El Micalet de la Seu
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
s'ha obert com una magrana
chim pum
s'ha obert com una magrana
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
el Micalet de la Seu.
La culpa la te el obrer
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
que l'ha fet de mala gana
chim pum
que l'ha fet de mala gana
chim pum ole ole pum
catapum meeeec..
la culpa la te el obrer...
Ara li ha tocat a la bandera. Torna el debat de les banderes... El meu País, el País Valencià, no ha estat mai un estat-nació dels moderns i poderosos. Va ser Regne allà en l’època dels castells, un regne sense bandera: els seus símbols eren els símbols del casal de governants que el regien. Eren les quatre barres vermelles sobre fons gualda, emblema del Casal dels Comptes de Barcelona. Les quatre barres. Les quatre barres presidien edificis públics, processons, actes solemnes i conquestes sublims. La gent les emprava per decorar els carrers els dies de festa, i les prenia com un signe d’identitat perquè el Rei era qui manava, qui tallava l’abadejo i el representant de tot el Regne. Cada vila reial del Regne, governada directament per batles, jurats i altres càrrecs elegits directament pel rei, reproduïa en la seua bandera l’emblema dels seus monarques. No eren, però, només reis del meu País: ho eren també d’Aragó, Mallorca, Nàpols, Catalunya, Sicília i algunes terres de la Mediterrània oriental. Les quatre barres onejaven del Partenó d’Atenes fins a la plaça del Rei de Barcelona. Tot d’una, era símbol de tots els llocs i de ningun.
Però els mals temps sempre arriben, la dinastia dels comptes de Barcelona va desaparèixer i els Àustries van governar els països que tenien com emblema les quatre barres. En realitat no foren mals temps del tot: foren el començament de la fi. Es guardaren les formes, però aparegué un objectiu: la uniformització cultural de la península ibèrica. Els mals temps de veritat arribaren en començar el segle de les Llums: una guerra va segar la independència del meu país. Ja ni es van guardar les formes. El meu País fou ocupat pels Borbons, els quals, després de destruccions i matances, l’annexionaren a Castilla, Una, Grande, Libre. “Por justo derecho de conquista”, deia el rei Borbó al decret de Nova Planta. Les quatre barres passaren a ser emblema de ningú, de cap lloc, prohibides i desades en el calaix. Eren recordades, però, en alguns territoris de la desapareguda Corona: Aragó, Mallorca, València i Catalunya. Amb la seva prohibició, derogació de lleis pròpies, prohibició d’usos i costums, de llengua i tradicions. “Castella n’és qui estafant, l’estat modern va d’estrena”, canta Al Tall a un dels seus discos.
A Catalunya, les quatre barres esdevingueren a partir d’aquells moments, o a causa d’aquests fets, símbol d’una lluita per la identitat col·lectiva, per la dignitat dels costums i de la llengua d’aquell País. Continuaren sent un símbol de la identitat humiliada, de futur, de catalanitat, de dignitat. Al meu País, el dit Valencià... La petjada dels Borbons fou molt forta. La capital, València, mirà despectivament les seves ciutats germanes, i va mirar cap a Madrid amb ulls d’aquell qui està acomplexat. Mirar a Madrid triomfant o a la Barcelona desfeta i assetjada? Evident: millor posar els ulls on és el poder i la pompa. En poc temps, va abandonar la seva cultura, la seva llengua i la seva personalitat. Les quatre barres allà eren símbol d’un passat del que es renegava, d’una lluita abandonada, d’una dignitat oblidada. Això sí, la bandera de la ciutat, que reproduïa les quatre barres coronades per privilegi concedit pels Comptes de Barcelona, reis de València, va acabar al cap d’uns decennis per eixir del calaix dels records, i amb el temps fou usada per presidir actes folklòrics de tot tipus gràcies a la permissivitat d’unes autoritats opressores que sabien guanyada la batalla. Era un toc d’allò més folklòric i faltat de cap reivindicació o esmena de les barbaritats passades. Esdevingueren un símbol de la ciutat d’allò més “valensiano”, com el Micalet, les falles, l’orxata, la xufla i la plaza Redona (evidentment, no la llengua, feia anys abandonada). Como Sevilla su Giralda, y Segovia su alcázar, Valencia tenía el Miguelete y su Señera a mayor gloria de España!
Bufaren aires de llibertat. La Segona República. Esperança de recobrar els privilegis perduts, de refer el projecte de País, d’afermar la nostra identitat. D’aconseguir que s’alçaren prohibicions opressores i polítiques castellanitzadores. Les quatre barres van sortir de nou al carrer amb il·lusions i nous projectes. La cosa durà pocs anys: vingué el Policero. Ara cantarem la xumba, xumba, xumba... De nou llengua prohibida, símbols prohibits, reivindicacions perseguides. Bombes, mort, guerra, opressió, armes, humiliació. Uniformitzación, España, castellano y región. Però la democràcia arribà, i semblava ser que per a quedar-se.
I de nou l’esperança; esperança força debilitada per l’opressió i la censura. Per la desídia i el mesinfotisme. Per la por i l’autoodi. Esperança que, a més, a la ciutat de València donava al·lèrgia, tan regionalista i espanyolista com era. L’autoodi prenia força: si València no havia mantingut la seva valencianitat, no ho s’havia de permetre a ningú. Però arreu del País, de Vinaròs a Dénia, de Morella a Xàtiva, Sagunt, Alzira, Dénia, Muro... Ciutats que s’havien mantingut fidels a la seva llengua, costums i cultura, van alçar la seva veu. I tenien un símbol que les unia: les quatre barres sobre fons gualda. El mateix símbol que a Catalunya. La mateixa lluita que a Catalunya.
Però les coses no sempre acaben bé. La “batalla” de València: violència, quatre barres cremades, polítics feixistes, projectes dispars... Espanyolitat i castellanització versus catalanitat i dignificació de la llengua i costums. Els símbols com a folklore regional per una banda, entre ells la Senyera de la ciutat de València, símbols d’una ciutat que es veia Cap i Casal d’una región de España. Per altra banda, els símbols de la lluita: les quatre barres que ara eren símbol d’un País que es volia guanyar, d’una llengua que es volia recuperar, d’uns costums que es volien revalorar, d’una Història que no es volia oblidar. I els primers van aixafar els segons. El regionalismo triomfà a base de silencis, manipulacions, d’endimoniar la lluita dels catalans i qualsevol cosa que es paregués, de posar sota sospita qualsevol text emès en valencià (“eso es puro catalán”, el valensiano de toda la vida se habla de esta otra manera). La ciutat que feia quasi dos segles que havia abandonat la seva identitat i la seva llengua, es va posar a donar lliçons a tot el País sobre llengua i valencianitat. I va saber imposar el regionalismo (Per ofrenar noves glòries a Espanyaaaaa!!), les seves ambigüitats, les seves mentides i manipulacions. Esborrà els símbols de la lluita. Ocultà, manipulà i destruí tots els llaços amb Catalunya. Es perseguí, es persegueix i es boicoteja tot intent de normalització lingüística. Fins i tot es va ridiculitzar el País negant-li un nom. Comunidad Valenciana... Comunidad Valenciana de amantes de la chufa y de la horchata y olé.!
Van faltar personatges carismàtics. Va faltar empenta; van sobrar mentides i manipulacions. Tots els polítics van decebre d’una o altra manera. Però l’espurna es manté a pobles i ciutats. Malgrat les adversitats. Un espurna petita, que tal vegada mai cale foc enlloc. Vistes les notícies que arriben, segurament mai calarà foc enlloc...
I és que el Bloc Nacionalista Valencià, partit que vol ser capdavanter en aquesta lluita per la dignitat del meu País, diu que hem d’acceptar com a símbol dels valencians la Senyera de la Ciutat de València. També el nom sense nom? També les glòries d’Espanya (una, grande, libre!)? Diuen que es tracta d’unir. D’unir els valencianistes. Però què és el valencianisme? No caldria preguntar-s’hi això en primer lloc? Què busquen els qui tenen aquesta Senyera per bandera? Quin projecte de futur tenen? A tant ens hem de rebaixar per un grapat de vots? Em d’oblidar la Història o aprendre d’ella? Els símbols són símbols “de”. Tinc clar de què és símbol la Senyera “blavera”. I tinc clar que acceptar-la és donar-se per vençut (i per venut). Això sí, tot el respecte com a símbol de la ciutat de València, però no me l’estimaré mai com a símbol del meu País. Mai! Com oblidar totes les actituds que hi ha hagut darrere durant tant de temps?
Recorde quan aní a Saragossa. Festes del Pilar. Les quatre barres onejaven per carrers, carrerons, per comerços i indumentària de la gent. Cap necessitat de diferenciar-les de les catalanes: cap necessitat perquè són les mateixes. Ninguna crispació, ningun atac de nervis, ninguna exacerbació... I mira que Aragó i Catalunya en són, de diferents! Però igual que junt amb València i Mallorca, la història ha estat comuna, compartida. I molts símbols i costums són comuns també. Estem junts, sobretot els qui compartim cultura i llengua, en la in(ter)dependència. I els blavencians, per més que pretenguin marcar la diferència enlairant la Senyera blavera, no haurien d’oblidar mai allò que és evident: que la blavera són QUATRE BARRES coronades. Per una corona d’un casal de governants que ja no existeix. I que si li treus la corona d’aquests reis que ja no tenim, en queden QUATRE, de barres. QUATRE: les mateixes que a Catalunya! Que ja poden insistir amb la franja blava, i fer-la tan ampla com vulguen, que amb les QUATRE BARRES carregaran sempre!
Però al meu País compartir alguna cosa amb Catalunya és una catàstrofe. I tot per un autoodi massa interioritzat. Per veure reflectit el que els valencians mai hem sabut fer. Tot el català sona a “antiespanyol” quan no ho ha de ser necessàriament. Perquè què és Espanya? És un perllongament de Castella? O és un conjunt de pobles i països que malgrat la dominació castellana han d’aprendre encara a conviure junts? Jo crec que quan des de la lluita pel país s’ataca Espanya s’està atacant a una idea d’Espanya que acompanya el genocidi cultural de la diferència. Una Espanya rància, profunda i uniformitzadora que, als meus ulls, no acceptarà mai la seva pluralitat. Per tant, el dilema català o espanyol, valencià o espanyol sempre existirà. I el projecte antivalencià que governa el meu País, amb les armes de la desmemòria i la manipulació, guanyarà: al valencià li queden, com deia Bausset l’altre dia, dues generacions a aquest ritme. Les estadístiques ho reflecteixen amb claredat. Desapareguda la llengua, s’haurà perdut el vestigi viu de la Història que ens agermana amb Catalunya i les Illes: oblit. València serà, si no ho és ja, una región més, com La Rioja o Extremadura. Trist, però cert.
Però aquest fet no és important! Allò important ara és parlar de la bandera, és clar. Abandonar els símbols de la lluita... Serà que s’haurà abandonat la lluita? Per mi que facin el que vulguin. Ja fa temps que vaig deixar de creure en ells. No sé si seré pessimista, però el projecte de País és ben derrotat, i tan derrotat! Que no em venguen que fer País s’haja d’identificar amb el desig de poder dels qui es parapeten en aquest projecte, i en el que faci falta, per aconseguir vots. Ara volen vestir-se de blau! Però què pretenen canviar? Amb aquesta proposta que fan es contradiuen tots ells! Ara que ja s’han abaixat els pantalons, la poden amollar ben amollada. I després ben de segur que li troben un ús productiu a la Senyera de la franja blava. No ho dic clar per no ferir sensibilitats, però és el que sembla, sí. Que els quedi ben net!
Sóc massa radical? O serà que hi ha raons per sentir-se decebut?!!! M’haig de creure que el seu projecte és el projecte del meu País? Déu n’hi do! Si es tracta de propostes absurdes, jo propose la bandera dels saguntins com a bandera dels valencians. O la d’Elx, que té els colors del Barça. Quin goig!
Vinga, ara aguantaré les típiques crítiques. “Has renegao de tu tierra, no tienes derecho a desirte valensianoooo, Cataluña nos invadeeee, reniegas de tu lenguaaaaaa, en valensiano se dise mosatroooosss, ascribes en el más puro catalán, no tienes ni idea de valensianooo” [Pensareu: que no sap escriure castellà? Els meus alumnes el parlen així... Què no hem d’escriure com parlem? –explicació de la ironía]. Jo els aconselle que abans de posar-me res, agafen un poema d’Ausiàs March i se’l llegesquen amb calma. Aquest autor que els catalans ens volen “robar”. Trobaran moltes sorpreses. I si tingueren la sort de viure a Catalunya uns mesos o unes setmanes, se n’adonarien que la seva por és paranoica: aquí els valencians no existeixen. Ningú en parla, ningú els recorda. Som mera anècdota. Que no hi ha cap base militar en Amposta preparada per a l’atac! L’anticatalanisme és una cortina de fum. Ha estat i serà una excusa per desfer el País que tant m’estime. Per fer desaparèixer la cultura en què he nascut, crescut i viscut.
Arribe a la conclusió, quan més temps passe a Barcelona, que el País en què creia viure cada vegada és més irreal, diluït, inexistent. Que és una idea avortada, i que allò que més se n’assembla és Catalunya. Tan sols em sento al meu País rodejat dels meus. I també aquí: em sent i puc esdevenir més valencià que el que puc ser-ho a Algemesí o València. Què estrany! Tots els meus alumnes parlen del seu país: Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Índia, Xina... Me’n parlen en valencià (impensable allà al sud). Jo no els podré parlar del meu, perquè aquest País ha mort abans de nàixer aixafat per les mentides de la història.
Moltes coses haurien de passar per treure’m aquesta percepció.
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met.
AUSIÀS MARCH
