aNDRòMiNa: Viatge, dia 3: evocació

A la fotografia que obri el post es pot observar el castellet d'extracció més gran d'Europa, situat al Pozo de San Juan (Andorra, Aragó). La tècnica de construcció és idèntica a la de la Torre Eiffel. L'objectiu d'aquest enginy tecnològic, força impressionant, era extreure el carbó de les mines properes a Andorra a través d'un grau pou al qual s'arribaria per una sèrie de ferrocarrils subterranis. Això suposaria rapidesa i abaratir els costos d'extracció, a més de possibilitar l'obtenció del carbó a la vora mateix de la central tèrmica d'Andorra.

Què podria eixir malament? No res. El castellet fou construït abans de perforar el pou, i el pou fou començat a perforar abans de fer un estudi d'un subsòl que tenia totes les paperetes de la rifa per allotjar un aqüífer. De fet, la coneixença que Andorra està i estava rodejada d'aqüífers no massa profunds era força coneguda. I així va ser: es van trobar amb aigua amb la falla ja muntada.

L'empresa a la qual pertanyien tan il·lustres enginyers era l'antiga Calvo Sotelo (Empresa Nacional Calvo Sotelo de Combustibles Líquidos y Lubricantes, ENCASO), que amb el temps es fusionaria amb altres empreses per formar ENPETROL (Empresa Nacional de Petróleos), els actius de la qual s'emprarien més tard, als anys huitanta, per crear la REPSOL. La solució va ser la construcció d'un ferrocarril d'ús miner, un dels més eficients d'Europa, que connectava les mines amb les centrals tèrmiques d'Andorra i Escatrón. Les instal·lacions del Pozo de San Juan foren utilitzades tant per formar miners com per extreure aigua de l'aqüífer (el que es diu matar mosques a escopetades). Tant el ferrocarril com les centrals tèrmiques van acabar essent gestionades per ENDESA a partir dels anys setanta (1972) per acord del Consell de Ministres.

Avui, tant les centrals elèctriques com les mines han estat clausurades seguint acords i normatives europees: la descarbonització. Curiosament, Alemanya mantingué i fins i tot està reobrint les seues mines de carbó i centrals tèrmiques. Alguna cosa grinyola.

Eren uns inútils els enginyers? Doncs no tant... Anem a pams.

L'activació de l'explotació minera del lignit d'Andorra i Sierra de Arcos, de la qual es té constància des del segle XVII, es va produir en el context de l'autarquia i la postguerra, i la consegüent necessitat de recursos energètics del règim dictatorial. Hom sabem quines elits van recolzar els revoltats i la dictadura. I a la inversa, a quines empreses i elits beneficiava el règim. Dit això, es comprèn que la construcció del Pozo de San Juan no seguira la lògica de l'enginyer, sinó la lògica de la corrupció: si la cosa ix malament, tenim un Estat que gustosament correrà amb les pèrdues... Per a què calfar-se el cap i gastar-se diners en estudis? Millor provar a la sort!

En la breu síntesi que he fet adés han aparegut dues empreses importants de l'actualitat: ENDESA, REPSOL. Però podríem afegir-ne d'altres: ACCIONA, FERROVIAL, SACYR... Vos sonen? Protagonitzen els més sonats casos de corrupció i portes giratòries. El darrer, l'anomenat cas Montoro: un senyor ministre que es deixava comprar per aquestes empreses per tal de legislar al seu favor i que pogueren estalviar-se impostos i normatives poc afavoridores del guany màxim, mentre ens retallaven a tots sous, serveis públics i drets en el context de la crisi de 2008. Al capdavall, no fa falta ser massa llest per caure en el compte que el franquisme no ha mort del tot: si teòricament l'aparat institucional és democràtic i pensat per a la ciutadania, aquestes grans empreses s'han assegurat, amb la connivència amb el poder i les elits polítiques de torn, uns mecanismes per continuar aquest pervers mecanisme en què el poder polític es posa al servei d'una determinada elit que actua a l'ombra. Els mecanismes tenen un nom: corrupció. I aquesta corrupció afecta per igual als dos partits majoritaris, a dreta i a esquerra.

Realment, sobre quins principis s'assenta aquesta democràcia sorgida de la Transició? A França ja estarien tots al carrer exigint una refundació de la República. Ací ens deixem enganyar per suposades reformes contra la corrupció de les quals els propis polítics es riuen descaradament sense amagar-se.

III

Parlant de ferrocarrils, durant el trajecte d'anada a Andorra vaig passar per l'estació abandonada de Castelserás. Molt estrany: una estació de tren perduda en el no res, sense cap rastre de plataforma de ferrocarril (ni cap camí, via verda o quelcom semblant). Per sort vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li a la guia del Pozo de San Juan: es tracta en realitat d'una estació mai acabada ni posada en ús pertanyent a la línia de tren Baeza/Saint-Girons (França), la qual no s'arribà a acabar mai.

Efectivament, només hi ha en funcionament el tram entre Lleida i la Pobla de Segur. D'altres trams, segons es pot llegir a la Viquipèdia, no es van acabar mai per diferents «vicissituds»: el tram entre Baeza i Utiel, tot i estar força avançat, es va abandonar als anys setanta per recomanacions del Banc Mundial, que desaconsellava la construcció de noves línies fèrries. El tram entre Terol i Alcanyís, tot i tenir finançament, va ser abandonat als anys trenta amb l'esclat de la Guerra Civil. Heu llegit finançament? Sí: hi hagueren sobre la taula ingents quantitats de diners que, en el context bèl·lic, van esfumar-se.

Què passaria...?

Molt a prop de l'estació abandonada de Castelserás hi ha el despoblat de Sant Miquel, pertanyent a Alcanyís. És un lloc espectacular: el paisatge, un mar de grocs, i les ruïnes de l'antiga església del poble i els seus jocs d'ombres el fan digne de visita. Silenci, abandó, la bellesa de la decadència.

Pel que fa al MWINAS, el museu miner que hi ha actualment a les instal·lacions del Pozo de San Juan, crec que és molt i molt recomanable. En ell es pot fer un recorregut tecnològic des de les antigues mines obertes amb pic i pala i apuntalades amb fusta, fins l'arribada de tecnologia alemanya i d'altres indrets que van facilitar la feina del miner, tot i que van convertir la mina en un infern de soroll, pols i exigències estressants. Però, més enllà d'això, resulta un testimoni viu d'un col·lectiu, el dels miners, que treballava en unes condicions lamentables que no poden quedar en l'oblit. Cert és que podien jubilar-se abans, que cobraven molt, etc. Però tant cert com el fet que, a canvi, se'ls exigia la salut i, gairebé, la pròpia vida. La visita dura entre dues i tres hores: la guia, filla de miners i promotora del museu durant els anys que fou alcaldessa del poble, li posa tanta passió que se vos passaran en un bufit!

I, després de la visita al MWINAS, dinar al mas, sesta i música. El nocturn, dedicat a la música de llaüt a càrrec d'Eduardo Egüez, al saló gòtic de l'ajuntament. Abans, però, havia tingut l'oportunitat de gaudir de la mestria d'Ian Harrison, especialitzat en la interpretació d'instruments de vent històrics. La música canviava d'escenari: de Sant Francesc a Sant Joan, una antiga església medieval morellana reformada en temps neoclàssics. El seu punt fort és l'acústica: és perfecta! El concert començava amb Harrison fent sonar un corn des de la part posterior de l'església: l'edifici va fer que el seu so ens envoltara i se sentira d'una manera especial. Semblava un gran olifant. De fet, vaig tancar els ulls i vaig evocar un llibre i un lloc: El cantar de Roland i Roncesvalles. Perquè era justament així com havia imaginat el so de l'olifant de Roland ressonant per les parets de pedra de les muntanyes del Pirineu...

LXXXV

—¡Roldán, mi compañero, tañed vuestro olifante! Carlos lo oirá, porque atraviesa ahora los puertos. Yo os lo juro. Regresarán los francos.

—¡No place a Dios —responde Roldán—, que jamás hombre alguno pueda decir que me han hecho tañer el olifante los paganos! Nunca podrán reprocharme esto los míos. Cuando yo entre en batalla, yo asestaré mil golpes, y setecientos más, y veréis enrojecer el acero de Durandarte. Los franceses son arrojados y lucharán con brío. Los de España no podrán escaparse de la muerte.

(...)

CXXVII

(...) A los cuatro primeros asaltos han resistido gallardamente, el quinto les fue muy penoso. Han muerto casi todos los caballeros franceses. Sólo quedan sesenta, que Dios ha escatimado. Antes de morir se venderán muy caros.

CXXIX

—Yo tañeré el olifante —dice Roldán—. Carlos lo escuchará y pasará los puertos. Yo os lo juro. Los francos retornarán.

—¡Esto —responde Oliveros— ha de ser para todos vuestros parientes una gran vergüenza, y el deshonor les pesará toda la vida! Cuando yo quise, vos no lo hicistéis. Hacedlo ahora, pero no por mi acuerdo. ¡Tocad el cuerno, aunque hacer tal no es de valientes! ¡Pero tenéis ensangrentados los brazos!

—¡He peleado duramente! —dice el conde.

(...)

CXXXIII

Roldán se lleva a la boca el olifante. Lo ajusta bien y lo tañe a pleno pulmón. Altas son las cumbres y el sonido es prolongado. A treinta leguas se le escucha en el contorno. Carlos lo oye, y como él todos los pares. El rey dice:

—¡Combaten los nuestros!

—¡Si otro lo dijese — replica Ganelón—, esto parecería una gran patraña!

CXXXIV

El conde Roldán, con gran esfuerzo y congoja, muy dolorido, tañe por fin su olifante. Brota la clara sangre por su boca. Tiene rota una sien. El sonido del cuerno se derrama a lo lejos. Carlos lo escucha al desfilar por los puretos. El duque Naimón aguza el oído; los francos, también. Y el rey dice:

—¡Es el olifante de Roldán! No lo tañería si en alguna batalla no estuviese empeñado.

El Cant de Roland, com el Tirant lo Blanch, juga amb la ironia i el doble sentit sobre els conceptes de valor i el codi d'honor de la cavalleria: el dotze pars i Roland el segueixen i el lloen, però els duu a la mort i a la derrota. Avui encara en podem aprendre les lliçons d'aquestes grans obres medievals...

O no.

RUMB A L'ESTACIÓ ABANDONADA DE CASTELSERÁS