitat, la crítica i la denúncia hi són ben presents: imitant el ritme de les lletanies bíbliques, es denúncia i satiritza el poder i el clergat. El més curiós és que els seus autors semblen ser novicis de l'abadia de Bura...

Carl Orff va agafar molts d'aquests textos per compondre la seua obra més coneguda, Carmina Burana. Va compondre música nova, tot obviant les músiques que es recullen en el mateix còdex, que foren les que es van poder escoltar al concert en un marc inigualable: l'església medieval de l'antic convent de Sant Francesc de Morella. No obstant això, Magraner no va poder estar-se de fer una versió de la melodia arxiconeguda que Orff composa per al text O fortuna imitant l'estil de la música medieval .

l resultat va ser un estrany viatge al futur des del passat on ens havíem traslladat. Un futur que, en realitat, ja sabem ben negre des d'un passat on aquestes músiques i poemes suposaven un raig de llum nova elaborat des dels marges a través de l'escàndol, l'ofensa, el trencament dels convencionalismes i de les màscares que empra la hipocresia.

M'encantà!