aNDRòMiNa: Catedral de fang

En havent-m'ho preparat tot per a la meua excursió al Cavall Verd, una amiga em va enviar una ressenya sobre aquest lloc de Terol: el barranc de Barratxina i la Gorja Vermella (Cañón Rojo). Un indret on els materials argilosos d'origen sedimentari i l'erosió diferenciada realitzada durant decennis per l'aigua i el vent han donat com a resultat formes sorprenents, que molts comparen amb l'erosió del riu Colorado i la famosa gorja roja. Només fang! En alguns indrets pots, fins i tot, rascar i ficar la mà dins de la mateixa muntanya. Resulta curiós que siga justament al costat mateix de Terol, capital de l'art mudèjar, on se situe aquesta catedral del fang: de fang són les torres i les esglésies mudèjars de la ciutat, i de fang és aquesta gran catedral que sembla sostenir el cel... Però com ensenya el protagonista de La mort i la primavera a la seua filla:

Li ensenyava que el fum era allò, i que la boira era allò i que el cel no era res.

Arnau Pons reflexiona sobre aquesta frase de l'obra: «Sembla que vulgui evocar el caràcter evanescent i efímer del baf, i conseqüentment del buf de la vida, d'acord amb el Qohèlet —de manera que el cel representaria la dissolució de tota cosa, un buit desafiant, amb la Lluna com a única presència, una forma blanca en la nit de l'orfenesa humana».

En un moment de la narració de Rodoreda, el protagonista esdevé creador: s'aïlla en la nit per crear, del fang, unes figuretes antropomorfes que vénen a representar els individus anònims que han estat desfigurats i morts per la ideologia absurda i cruenta dels habitants del poble. El protagonista se'ls afilla, i en posar-los a dins de l'aigua el corrent els desfà a poc a poc... El riu representa el flux de la dissolució, inexorable. La dissolució de cada persona i de cada muntanya. De cada estrella i de cada sistema planetari.

La ideologia absurda i cruenta dels habitants del poble pot identificar-se amb el capitalisme com a mite: el guany com a portador de felicitat, la productivitat com a principi motor de tot (també de la vida humana), el progrés com a justificació de la submissió als avenços tecnològics i del domini dels uns sobre els altres, dels avançats sobre els endarrerits. Dins de la lògica d'aquest mite, segons afirma Byung-Chul Han a la conferència Sobre Eros, «el capital explota la llibertat de l'individu per reproduir-se a costa d'aquesta. D'aquesta manera, l'individu lliure queda reduït a un mer òrgan sexual del capital. (...) En la actualitat creiem ser lliures, però en realitat ens explotem apassionadament fins que ens trenquem. La pèrfida lògica del rendiment m'obliga a superar-me a mi mateix. En havent aconseguit alguna cosa, vull aconseguir més encara, és a dir, vull superar-me. No obstant això, no és possible superar-se a un mateix, veritat? Aquesta absurda lògica del rendiment acaba conduint al col·lapse».

No passa res, però, que ens trenquem o que col·lapsem: per al sistema som éssers fútils, fàcilment reemplaçables; per altres més vulnerables que nosaltres, per les mateixes màquines (com la IA). Fa només unes setmanes el director executiu d'OpenAI, Sam Altman, es defenia dels qui afirmen que la IA implica un consum excessiu de recursos hídrics i d'energia: argumentava que també es gasta molta energia per entrenar un ésser humà. Segons Altman, si comptem tota l'energia que un ésser humà necessita des del seu naixement fins ser productiu —uns vint anys, d'acord amb els seus càlculs—, llavors la IA és igual o més eficient energèticament.

Les primeres crítiques s'adreçaven al caràcter deshumanitzador d'aquesta analogia entre màquines i éssers humans. No obstant, Alberto Garzón anava més enllà i posava el dit en la nafra: el problema no és ben bé aquest, sinó que allò vertaderament problemàtic és que ningú qüestione el fet que les màquines (com la mateixa IA) s'hagen de posar al servei del benefici empresarial i no del benestar de les persones. No es tracta, per tant, de triar entre màquines i humans, sinó d'aconseguir construir una societat en què les màquines estiguen al servici dels sers humans i no a l'inrevés. Dit d'altra manera: el problema és que tant els éssers humans com les màquines només tinguen valor en tant que puguen contribuir a la rendibilitat i la producció.

En llegir aquest article que vos he ressenyat, em va vindre una nova pregunta: i què passa si, a causa dels avenços tecnològics, les persones, grups humans sencers, deixen de ser útils al sistema? I si deixem de ser rendibles, productius i eficaços? Doncs, en realitat, la resposta està clara: ens espera l'ostracisme, la mort i l'aniquilació. No és que pretenga ser pessimista, però aquesta lògica ja l'estem comprovant en molts indrets del planeta: a molts països d'Àfrica, a Palestina o, al costat mateix de casa, amb aquells sense sostre que formen l'anomenat Quart Món, per tothom oblidat. Els sense sostre són invisibles, moren a poc a poc sense que pràcticament ningú els mire als ulls i els pregunte què necessiten.

Jo no sé vosaltres, però jo ho veig clar. L'aigua i el vent van desfent el fang de les parets del barranc de Barratxina... Nosaltres ens anem desfent inexorablement en el flux del riu de la mort. Però el capitalisme, amb la seua lògica, va desfigurant la nostra pròpia humanitat.