Després d'haver llegit sobre l'escàndol que suposen els "però" seguits de la suposada "condemna" a l'atac terrorista a la revista Charlie Hebdo a aquesta llarga però crec que més que encertada reflexió feta per Bruno Bimbi, m'han caigut els ous a terra en llegir les declaracions que, sobre el tema, ha fet el Papa Francesc.
Ens diu el Papa que la llibertat d'expressió té "límits" i que no es pot "ofendre" les religions. I posa un exemple: si algú insultara la seua mare podria endur-se, si més no, una punyada. Exemple que serveix per justificar, d'alguna manera, l'atemptat, encara que no es compartisca aqueixa manera de fer. Que això ho diga un Papa és per a mi tan greu! Però que es podia esperar? Deien que Francesc suposava l'esperat aire renovat a l'Església Catòlica, però amb declaracions com aquestes s'evidencia que potser esperem traure alguna cosa d'on no hi ha...
L'únic límit que ha de tenir la llibertat d'expressió és l'insult i la calúmnia. I aquests, com molt bé diu Juan Arias en la seua Tribuna a El País, han de ser denunciats degudament als tribunals. Però el Papa Francesc, a banda d'obviar aquesta veritat, s'equivoca de dalt a baix.
Perquè si hi ha quelcom del que es puga fer una sàtira o una burla de forma més que justificada és d'allò relacionat amb les creences i la fe religiosa, perquè justament aquestes es basen en allò irracional. Tan irracional és creure que hi ha una colònia de marcians a la Lluna esperant per atacar al Terra i que de l'atac només se salvaran uns quants elegits, com que Déu s'encarnà i es feu home en la figura de Crist per redimir el món, com que som fruit de la casualitat i que la vida no té cap transcendència. Les creences, o no creences, de cadascú són indemostrables, fugen de la nostra experiència immediata i, per això mateix, cal sempre qüestionar-les. I la burla i la sàtira ens ajuden, de tant en tant, a posar els peus a terra!
La fe no ens hauria de dir quina és la veritat, sinó que justament hauria de servir per qüestionar les veritats que ens vénen com a certes. Una fe que no es qüestiona, que no accepta burla ni sàtira, esdevé fonamentalisme. Una fe que ens marca com hem de viure a mode de recepta és dogmàtica i coarta la nostra llibertat d'elegir. Una fe que no accepta l'existència d'altres veritats de les quals enriquir-se és integrisme. Però aquests trets, fonamentalisme, integrisme i dogmatisme, estan tan interioritzats en la ment d'alguns, si no tots, jerarques eclesiàstics, que no em sorprèn que de tant en tant es facen evidents.
Fins ara havia vist de manera simpàtica la figura d'aquest Papa, però crec que després d'aquestes paraules sobre els atemptats de Charlie Hebdo, caldria posar-lo novament en quarantena, no fóra cas que ens contagiara a tots amb la merda de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada