 |
| Bego Anton: Totes elles bruixes, 2020. Una de les obres exposades a "Rodoreda, un bosc" del CCCB. |
Crec que a la vida es van unint experiències i punts de vista amb baules inesperades. Vull dir, amb textos, persones, testimonis, obres d'art, etc. que et vas trobant ací i allà. Fa unes setmanes vaig poder visitar l'exposició dedicada a Rodoreda al CCCB de Barcelona. Una part del discurs expositiu em va interpel·lar per llegir una de les obres de Rodoreda que tenia pendents: La mort i la primavera. A banda de poder dir que m'ha encisat, la lectura del postfaci d'Arnau Pons amb què es tanca l'edició del llibre m'ha portat a pensar en la meua relació amb la literatura, amb els llibres i l'art en general. Note, en efecte, que en els darrers anys el meu interés ha virat de l'art medieval i modern a l'art contemporani; de l'art religiós, a l'art... com en diríem, potser profà? Mire enrere i trobe que hi ha hagut dos moments d'inflexió que em marcaren: la visita al MUSAC (Museo de Arte Contemporáneo) a la ciutat de Lleó i la visita a la recentment inaugurada restauració de l'església de Sant Joan del Mercat de València. De la primera, puc dir que vaig anar a Lleó a visitar la catedral, però si ara hi tornara i hagués de triar, triaria revisitar el MUSAC. De la segona, puc dir que fa anys que tenia ganes de veure aquell edifici restaurat i, en visitar-lo «en el seu esplendor», em va venir en realitat un cert fàstic conceptual. Anem a pams!
Sant Joan és un edifici que conté elements artístics de tots els anys transcorreguts des de la colonització cristiana de la ciutat: des del gòtic a l'art contemporani, passant pel renaixement, el barroc i l'academicisme. Malauradament, l'església va cremar durant tres dies i tres nits l'any 1936 i gran part del seu patrimoni es va perdre. La pèrdua més significativa va ser, sens dubte, la dels frescos de Palomino que cobrien la volta, el presbiteri i la paret dels peus de la nau que, junt amb la decoració barroca del temple, narraven la «història de la salvació» cristiana: des del Gènesi (els dotze fills de Jacob, representats pels famosos «blancs» de l'església) al segon adveniment de Crist. Per descomptat, aquest adveniment comporta un relat que té dos finals possibles: la condemna o la glòria. Entremig, a una volta que es confon il·lusòriament amb el cel, desfilen tot un reguitzell de sants, al·legories i personatges bíblics, tot destacant, com no podia ser d'altra manera, Sant Vicent Ferrer i Sant Miquel: l'un va assenyalar els heretges; l'altre, es dedica a pesar-ne l'ànima i, consegüentment, a condemnar-los.
 |
| Mirada cínica d'un querubí des de la trona de Sant Joan del Mercat: no t'hi cregues res, sembla dir-nos! |
Curiosament, són els dos finals els que han desaparegut: les pintures dels peus de la nau foren arrasades pel foc; les del presbiteri, foren robades durant el seu trasllat en una de les infructuoses restauracions que es van fer durant el segle passat. Ara, amb la tecnologia, les pintures de la volta del presbiteri són projectades: han esdevingut, mai millor dit, un fantasma o una il·lusió. Més enllà d'això, durant la visita, em vaig adonar que la narració que s'havia plasmat durant la reforma barroca era, en realitat, un missatge totalitari, que abraçava tots els aspectes de la vida, del cos de les persones i dels temps (els passats, els presents i els venidors). El seu objectiu no era altre que expressar el poder de l'Església, advertir, amenaçar, subjugar. No és pot discutir que siga art, però és un art mort. De fet, quan és contemplat avui, la majoria de gent no veu en aqueix significant els significats que van pintar i esculpir els artistes (la majoria de codis ja no es dominen, ni tan sols pel clergat), sinó que el significant no fa referència a res més enllà del poder: de l'Església, del mecenes (la restauració ha estat finançada per Hortensia Herrero), de qui s'exhibeix i ostenta el seu poder en aqueix espai durant les celebracions religioses (el corpus, les bodes, etc.).
En definitiva, aqueix art que s'exhibeix a l'església resulta, en paraules d'Adorno, «destructivament embriagador» ja que busca tant confortar i delectar (a aquells qui obren «bé», segons allò establert pel poder), com amenaçar i advertir a través de la representació d'uns cossos turmentats (ara, desapareguts), no per redimir-los de les causes del seu patiment, sinó per reforçar justament el missatge que sublima la condemna, la tortura i l'execució del dissident, missatge del qual l'Església és la portadora. La transcendència esdevé, per tant, un pretext que justifica el manteniment d'una violència que s'utilitza per esguerrar i dominar. La suposada cura excessiva que el poder religiós exerceix sobre les ànimes dels mortals justifica el manteniment de l'ordre establert a través de la violència.
Aquest fet posa en primer terme la importància del mite. Quan parlem dels mites, no hem de pensar només amb els mites grecs, egipcis... Els mites continuen actuant: hi ha els mites nacionals, els artístics, els esportius... Les religions actuals també es basen en mites, i és justament el control del relat mític el que ha conferit secularment poder a les esglésies i a molts governs autoritaris. Actualment, el mite justifica fins i tot la guerra més canalla i econòmicament interessada: escolteu, si en dubteu, el discurs de Paula White, pastora protestant i cap de l'Oficina de Fe de la Casa Blanca, en què compara D. Trump amb Jesucrist per arribar a la conclusió que Trump és un instrument de Déu per derrotar el mal i dur al món un revifament necessari. Sovint, al meu blog parle dels mites i n'indague en el seu significat tot relacionant-los amb els cicles de la natura i l'esperança: és un ús romàntic del mite, en què, com feren Novalis i altres autors, és emprat com un símbol poètic. No obstant això, els romàntics, com expliquen autors como Cassirer i Safranski, obriren una via per a la glorificació i rehabilitació política del mite que oblidava el seu vessant irracional. Aquesta irracionalitat mítica duta a la política mena indefugiblement a la crueltat, a una acció política destinada a estroncar el desig i a acabar amb la llibertat de pensament. Això ho trobem al barroc de Sant Joan, però també a l'Alemanya dels anys trenta i als Estats Units actuals. Però a petita escala passa també en altres contextos: sense anar més lluny, les processons de setmana santa. En paraules de Pons: la superstició és la millor aliada de la hipocresia, i el ritual es valdrà de la primera per donar legitimitat a la segona, com sol passar sovint i arreu amb la moral. En efecte, a les processons han desfilat el clergat reaccionari, els qui exploten els treballadors, els qui abusen de dones i infants, els més intolerants (islamòfobs, homòfobs, misògins, racistes)... No dubte que també ho ha fet bona gent, però una cosa no treu l'altra: l'Església empra el folklore i la superstició per redimir els qui li donen suport tot fent un gran exercici d'hipocresia, tot ocupant l'espai públic i fent una gran ostentació de poder.
Adorno, en la seua Teoria estètica afirma: «valdria més que un bon dia l'art desaparegués, que no pas oblidés el patiment que és la seva expressió i en el qual la forma té la seua substància». Crec que aquesta frase il·lustra per què em va colpir tant la visita al MUSAC de Lleó: justament aquest aspecte és el que es posava de relleu en una exposició d'obres de l'artista iranià Y. Z. Kami. I això va més enllà del realisme, la figuració, l'abstracció o la perfecció artística. Vull dir, que sovint tendim a contemplar obres d'art per la seua «bellesa», o perquè «extasien» els sentits. El gaudi estètic, però, no és allò que defineix l'art, sinó la realitat a la qual remet, els significats atorgats a una sèrie de significants en uns determinats contextos. Adorno diu: "Per poder subsistir enmig dels aspectes més extremats i més tenebrosos de la realitat, les obres d'art que no es volen vendre com a consol s'han d'equiparar amb allò més extremat i tenebrós. Avui, art radical vol dir art tenebrós, de color negre».
 |
| Sala de l'exposició de Kami al MUSAC, 2022 |
L'art negre, però, ha de seguir sent art, cosa que permet continuar usant el qualificatiu de poètic quan ens hi referim. Adorno, referit per Arnau Pons en la seua argumentació, defensa la inintel·ligibilitat de les obres o la seva manca de sentit, no perquè rebutge tota forma d'aproximació interpretativa o hermenèutica. Més aviat sosté que l'art radical no és immediat ni bell; no busca confortar ni delectar, sinó xocar, colpir, fer mal —mai, però, a costa de les víctimes, ni tampoc sota la forma del que seria «destructivament embriagador"—. I ho fa sempre amb el seu caràcter enigmàtic, com un missatge dins una ampolla que és llançada al mar; d'aquí ve que exigesca esforç hermenèutic sense pairó. I si per alguna cosa l'art contemporani és criticat és perquè exigeix aquest esforç hermenèutic: és un art que, sovint, no delecta, que no s'entén fàcilment. Però quan vas aprenent-ne els codis, és un art que canvia la visió de les coses. També es critica que falseja la realitat, cosa que no vol dir que no la continga: un exemple d'això és el Guernica de Picasso que, segons Adorno, és gràcies al fet que conté una construcció inhumana i la seua incompatibilitat amb el realisme prescriptiu que hi aflora justament la protesta social. De fet, el realisme pot produir l'efecte paradoxal de falsejar la realitat: el realisme socialista, sense anar més lluny, ho il·lustra perfectament. Per això Adorno afirmarà que Beckett és més realista que no pas els realistes socialistes.
[Faig un incís, a propòsit d'una exposició que també visití fa unes setmanes al MNAC, dedicada a la portada de Sant Pere de Rodes i a l'enigmàtic Mestre de Cabestany: l'art romànic té encara aquest caràcter enigmàtic i exigeix també d'un gran esforç hermenèutic. Si, al contrari que Sant Joan del Mercat i la seua escenografia barroca, és un art que m'encisa, és perquè en ell es fa un ús poètic de tots els mites anteriors, no només del cristià. A més és un art que encara està lligat a la terra: no només ho evidencia l'orientació dels edificis, sinó també la presència del bestiari, dels greenmen, dels grifs, d'actes sexuals, de dones infantant, dels astres... A partir del gòtic tot canvia: s'hi plasma en l'art una idea teològica concreta situada fora del món].
 |
| Capitell que havia format part de la columna del mainell de la portada de Sant Pere de Rodes. |
 |
| Capitell dels Atlants, procedent de Mozac. |
 |
| El capitell de l'Orestíada de San Martín de Frómista fou mutilat per "pagà" i subversiu. Avui se n'ha col·locat en el seu lloc una reconstrucció. Tots tres capitells s'exposen al MNAC actualment. |
Per tot això l'art és perseguit avui, posat en dubte, assenyalat. Mireu si no: amb motiu de l'efemèride del 25 d'abril, la presidenta de les Corts Valencianes (Vox) (no n'anomene el nom, no s'ho mereix) ha organitzat unes jornades per atacar i denigrar les figures de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Nombroses obres de teatre, exposicions, llibres, són censurats: no només als Estats Units, també a casa nostra! Això passa perquè la serp del mite reviu. I trobe en Arnau Pons una referència a Cassirer del perill que això comporta: «Cassirer és del parer que el món de la cultura lúcida —en contraposició a la barbàrie cultural— no sorgeix fins que no s'aconsegueix matar la serp del mite, fins que no és domina i subjuga la negativitat mítica: "mientras las fuerzas intelectaules, éticas y artísticas están en plenitud, el mito está domado y sujetado. Pero en cuanto empiezan a perdrer su energía, el caos se presenta nuevamente. Entonces el pensamiento mítico empieza nuevamente a erguirse y a inundar toda la vida social y cultural del hombre"».
Així, tot allò que no és gestionat d'acord amb la ideologia opressora dominant és assenyalat, posat en dubte, s'intenta silenciar... Es busca una humanitat alienada pel mite i per la moral que n'emana del seu imperi en la política. És curiós que Arnau Pons escriga al seu postfaci una frase de Bergson que ens posa en relació amb una nova forma de dominació: la IA. Bergson diu: «Per repetir, per imitar, per fiar-se, n'hi ha prou amb deixar-se anar; és la crítica la que exigeix un esforç». Per això, Pons extrau com a conclusió de la Teoria estètica d'Adorno i de La mort i la primavera de Rodoreda una constatació colpidora: els dos únics llocs en què l'ésser humà pot ser ell mateix, allà on és plenament lliure és en la creació i en la mort voluntària, i més en un context en què «els homes fan tot el que poden —col·lectivament— per transformar la vida en un infern». És quelcom sobre el qual advertia també Éric Sandin en una entrevista a El País: «el filósofo francés, voz de referencia en la resistencia ante el cambio tecnológico desbocado, considera que la inteligencia artificial es una catástrofe que debería haberse prohibido: amenaza la creatividad, el talento y el intelecto, es decir, las bases de la civilización humana».
Tot i això, encara hi ha espais aparents de llibertat... I dic aparents perquè, en una darrera exposició a la qual vull fer referència, s'hi posa en dubte. Es tracta de l'exposició al MACBA de l'obra dels artistes d'origen palestí Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme, en què l'art és el mitjà per fer-nos arribar l'experiència dels presos palestins. I el seu testimoni condueix a adonar-se que el seu captiveri és, potser, també el nostre. Per això vull acabar aquesta reflexió amb unes paraules que es poden escoltar al muntatge audiovisual Presoners de l'amor. Fins al sol de la llibertat i que són un exemple d'aquesta cultura lúcida que assenyala Cassirer.
 |
| Instantània de Presoners de l'amor. |
«No te sorprendas cuando te diga que he estado en prisión.
Aún estás en la prisión.
Simplemente no lo sabes, ¿verdad?»
Malcom X
La prisión es un lugar repugnante, y de hecho, la peor invención de la humanidad. Pero lo que es peor y más peligroso que la prisión como lugar, es la prisión como mentalidad o como cultura. Esa cosa entre nuestros dos hombros puede convertirse rápidamente en una celda que se encierra a su dueño, aunque el cuerpo sea libre. ¿Cuántas cárceles móviles hay en nuestro mundo árabe? Para superar las dos prisiones —la del lugar y la de la mente— se necesita conciencia, cultura y educación. Esto es en lo que el Movimiento de los presos ha trabajado,y sigue trabajando, con gran esfuerzo.
(…)
Ahora, dentro de la pequeña prisión, descubres que no es la prisión. Descubres que la prisión real está afuera, porque te encarcelas con ideas y conceptos, y te disuades de hacer cosas solo para continuar viviendo dentro de un estilo de vida colonizado, un sistema idéntico al sistema capitalista y colonial, y piensas que eres libre.
En la pequeña prisión, entendí más. Entendí qué es la libertad. Entendí que incluso si practico acciones que rechazan el colonialismo, no soy en absoluto libre. Hay muchas cosas que hago para evitar la presencia de la ocupación, para evitar la presencia del colonialismo. A veces callaba sobre cosas que hoy no callaré, porque la pequeña prisión —la material— me enseñó que eso no soy yo. Empecé a pensar con más claridad, empecé a ser capaz de desafiar.
Esta es la gran prisión y la pequeña prisión. Hoy, todo el planeta está encarcelado bajo la sombra del sistema capitalista y colonial, pero cada persona tiene una experiencia que puede conducirla hacia su liberación de estas restricciones y prisiones.
Y es con nuestro pensamiento, nuestro amor por nuestra causa, nuestro amor por nuestra tierra y por nuestra comunidad, que nos hacemos libres.
Este tiempo que está ocupado
Este tiempo en que me han declarado muerto o moribundo
Soy vivo, este pueblo destruido está vivo.
(…)
Muin escribió:
El preso intenta dibujar un barco o un avión.
El barco, en la prisión, siempre es un regalo del preso viejo al nuevo:
“no te podrán matar mientras viajes”.
Este es el mandato eterno de la prisión».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada