L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

25 de gener del 2015

El segle XXI com a pretext

Sovint he escoltat dir que l'escola que volem per al segle XXI ha de trencar en l'anomenada "escola tradicional". Una escola tradicional que no se sap massa bé què és, que més aviat és caricaturitzada i convertida en un sac on cap tot allò que "no pot ser de l'escola del segle XXI". "L'escola del segle XXI" es defineix, doncs, per negació. I allò que es defineix per negació, sense justificar massa bé per què nega el que nega, fa massa olor de ressentiment i de frustració.

La suposada "escola del segle XXI" posa per damunt dels coneixements i de les aptituds, els valors i les emocions. Vol educar per a un món "canviant", en què tot el que necessitem està ja a Internet i només hem de ser "millors persones" per afrontar els reptes que se'ns puguen posar al davant. O siga, unes persones que més que conèixer, han de viure experiències de tot tipus per estar preparats per al que els vinga al damunt.

I és que "l'escola del segle XXI" potser no sàpiga que repeteix un model, el de l'escola del segle XIX. Però no aquella escola on assistien els futurs caps de famílies burgeses que estaven destinats a dirigir la societat. Sinó aquella que estava destinada a les dones, a qui justament se'ls privava del coneixement per evitar la seva emancipació. Les dones havien d'aprendre a ser bones persones, a tenir una vida emocional plena, a servir el marit i fer front a les adversitats. Res més.

L'escola del segle XX va servir a molta gent per emancipar-se, per construir-se la seva pròpia trajectòria i eixir de la pobresa i de la misèria que durant segles havien patit moltes famílies. Negar això és negar una evidència. "L'escola del segle XXI" sembla que ha de servir per adaptar-nos a qualsevol misèria que ens vinga, ja que ens priva de les eines per bastir-nos una trajectòria pròpia.

Hem volgut ser  moderns i hem tornat a agafar un model antic i caspós. El segle XXI esdevé un pretext per fer-nos retrocedir i disfressar el retrocés de postmodernitat. A quin beneficia "l'escola del segle XXI"? Quins interessos serveix desmuntar de forma acrítica mitjançant la negació sistemàtica allò dolent, però també allò bo, de l'escola del segle XX?

Em sembla que al darrere pot haver interessos menys innocents i moderns del que es puga pensar en un primer colp d'ull...

Gràcies, S., per la reflexió.


18 de gener del 2015

Ciutat podrida

Acabe de veure el documental Ciutat Morta i m'he quedat perplex. Perplex, incòmode, dolgut i infinitament preocupat.

Com podem viure amb normalitat sabent que tot està podrit i que podríem ser víctimes d'aquest sistema corrupte fins a la medul·la? (Si ho som o no ho som, només depèn de les casualitats!). 

Com podem viure sense demanar explicacions a aquells que han estat permetent i continuen permetent que casos així passen?

Com poden fer com si res les institucions i aquells qui les regenten després del que es relata al documental?

Perquè el documental no només ens parla de corrupció i brutalitat policials. Ens parla que la política municipal, la justícia... pràcticament tots els àmbits estan absolutament corromputs.

Com podem creure'ns les paraules d'aquells que ens prometen un "país independent, pròsper i net" pujats damunt de tanta merda?

Quin fàstic sentir-los parlar. Quin fàstic... No tinc paraules.

Concentració que es feu ahir a la plaça St. Jaume després de l'emissió
de "Ciutat Morta" al Canal 33

"Peròs" escandalosos

Després d'haver llegit sobre l'escàndol que suposen els "però" seguits de la suposada "condemna" a l'atac terrorista a la revista Charlie Hebdo a aquesta llarga però crec que més que encertada reflexió feta per Bruno Bimbi, m'han caigut els ous a terra en llegir les declaracions que, sobre el tema, ha fet el Papa Francesc. 

Ens diu el Papa que la llibertat d'expressió té "límits" i que no es pot "ofendre" les religions. I posa un exemple: si algú insultara la seua mare podria endur-se, si més no, una punyada. Exemple que serveix per justificar, d'alguna manera, l'atemptat, encara que no es compartisca aqueixa manera de fer. Que això ho diga un Papa és per a mi tan greu! Però que es podia esperar? Deien que Francesc suposava l'esperat aire renovat a l'Església Catòlica, però amb declaracions com aquestes s'evidencia que potser esperem traure alguna cosa d'on no hi ha...

L'únic límit que ha de tenir la llibertat d'expressió és l'insult i la calúmnia. I aquests, com molt bé diu Juan Arias en la seua Tribuna a El País, han de ser denunciats degudament als tribunals. Però el Papa Francesc, a banda d'obviar aquesta veritat, s'equivoca de dalt a baix.

Perquè si hi ha quelcom del que es puga fer una sàtira o una burla de forma més que justificada és d'allò relacionat amb les creences i la fe religiosa, perquè justament aquestes es basen en allò irracional. Tan irracional és creure que hi ha una colònia de marcians a la Lluna esperant per atacar al Terra i que de l'atac només se salvaran uns quants elegits, com que Déu s'encarnà i es feu home en la figura de Crist per redimir el món, com que som fruit de la casualitat i que la vida no té cap transcendència. Les creences, o no creences, de cadascú són indemostrables, fugen de la nostra experiència immediata i, per això mateix, cal sempre qüestionar-les. I la burla i la sàtira ens ajuden, de tant en tant, a posar els peus a terra!

La fe no ens hauria de dir quina és la veritat, sinó que justament hauria de servir per qüestionar les veritats que ens vénen com a certes. Una fe que no es qüestiona, que no accepta burla ni sàtira, esdevé fonamentalisme. Una fe que ens marca com hem de viure a mode de recepta és dogmàtica i coarta la nostra llibertat d'elegir. Una fe que no accepta l'existència d'altres veritats de les quals enriquir-se és integrisme. Però aquests trets, fonamentalisme, integrisme i dogmatisme, estan tan interioritzats en la ment d'alguns, si no tots, jerarques eclesiàstics, que no em sorprèn que de tant en tant es facen evidents.

Fins ara havia vist de manera simpàtica la figura d'aquest Papa, però crec que després d'aquestes paraules sobre els atemptats de Charlie Hebdo, caldria posar-lo novament en quarantena, no fóra cas que ens contagiara a tots amb la merda de sempre.


12 de gener del 2015

Algun dia, faré com Tirisiti


Aquest Nadal també tinguí l'oportunitat de veure el Betlem de Tirisiti: no només viu "el més gran espectacle" des de la butaca, sinó que també com es fa aquest gran espectacle des de les seues mateixes entranyes. He de donar gràcies a E. i H. per la seua hospitalitat i la seua companyia, i per l'oportunitat de gaudir i conèixer aquesta joieta patrimonial d'Alcoi.

Què dir, sobre el Betlem de Tirisiti? Que és, senzillament, entranyable. I com no, que admire la filosofia de Tirisiti. Algun dia faré com ell.

Sí, perquè encara no estic fart de toooooooooooooot, com afirma estar-ho ell, però gairebé. Així doncs, m'ha semblat una bona idea la seua solució: anar-se'n a la lluna. I amb globus. Que el globus caurà? És un risc. A Tirisiti li cau, i se l'estampa. Segurament, mor. Però què més dóna: ho ha intentat. L'altra opció era quedar-se en un món ple d'insensats, d'imbècils i de gent que només fa que mirar-se el melic mentre parla i parla, escopint discursos insofribles.

Ara bé, em sorprèn l'eixida de Tirisiti: perquè durant els 20 minuts que dura l'obra, mostra una actitud davant la vida pragmàtica, vividora, desimbolta. Treballar, poc; patir, menys encara. Que la dona s'ho fa amb el sagristà: i què? Que l'acusen de malfaener... Bah!

Però al final se n'adona que res va amb ell... I sí, donen ganes d'intentar l'aventura de Tirisiti. Què voleu que us diga.

Ara bé, abans d'encetar el gran viatge he de conèixer millor Alcoi. Sens dubte, un bon propòsit.


El Molinar
Alcoi compta amb un ric patrimoni industrial, ara ja abandonat
En aquest parc es muntava antigament la caseta de fusta on es representava
el Betlem de Tirisiti, el més gran espectacle! 
Muralles

Pont de Sant Jordi

Ins Square, també coneguda com la plaça de Dins. Antic claustre d'un convent


El carrer Sant Nicolau està ple de casalots modernistes,
entre ells, l'edifici del Cercle d'Empresaris, amb una
interessant biblioteca... 
Portalot del Forn del Vidre

Espadà

La serra d'Espadà és, en primer lloc, un gran paradís natural: la joieta botànica del territori valencià. Boscos de pinastre, roures, freixes, aurons... i, sobretot, grans extensions de sureres, fan que passejar per les seues muntanyes siga una grata experiència. Als voltants dels pobles també són notables els camps d'oliveres i ametlers, ben cuidats i esguitats de figueres i garroferes monumentals. L'orientació de la serra, paral·lela al mar, fa que els seus vessants de ponent siguen força humits: l'abundància de l'aigua ha ajudat a mantenir viva l'activitat agrària, al mateix temps que ha propiciat la conservació d'un important patrimoni relacionat amb el regadiu: sèquies, basses, molins, aqüeductes i ponts.

Però Espadà també ha estat escenari d'episodis històrics que no hauríem d'oblidar. Així, fou el darrer indret europeu on es produí una guerra de religió entre cristians i musulmans. En efecte, s'hi van refugiar gran quantitat de musulmans que es negaven a batejar-se i abandonar els seus costums i les seues lleis. Fou l'any 1526. Ràpidament acudí l'exèrcit, dirigit pel duc de Sogorb, per fer front als revoltats. En poc temps foren vençuts i obligats a canviar les seues creences. Si no foren massacrats fou, segurament, perquè encara eren una peça clau en l'economia del Regne -una mà d'obra important als senyorius dels nobles més poderosos-. Segles més tard, la guerra tornà a la serra: els seus llocs més alts i estratègics, carenes i talaies, estan esguitats per trinxeres i nius de metralla de la Guerra Civil. L'any 1938 el front traçava una línia que creuava la serra perpendicularment. Les construccions dels soldats de la República es poden trobar arreu, així com els amagatalls de l'exèrcit franquista, que a poc a poc anà fent-se amb el paratge.

Per tot això, cal conèixer Espadà: és una experiència enriquidora des de qualsevol punt de vista. Fiu una ruta llarga, però preciosa. Vaig pujar per la Vall d'Almonesir des de Sogorb, fins arribar a Algímia. És curiós el nom d'aquesta vall: Almonacid, en català Almonesir, ve de l'àrab Al Monestir: és una paraula que els musulmans valencians van prendre dels catalans que ja tenien pràcticament de veïns. En efecte, la vall està coronada i dominada per una fortalesa-monestir, a l'estil dels templers, que va estar ocupada pels murabitins, monjos guerrers musulmans que tenien, en aquest costat de la frontera, la mateixa funció que en terres cristianes tenien els templers. A la fortalesa ascendí des de la població de la Vall al final del dia: des d'allà es dominen els pobles i els cims més alts d'Espadà, entre ells el Ràpita. El seu nom també fa referència a un lloc d'oració i de vigilància musulmà.

Algímia d'Almonesir
Raconet del poble
Decoració i esgrafiats de l'església parroquial, dedicada a Sant Joan
És aconsellable fer un xicotet tomb pels carrers d'Algímia. El mateix Pérez Castiel va intervenir en els treballs de construcció de l'església barroca de la població, que conserva part de la seua decoració original. Des d'Algímia, un camí que va esdevenint sender ens porta fins al Ràpita (1.106 m), el cim més alt de la serra d'Espadà: vistes al mar, Onda, l'Alt Millars, l'Alcalaten, la mola del Penyagolosa, Pina i la vall del Palància. També dels solcs de la mateixa serra d'Espadà: enfront apareix el Pic d'Espadà (1.099 m), que gairebé és bessó del Ràpita. Des d'aquest darrer cim ix un sender que mena fins a la carretera d'Algímia a l'Alcúdia de Veo, just al punt on hi ha la nevera de neu d'Espadà, encara ben conservada. Durant el trajecte, trobem nombroses trinxeres i les restes d'un castell. Des de la nevera, en poc més d'una hora, podem fer el cim Espadà, per després desfer els passos i tornar a Algímia per la carretera. Malgrat que puga no parèixer una tornada simpàtica (per l'asfalt), les formacions rocoses que hi ha als costats de la carretera, així com els elements patrimonials que es poden trobar, com l'aqüeducte i la bassa del molí, les restes del poblat d'Alfàndiga (diferents construccions enrunades, elements del patrimoni hidràulic i una torre de defensa), etc., fan interessant el trajecte.

LA BELLESA D'ESPADÀ

El Ràpita des dels voltants d'Algímia 








VISTES DES DEL RÀPITA

Penyagolosa
Pina i la vall del Palància
Vilamalur i el Massís del Penyagolosa
Pic d'Espadà
Onda. Cap a la dreta, es pot distingir el castell
Cims de la serra, completament coberts de bosc


El meu amic... o del meu esmorzar, no sé
RUMB AL PIC D'ESPADÀ


Vista del Ràpita de camí al Pic d'Espadà

Ascendint al Pic d'Espadà: boscos de pinastre

Al cim d'Espadà
Trinxera de la Guerra Civil
Nevera d'Espadà
TORNANT A ALGÍMIA


Formacions d'arenisques i rodens
Aqüeducte del Molí d'Algímia
Restes d'una antiga pilastra de l'aqüeducte, tombada per una riuada
Torre vigia de l'Alfàndiga

EL CASTELL D'ALMONESIR

Perfil del castell d'Almonesir, des d'Algímia
Vall d'Almonesir: detall d'un balcó
Pujant al castell


Vall d'Almonesir des del castell-monestir
Torre de l'homenatge i l'aljub, restaurats recentment


Acabat el dia, acabada l'excursió