aNDRòMiNa: Viatge, dia 2: de la música absoluta a la programàtica

El protagonista de hui: l'orgue de la col·legial de Morella

Amb aquesta sublim tocata de Cabanilles començava el primer concert del meu segon dia de viatge: subidón! Música absoluta: cap text, cap referència emocional, cap fil. Només música, i ja està: abstracció pura. Si volem establir-ne paral·lelismes, escoltar aquestes músiques de Cabanilles, Tejada o Peraza en què consistia el programa seria com estar al bell mig d'un bosc dens, sense sendes, on només hi ha natura salvatge: ni tan sols saps com hi has arribat, ni com podràs sortir-ne. No cal sentir res, ni seguir cap fil. Només deixar-se portar, tot intentant aprehendre la totalitat de la peça.

Hi ha qui s'afanya per seure davant del presbiteri, on s'ha instal·lat una pantalla on es projectarà la imatge de l'intèrpret. És l'organista titular de la catedral de València. Jo no hi estic interessat, tinc clar on seuré: a l'escaló interior de la portada principal, just enfront de l'orgue, tot i que un pilar no em permet la visió de la pantalla ni del retaule major. M'interessa l'orgue, m'interessa la música.

De fet, l'organista em dona un poc de grima, amb aqueixos moviments tan amanerats, aquests aires de diva condescendents i pedants. M'explique: no em fa agonieta per amanerat (l'amanerament, en segons qui, m'encisa; jo em considere amanerat!), sinó per aquesta actitud que desprén de «yo no soy de esas». Ell sabrà, no el jutge. Però estic en la meua llibertat de criticar-lo. Supose que ha après a moure's en aqueix món tan hipòcrita com depravat que és el món d'Església valenciana. Però si l'única manera que ha trobat de moure-s'hi i prosperar és convertir-se, al seu torn, en un altre hipòcrita, anem malament.

En fi, que amb eixe culet arrepretat, eixes fuites d'oli i eixes contorsions no sé a qui pensa que enganya. Però això no treu que toque magníficament bé. No faltaré a cap concert d'ell que puga assistir!

III

Abans del concert, i durant algunes estones de la tarda, continue amb Labruce i els seus Diarios porno. És tremendament irònic, sarcàstic, mordaç, divertit. Entre anècdota i anècdota, entre text i text, va entreteixint un discurs que m'agrada i em fa pensar. Ací alguns fragments més del llibre:

Muchos de los personajes de mis películas están exageradamente sexualizados. O tienen fetiches extremos, o son delincuentes sexuales (cometen violaciones, actos obscenos en público, se prostituyen, etcétera), o son revolucionarios sexuales. El capitalismo avanzado dedica gran parte de su energía distraer a las personas de sus propias necesidades sexuales y sociales, tanto sobrecargándolas de trabajo y ocupaciones sin sentido y exigiéndoles una productividad excesiva e innecesaria, como convirtiéndolas en consumidores materialistas que han perdido el contacto con su verdadero yo. El dinamismo sexual, la obsesión, la revolción, la perversión y la «criminalidad» ayudan a liberar a las personas de las restricciones de la cultura dominante de este «exceso de restricción» y les permiten conectar con su esencia y deseos más íntimos. Intento ser lo más polimórficamente perverso que puedo, para crear arte y vivir en un estado de excitación sexual continuo. Esto no significa que quiero tener mucho sexo todo el tiempo, sino simplemente que reconozco que la energía sexual es energía vital y hay que aprovecharla, aunque solo sea siendo consciente de ella. Incluso masturbarse y ver porno son formas sencillas y buenas de mantener la líbido sana y en funcionamiento. ¡La masturbación no es contrarrevolucionaria!

[...]

Es decir, algunos de ellos [de los personajes] son gays, o acaban siéndolo, pero lo importante es representar la fluidez de los roles sexuales y de género y retratar a personas que no tienen una identidad sexual tan fija y arraigada. No hay que comportarse de una determinada manera solo por ser homosexual. A menudo también se trata de una crítica de clase, puesto que los gays se han convertido en burgueses gentrificadores. Su diferencia sexual por sí sola no les exime de ser opresores o explotadores (que los oprimidos se conviertan en opresores es uno de mis temas favoritos). Mi filosofía personal sobre la homosexualidad incluye la idea romántica de que los homosexuales, debido a su diferencia, son outsiders y anticonformistas que tienen la oportunidad única de no vivir según las normas de la cultura dominante. Tienen la posibilidad de imaginar configuraciones sociales y políticas alternativas y subversivas. Por eso, históricamente, los gays en las culturas antiguas o primitivas han sido valorados y venerados como chamanes, profetas o nobles, o vilipendiados y perseguidos por ser considerados brujos o hechiceros.

[...]

[Del pròleg al Llibre de Butt]

Sé que algunos estarán pensando. ¿Qué hay de la llegada de los clones, el ascenso de los skinheads gays, la avalancha de osos? ¿Cómo se puede lograr un estilo personal en una habitación llena de hombres que visten y actúan de forma idéntica? (...) En cuanto al asunto de los osos, me encuentro en ambos lados de la valla. Puedo entender y apreciar la predisposición de Butt a apoyar la causa de los miembros peludos y rechonchos de la comunidad gay. Al fin y al cabo, los editores han defendido desde el principio la aceptación, especialmente en el contexto sexual, de una variedad de tipos de cuerpo, y han rechazado el régimen corporal fascista de los delgados y lampiños o el de los musculosos y afeitados que domina el agotado mundo del porno. Por otro lado, ¿no es al fin y al cabo otro movimiento conformista y clónico, con sus estrictos códigos de conducta y apariencia, que constituye una nueva ortodoxia jerárquica y excluyente, y que margina, una vez más, a los que «desafían la masculinidad»? (¿Es que nunca va estar de moda ser un mariquita?)

Per la vesprada creue a les comarques veïnes de les Batlies (nom antic del que actualment se'n diu Maestrazgo aragonés) i el Baix Aragó: vull passejar per Castellot. Ja d'entrada, la geologia dóna a l'indret on s'assenta el poble un aspecte imponent. Cau un sol que bada les pedres, per la qual cosa busque de seguida l'ombra de carrerons i atzucacs fins que trobe un indret fresc i deliciós: l'anomenada Fuente de la Dama de las Sargantanas.

A la vora hi ha la plaça de la Virgen del Agua, on s'alça la «torre templera». És un edifici que avui ha quedat integrat en la línia d'habitatges, però que en temps en què els templers posseïren la plaça de Castellot fou una torre albarrana que defensava la muralla del nucli de població. La guia xerra pels colzes i em conta la història de la torre, els seus esdevenirs arquitectònics, i també la del castell. Aquest, després de molts segles d'abandó, fou reconstruït, com molts altres, pels carlistes. L'atac d'Espartero feu que aquests es refugiaren en la fortalesa, que fou atacada sense pietat fins la seua quasi total destrucció. I així ens ha arribat, feta una ruïna a causa de l'alçament del Pretendiente i els seus seguidors.

A propòsit dels carlistes, se m'acut buscar qui és l'hereu carlista al tro. És un tal Carlos Javier de Borbón-Parma, que en cas de proclamar-se rei rebria el nom de Carlos Javier I. Si busqueu informació sobre la seua vida i els actes en què participa, no vos avorrireu! A la Viquipèdia trobe explicat que: «El domingo 1 de diciembre de 2019 Carlos Javier de Borbón-Parma juró los Fueros de Valencia en la capilla del Santo Cáliz de la Catedral Metropolitana de Valencia, en una celebración oficiada conjuntamente por sacerdotes católicos y pastores anglicanos. La celebración de dicho acto se hizo en contra de las órdenes del Arzobispo de Valencia, Antonio Cañizares, que lo había prohibido expresamente».

Quina llàstima haver-m'ho perdut! Seria molt divertit que, enmig del merder polític actual, aquest home adquirís significació i hi haguera una pugna mediàtica pel tro d'Espanya entre Felipe VI i Carlos Javier VI. Hi hauria nous temes de sobretaula, molts més periodistes en actiu i uns esforços per demostrar patriotisme d'una i altra banda dignes de menció. Per a llogar-hi cadires!

El concert nocturn torna de nou a l'escenari de Sant Francesc. La música, totalment diferent: música programàtica. S'interpreta i es representa Barca di Venetia per Padova d'Adriano Banchieri per part de l'Acadèmia Capella de Ministrers. Es tracta d'un antecedent de l'òpera moderna bastit a partir de madrigals. Dues parelles simulen fer un viatge de Venècia a Pàdua i es van trobant una sèrie de personatges: un alemany, un napolità, un jueu, un romà, un pescador... L'humor, la sàtira i l'absurd impregnen el text i la interpretació. Ací els camins estan clars, i menen al divertiment.

Quin concertàs!

VII

I de nou, al llit, amb noves melodies rurals: els gossos, els grills, les granotes, més gossos, els gats i, un poc més tard, anunciant ja l'alba, els pollastres. Delícia!