La Serra Gelada

Inici d'un dia d'hivern: un cel clar i brillant

Matinejar ben d'hora per posar-se rumb a l'Alfàs del Pi. Possibilitat de veure el sol eixir des d'Altea. Un fred intens que ben aviat s'esvairà per l'esforç físic que exigeix la ruta. Passejar per la Serra Gelada és com capbussar-se en una realitat que fou i ja no és. En efecte, enmig de la lletjor d'un litoral edificat fins a la seua total destrucció, sorprèn l'aparició d'un paisatge màgic i gairebé verge, que no s'ha deixat doblegar per l'especulador i el polític corrupte i curt de mires gràcies a la seua orografia escarpada i de difícil accès: la Gelada s'ha salvat de les urbanitzacions que s'escampen fins a les faldes de les muntanyes properes i les edificacions grotesques que inunden el nostre litoral.

 A pocs metres de l'aparcament comença la ruta que mena fins el far de l'Albir. És curta i fàcil, però no per això menys espectacular: a tot moment, es gaudeix d'unes vistes espectaculars a la badia d'Altea i Calp, amb el perfil de Bèrnia, la Xortà i Aitana a l'interior; restes de les mines d'ocre; les coves que solquen les parets de la muntanya. El far allotja un centre d'interpretació del parc natural, i és un lloc ideal per fer un primer mos.

Altea i les parets de Bèrnia

Penyal d'Ifach, al nord de la badia d'Altea

Cim d'Aitana des del camí del far

La muntanya valenciana per excel·lència: el Puigcampana, inconfusible

Badia d'Altea: al nord, el penyal d'Ifach; al sud,
el far de l'Albir al capdamunt de l'Estufador.

Far des de l'Alt del Governador

Si tornem endarrere, a mà esquerra, poc abans d'arribar de nou a l'aparcament, apareixen les indicacions per seguir la ruta que recorre la carena de la serra. Primer s'enfila muntanya amunt fins el seu punt més alt (l'Alt del Governador). Des d'allà, un camí bastant dificultós i pesat, pels continus desnivells, va recorrent els penya-segats erosionats per l'aigua fins arribar a Benidorm. Si el feu, fareu bona cama!

És un tudó? Ignorància ornitològica...

Un illot que sembla un vaixell a bon port...

Quins colors!

Vistes de l'illa Mitjana

Alt del Governador, dunes fòssils i el penyal d'Ifach

No em cansí de contemplar les cales i els colors del mar als peus dels penya-segats: tots els blaus i verds-turquesa que es pugueu imaginar. Aigües transparents. La possibilitat de veure la família de dofins que, segons la guia, viuen a les aigües del parc natural i que s'alimenten de la piscifactoria que hi ha a pocs quilòmetres de la costa. Però conforme ens anem apropant a Benidorm, l'espectacle va esdevenint agre-dolç. Quina barbaritat! Benidorm vist de a prop, amb el contrast de la Gelada, és un espectacle trist, d'un mal gust infinit.

Horror...

Platges de Llevant i de Ponent de Benidorm.

A l'última baixada ja es pot veure la creu que hi ha al vessant sud de les muntanyes i que marca la fi de la ruta: ben mirat, fa pensar que la Gelada s'ha convertit en una tomba. Un espectacular mausoleu de la bellesa que arribaren a tenir aquestes nostres costes, a l'estil d'aquests mausoleus modernistes que volien mostrar el gust -i l'estatus social- del difunt. Un monument que els especuladors ens han deixat, com una engruna, una vegada comprovat que no era rendible destrossar-lo.

Quin país!

Tornada: el port d'Altea i Bèrnia a l'horitzó

I el far penjat... Espectacular

El Puigcampana amb el seu núvol vespertí.