aNDRòMiNa: Viatge, dia 5: amariconeu el treball!

Aquest cinquè dia el vaig dedicar a tornar novament a l'Aragó, concretament a Las Cuencas Mineras: després de visitar el MWINAS, calia visitar el Museu Miner d'Escuita (Escucha). Si allà hom podia familiaritzar-se amb la tecnologia feta servir a les explotacions mineres, a Escuita es pot baixar i conèixer de primera mà com es treballava a una mina. Després del tancament de les mines i de la central tèrmica, el poble es va quedar literalment amb una mà davant i una mà darrere: milers de treballadors i famílies van ser abandonats a la seua sort. El sistema de compensacions i subsidis no va ser del tot reeixit, i molts se n'aprofitaren de forma indeguda. En aquest context, l'aposta pel turisme i l'obertura del museu va ser una de les vies per eixir de l'atzucac.

La guia era filla de miner. Tenia potser uns anys menys que jo, i encara havia visitat la mina en ple funcionament quan, el dia de Santa Bàrbara, els miners tenien permés de portar la família a visitar-la. Ens va demanar que no piularem gaire del que explicava, així que no ho faré: si voleu saber-ne més, visiteu el museu, és molt recomanable! Ara bé, em permetré la llicència de parlar d'uns treballadors de la mina que sovint passen desapercebuts: les bèsties.

A les mines d'Aragó no hi havia el costum de baixar canaris o altres ocells engabiats: a les mines de lignit no hi ha perill d'inhalar gasos perillosos (sí pols i brutícia). Però ací trobem un primer treballador anònim de les mines: l'ocellet que només tenia la funció de respirar. Quan queia mort era signe que l'aire estava contaminat o que hi faltava oxigen: tots cap a fora! Unes altres bèsties imprescindibles eren les rates, que els propis miners alimentaven per aconseguir que romangueren a la mina. L'objectiu no era tenir companyia: les rates són sensibles a vibracions i moviments de terra. Quan les rates eixien de les galeries cames ajudeu-me, volia dir que alguna cosa havien notat i que existia perill d'ensorrament. Així doncs: tots cap a fora!

Però una menció a banda la mereixen els rucs. Amb els ulls tapats, treballaven a les galeries fent de bèsties de càrrega. El més impactant era que la major part dels rucs no havien conegut el món fora de les mines. Fins i tot se'ls hi feia criar i nàixer dins de la mina per evitar, així, que es negaren a baixar a les galeries i treballar. Molts quedaven orbs. És sorprenent com fins i tot en eixes condicions demostraven ser uns animals intel·ligents i sensibles: es queixaven quan la càrrega era insuportable, sabien exactament el moment en què anaven a ser rellevats, i sabien orientar-se enmig de la foscor entre el laberint de túnels i nivells i eren solidaris amb els abusos que rebien molts companys de càrregues.

Escandalós, no? Doncs pensí que, en realitat, la situació de molts treballadors i de milers, potser milions de sers humans arreu del planeta, no és força diferent a la d'aquests rucs que treballaven a la mina. De fet, em vaig recordar de l'assaig de Christo Casas, Males pècores. Construir un futur col·lectiu des de la dissidència. Casas hi fa una crida a amariconar-ho tot: amariconar la família, amariconar les cures, amariconar l'habitatge, amariconar la criança, amariconar els orígens, amariconar la cultura, amariconar els plaers... Però també amariconar el treball com a forma de submissió.

Un fragment:

Així com feien pam, pam, pam els vidres de les Rambles en 1977 a causa dels trets de la policia, tremolaven també els de les fàbriques seixanta anys abans al final del Paral·lel. Desplegaven també les seues ales grises els coloms; les gavines deixaven de grallar pel sol de les armes; els periodistes, encara més famolencs que les aus, corrien a disparar el flaix en l'instant just per a aconseguir la portada en rigorós blanc i negre del diari. A les faldes del Poble Sec, on es besen els bulliciosos carrers del barri dels teatres barcelonins amb el marginalitzat món fabril, la policia —que encara no eren els «grisos»— intentava dissoldre una manifestació que tallava el trànsit bolcant els tramvies. Era 1919 i els treballadors de La Canadenca reclamaven per primera vegada la jornada de vuit hores per a totes i tots els treballadors d'Espanya. Sense cap por a la mala imatge, sense cap intenció de desmentir l'estigma de la peresa que sobrevola les condicions de la classe obrera i la culpa de les seues pròpies misèries.

Aquesta fita de la classe obrera no es va aconseguir prometen més treball, més patiment, més meritocràcia. L'objectiu d'aquella vaga i d'aquelles protestes durant les quals es van bolcar tramvies, es van arrancar llambordes i es va plantar cara tant als propietaris com a les forces de seguretat, era tenir més temps per al descans i per a l'oci enfront de la jornada de dotze hores habitual. O, el que és el mateix, el motiu pel qual els treballadors de La Canadenca van prendre Barcelona va ser el plaer, l'oci, un horitzó més feliç per a totes. Com farien seixanta anys després les travestís que van remuntar les Rambles. Amariconar el treball suposa imaginar narratives proletàries de plaer. Idear futurs que moguen i commoguen, que ens projecten cap a un escenari millor que l'actual. Demanar més sotmetiment, més hores fiscalitzades, més xantatge, ni mou ni commou. Si el contracte matrimonial ens impedeix concebre altres formes d'organització familiar, d'afectes, de distribuir les cures, el contracte laboral ens impedeix concebre altres formes d'organització econòmica, de camaraderia, de distribució del temps i dels recursos.

A partir d'aquest raonament, l'anarquista Bob Black afirma: «L'esquerra diu que cal posar fi a la discriminació en el treball. Jo dic que cal posar fi al treball». I, com no podia ser d'una altra manera, em dispose a acabar aquest assaig amb una analogia entre el matrimoni i el treball: l'esquerra diu que cal posar fi a la discriminació en el matrimoni. Jo dic que cal posar fi al matrimoni. «Els conservadors són partidaris de lleis que garantisquen el dret al treball [...] jo em declare partidari del dret a la peresa». I jo soc partidari del dret a la laxitud afectivosexual, a la promiscuïtat, a l'experimentació. «Els esquerrans són partidaris de la plena ocupació. Com els surrealistes (amb la diferència que jo no ho dic en broma), jo soc partidari de la plena desocupació», i jo del ple divorci, la plena fadrinesa, la família desestructurada, el caos (i tampoc ho dic en broma). «Els trotskistes agiten a favor de la revolució permanent. JO agite a favor de la diversió permanent».

Darrera part provocadora, irreverent, utòpica... però, almenys, ens recorda quin hauria de ser el nostre horitzó: no les engrunes, sinó el pa sencer!

Abans d'arribar a Escuita vaig fer una parada al Mas de las Matas i vaig rodar per Albalate del Arzobispo, Ariño i Oliete, poble d'on és originària la família de l'amiga À. Llocs molt interessants on em deixe moltes coses interessantíssimes a conèixer i visitar. I per la nit, música andalusina interpretada pels descendents dels moriscos expulsats de la península al Magreb. Ja vaig parlar en l'anterior post dels vincles d'aquesta música amb els que se suposa que són les arrels musicals de la nostra tradició. Només afegiré que la posada en escena faria col·lapsar els cervells plens d'estereotips (llegiu: merda) que abunden pels nostres carrers. Llàstima que a molts polítics i governants els agrade guardar plegats els detonadors amb la dinamita. Potser caldria posar aquest cartell que obri el meu escrit a la porta dels seus despatxos.

El concert, doncs, magnífic, i bellament explicat fent servir un castellà perfecte. Si al Marroc estudien castellà, perquè som veïns... Ens vindria molt malament ací adquirir unes nocions d'àrab encara que rudimentàries?

BON DIA