Discrepar sinònim de... ¿Valentia?

Hui m'han volgut fer creure que els mestres necessitem experts que ens assessoren en tot: en com distribuir el mobiliari de la classe, com aprèn un infant, com abordar les entrevistes amb les famílies de forma sistèmica i transaccional (¿?), com solucionar els conflictes de l'aula, com aplicar les TIC als processos d'aprenentatge, com... La llista, infinita, es podria ampliar amb temes sobre com ens hem de torcar el cul, com tirar un paper a una paperera, com hem de rascar-nos el cap si ens pica o les infinites possibilitats que hi ha de demostrar que s'és imbècil. 

Deixant, però, la llista incompleta, em pregunte, llavors, per a què servim? Sembla que tothom puga esdevenir un expert, i que tots els experts haguts i per haver tinguen potestat per tal de dir-nos com hem de treballar, com si nosaltres no tinguérem estudis ni criteris pedagògics i didàctics propis fruit de la nostra experiència i la dels nostres companys. Recorde que al primer col·legi on treballí tinguérem la "mala" sort que no vingueren tants experts: ens parlàvem les coses entre nosaltres, les provàvem i les valoràvem. Però, pel que sembla, la moda actual és escoltar el primer expert que se'ns pose al davant i deixar-nos enlluernar. El sentit comú? Deixem-ho estar.

Avui he expressat una discrepància durant un claustre. Em van dir que tenia "llibertat" de fer-ho, i me l'he presa. He protestat pel fet que vingueren uns "experts dinamitzadors" a "orientar-nos" i "dirigir" la nostra tasca a l'hora de pensar el pati de l'escola com a recurs educatiu. Perquè m'entengueren, he dit que em vaig sentir com si formara part d'un equip d'anestesistes d'un hospital que eren assessorats per un ATS sobre com s'ha d'administrar una injecció. Que creia que la nostra formació ens permetia abordar aquesta tasca nosaltres solets, i que qualsevol de nosaltres haguera "dinamitzat" el procés igual de bé o millor que ho han fet els "experts". Que veia la cosa molt greu perquè, per una banda, s'havien invertit diners públics per tal de pagar unes persones per fer una feina que és nostra, i per altra, pel fet que la nostra dignitat i la nostra credibilitat professional s'havia posat en entredit. Per no parlar de com s'havien atrevit a posar-nos dues vegades al davant la mateixa presentació de Power-Point plena de faltes d'ortografia: això no ens ho mereixíem i ningú s'havia queixat. Que havíem de ser una miqueta més diligents a l'hora de fer una faena, qualsevol, i que, en definitiva, no m'havia paregut bé aquest "assessorament". I que era només una valoració personal de com ho havia viscut i vist jo, i que no pretenia de cap manera tenir la raó, només que hi pensàrem una miqueta.

Silenci. Només un company s'ha atrevit a dir que, efectivament, l'Ajuntament de Barcelona finança projectes d'utilitat més que dubtosa duts a terme per empreses amb relacions fosques amb certs membres de l'Ajuntament. El director, seriós, ha estat categòric: ell coneixia "el sentit" de la tasca d'aquesta empresa (Cre-Art) i dissentia del tot el que estàvem dient. I ens assenyalava amb el dit. 

Canvi de tema.

No ens ha explicat aquest sentit, ni ens ha donat cap argument. Ell dissentia. Punt. Assegut enmig de la reunió, com Crist en el Sant Sopar, ens ha assenyalat: els heretges? Podem pensar dues coses: que no ha volgut entrar en el tema perquè no era el moment, o bé que li hem tocat els collons de manera ben visible i que ell no havia de donar explicacions del que feia al claustre -recordem, òrgan col·legiat d'un centre educatiu-: el claustre només hauria de tindre -des del seu punt de vista- la funció d'aplaudir les decisions de l'equip directiu i de lloar la seua gestió. Poca cosa més.

Veiem els detalls que ens permetran deduir el perquè de l'actitud del director. En primer lloc, justament uns minuts abans, ja s'havia anunciat que, com que sis o set mestres ocuparan la seua plaça definitiva al centre el curs vinent, "sobrava" gent. Preguntat per una companya, ha deixat clar que el criteri "d'antiguitat al centre" no seria un dels primers a seguir a l'hora de seleccionar qui es quedaria el curs que ve. "Ja es veuria". (He de dir que treballe en un centre a Barcelona ciutat ben comunicat i relativament a prop del centre). El director, doncs, té la paraula: la fi de la democràcia i la transparència als centres i un sistema de provisió de llocs de treball docent regit per l'arbitrarietat i/o la subjectivitat.

Tot seguit, ha sortit el tema de la negociació amb les empreses que opten a gestionar el servei de menjador durant els següents cursos. Han fet una relació de les que s'havien presentat i les que s'havien descartat. Un company ha demanat que s'explicaren breument al claustre les condicions que s'exigien a les empreses per optar a aquest servici, i la contestació ha estat clara: NO. Punt. Silenci. El cap d'estudis ha tingut, almenys, la dignitat de fer-ho mentre l'altre feia una cara ben llarga.

Tercer detall, i el més greu: una companya m'ha mostrat el seu desacord -en privat, això sí- amb la meua opinió. El desacord no era total, però. Ara bé, ha començat lloant la "valentia" que havia tingut per expressar el que pensava.

Valentia???!!! Crec que s'haurien de fer mirar què collons passa allà que expressar una discrepància en el claustre ha de ser sinònim de valentia. Ho veig gravíssim! Quina valentia? Què em podia haver passat?

Tornant endarrere, si em rellegiu, ja podreu valorar quina haurà estat la causa de l'actitud del director. Conseqüències de la LEC, i els decrets de plantilles i autonomia de centres: la democràcia s'acaba a l'escola. Equips docents servils i acrítics, agafats pel coll pels equips directius. Verticalitat i manca de transparència. Ho comence a viure i, certament, no m'agrada gens. Deixeu-me protestar i queixar-me. Però... I si tots fórem "valents" encara que ens costara un trajecte de trenta minuts diaris en tren per anar a la faena? Crec que no s'acaba el món per això. Coses més greus s'han vist.

O serà que preferim sacrificar la nostra llibertat, els nostres principis i la nostra dignitat a la comoditat?

Protestes plaça Tiananment, Xina, 1989: a això li dic jo valentia.
A la resta, senzillament, manca de principis i de valors.

De la ironia...

No sé si la foto fa riure o plorar

... al sarcasme:

L'Ara.cat diu:

Però perquè això sigui possible [Mas] ha reclamat implícitament a Esquerra Republicana que no hi posi traves. En aquest sentit, ha retret als republicans –sense citar-los– que votessin en contra del consorci sanitari de Lleida al Parlament. Per assegurar l'èxit del procés que ha de culminar el 27-S el president Mas ha llançat un missatge als seus socis parlamentaris: tots han de remar "en el mateix sentit".

El rumb està clar: acabar amb els serveis públics i que la corrupció passe desapercebuda i reste impune.

I encara hi ha qui se'ls creu?

Bah!

Retallades, interins, tutories i professors morts

Conversar és un exercici saludable. I de vegades ajuda a caure en el compte de la relació existent entre el que u viu i el que apareix ara i adés a la premsa i altres mitjans.

Tothom coneix de sobres les retallades aplicades al sistema educatiu: augment de ratio, menys professors, manca d'especialistes i de suports. Fins fa molt poc, a més a més, els mestres i professors interins no cobraven el 100% de la jornada que feien, sinó que se'ls descomptaven del sou hores de permanència en el centre que es deixaven de fer: tutories, entrevistes amb les famílies, reunions... es veien, doncs, perjudicades. Ets interí, cobres menys, tens menys hores de permanència però pren, una tutoria, com si no fóra una feina i una responsabilitat que requereix de temps i recursos per poder-se dur a terme (s'hauria d'acceptar sense cobrar-la?). I si no fóra poc, la cosa s'agreuja amb el caràcter cada vegada més clientelar i poc transparent que té la funció pública docent amb lleis com el Decret de Plantilles o el Decret d'Autonomia de Centres. Tot sumat, davant d'un grup o d'un centre amb alumnes amb dificultats, els problemes s'acumulen i es resolen de qualsevol manera, si és que s'aconsegueix de resoldre'ls: la majoria de vegades, tapar la merda com es puga i avant. Tothom creua els dits i espera que arribe el 30 de juny sense que haja esdevingut cap catàstrofe i havent dut la cosa sense grans escarafalls.

Sembla ser que es comenta que el cas del xiquet que l'altre dia va protagonitzar el primer assassinat d'un professor per part d'un alumne al nostre país, era un cas que estava cantat. Que en aquell institut, com tants altres, els problemes de disciplina són una ordre del dia. Els professors, com en tants altres llocs, tenen poques eines per combatre'ls, però la cosa va funcionant a costa del benestar del professorat: a tombs i trontollant, però funciona al cap i a la fi. Fins que el dia que els problemes acumulats ens esclaten a les mans i, boom! Ja l'hem cagat. Però la cosa ve de llarg, i si no han passat fets semblants abans, és gràcies a la dedicació i professionalitat de la majoria de professionals de l'educació.

Però per formar part del cos docent potser s'haja de tenir un mínim de vocació, però el que no es pot exigir és que ens dediquem a la caritat amb el nostre temps ni que ens deixem la nostra salut mental.

La consellera va acudir de seguida al lloc dels fets. Em queda un dubte molt gran. Anà a donar suport als docents i l'alumnat de l'institut... O bé a obligar-los a donar una imatge de falsa normalitat davant de les contínues retallades i atacs que la professió docent rep dels seus propis gestors?

No sé per què, però m'incline més per això segon. Començar a resseguir la cadena per esbrinar què va fallar ens duria, probablement, a assenyalar les mans que han anat signant les contínues retallades que hem patit aquests darrers anys. Per tant, no és una idea gens descabellada, tot i que m'agradaria estar-hi equivocat. Així, Rosa Cañadell tenia, al meu parer, part de raó en l'article al qual em vaig referir l'altre dia.

És una opinió meditada basant-se en els fets... Espere que encara no siga punible posar en dubte els nostres il·lustres representants.

Qüestió de... creences?!

-Potser no és el millor projecte [pedagògic], però sí que és el projecte en què jo crec- em responia el cap d'estudis després d'haver-li dit que, com tots els projectes del món haguts i per haver, tenia els seus punts forts i les seues corresponents mancances, les quals calia tenir en compte també encara que fóra per millorar-les...

No vaig voler allargar la qüestió perquè, malgrat la llibertat per expressar-me que em reiteraven que tenia, sabia que en realitat aquesta llibertat es reduïa a la possibilitat de dir allò que es volia sentir. Però aquesta declaració de fe em va fer caure en el perquè de la dinàmica de funcionament de l'escola, una dinàmica que genera grups de creients fidels i d'heretges proscrits.

En efecte, me n'adoní de seguida de per què tant de dogmatisme i tan poca acceptació de la crítica, malgrat que constructiva: les creences, la fe, es basen en allò que no es pot demostrar ni argumentar, només sentir o intuir d'una manera infusa. Una fe que es creu verdadera no accepta les crítiques, perquè aquestes contradiuen la suposada "veritat". Ara bé, basar en aquesta fe l'educació i la formació de centenars d'alumnes, em sembla una cosa del tot aberrant. Un projecte d'escola s'ha de reflexionar i contrastar amb els resultats que vaja donant, que ens ajudaran al seu torn a repensar-lo i millorar-lo. Però què podem esperar en una escola que només creu en el que diuen "el procés" i que es desentén dels resultats, i més quan aquests resultats contradiuen el credo?

Sempre he tingut clara la diferència entre conèixer i creure, reflexionar i deixar-se dur per l'emoció.  I fins ara creia viure en una societat que feia temps que havia superat aquesta confusió entre fe i raó. Cada aspecte de la realitat té la seua forma de ser abordat i, certament, algunes qüestions no haurien d'estar guiades per les creences, sinó per una reflexió serena que tingués en compte la realitat i les circumstàncies. Especialment un projecte escolar o pedagògic: de la reflexió a la pràctica, de la pràctica a la reflexió... Però quan un projecte d'escola passa a esdevenir una cosa en la qual "es creu", i aquesta creença va més enllà del que la pròpia realitat demostra, llavors no paga la pena discutir: les qüestions de fe no es poden abordar amb la raó ni el seny.

La fe és tanta, que al vestíbul de l'escola han penjat uns panells de grandària considerable amb alguns fragments del Projecte -crec que cal escriure'l amb majúscula per no caure en heretgia-. Només els hi falta el número de capítol i versicle per semblar fragments de l'Evangeli cristià. Jo afegiria a la decoració-ambientació la foto del gran director-sacerdot, que podria adoptar la pose d'un Crist en Majestat per acabar d'arrodonir-ne l'estètica. Al voltant seu, com si foren apòstols, els vigilants de l'ortodòxia, coneguts també com a integrants de la quadrilla cuxipandi.

Pobre de mi, que em pensava que l'escola era aconfessional i laica!

L'assassinat d'un professor...

...per part d'un alumne. Dolor, perplexitat, desconcert. D'entrada, crec que en aquests casos cal una reflexió calmosa i serena: els fets d'ahir a l'institut Joan Fuster de Barcelona són difícils de preveure, difícils de pair i difícils de comprendre. Però poques hores després, hi hagué qui ja es va atrevir a fer una relació de causes i esmenes, com feia una professora en aquest article que llegí per la vesprada. 

A l'article s'anomenaven, bàsicament, dues causes: la manca de recursos i la suposada manca en el currículum actual de certs eixos (la llista és cada vegada més llarga...) com l'educació per la pau, la socialització de problemes, l'educació emocional, la resolució de conflictes en la no-violència, l'educació sexual, la prevenció de la violència de gènere, el del bulling, la reflexió sobre la situació social i familiar, l'educació en valors... 

Pose aquesta en darrer lloc per enllaçar en una reflexió que em faig a partir el que estic vivint enguany. Valors. Individu i societat. Individu que conviu "en" i "amb". Potser si com a societat ens creguérem com a propis determinats valors i fórem coherents amb ells, avançaríem moltíssim en la nostra pròpia cohesió. D'altra banda, si no evitàrem tant la frustració com a part necessària del desenvolupament de l'infant i de la seua integració (és aquesta la paraula?) en la societat, no caldria invertir tant de temps intentant de convèncer-los que quan les coses no van com ells voldrien, no cal que ens maten a tirs.

Ensalada de conceptes

Amanida de conceptes: llenguatge, opinió, coneixement, transmissió, experimentació, observació, vivència, raonament, anàlisi. Prenga els que li agraden i faça's la seua pròpia ensalada!

El ben cert és que a tot arreu tothom opina. Engeguem la televisió i gairebé tothom esdevé expert capaç d'opinar sobre tots els esdeveniments, processos socials, vides personals i catàstrofes vàries. La moda del bla, bla, bla. Recorde que em va sorprendre l'animadversió que tenia Josep Pla per aquest costum: el considerava una xacra. Opinar és molt fàcil, ens advertia Pla; descriure i parlar dels fets amb coneixement de causa, ja no ho és tant.

L'opinionitis també s'escampa per les aules. Als infants se'ls dóna veu perquè expressen els seus punts de vista sobre tot. No s'alarmeu: crec que hi ha coses sobre les quals els xiquets poden opinar. Però hi ha coses que no són opinables -ni per l'infant ni per l'adult-, ni podem creure que els infants de primària tenen coneixements suficients per expressar una opinió vàlida, posem per cas, sobre els processos migratoris. Pel que fa a les ciències naturals, quina validesa té l'opinió d'un alumne/a sobre com "pensa ell" que es reprodueix un un cuc? Ha d'opinar per què creu que els planetes giren al voltant del sol? El coneixement no es basa en l'opinió, sinó en la l'observació, l'anàlisi, l'experimentació i el raonament. Ara, sembla que quan tenim un grup classe assegut al voltant de la catifa parlant sobre qualsevol tema basant-se en un "què penseu" llançat al vol estem treballant a favor del coneixement, i no és així. Però queda tan bé!

Veig que a la meua escola algunes classes estan treballant les parts de les flors i la reproducció de les plantes: tema gens opinable. Tot està ple de flors: està molt bé que les observen. La funció de l'escola està en donar eines (lingüístiques) suficients per descriure allò que observen. Si ho fan, ja haurem aconseguit gran cosa!

Ara bé, seguint amb l'exemple, experimentar les diferents maneres en què una planta es pot reproduir és un procés llarg i requeriria d'un temps i instrumentals que l'escola no pot permetre's.  L'alumne no pot experimentar i observar a l'escola el procés que, per posar un exemple entre tantes maneres que una planta es reprodueix, un arbre fruiter segueix des que germinen les fulles a la primavera, produeix les flors i, després de la pol·linització, aquestes es converteixen en fruits que generen llavors que, en un futur i si les condicions són òptimes, germinaran. Cal observar in situ com una abella introdueix el pol·len al pistil, i com aquest fecunda els òvuls de la flor? Si cada procés natural s'haguera d'observar, analitzar, experimentar i raonar, necessitaríem dècades per tal que l'infant pogués tindre el coneixement suficient per entendre mínimament el món que el rodeja. Segurament, m'estàs llegint i tens coneixements suficients sobre aquest tema sense haver-ne experimentat mai res. Així, tornant a la reproducció de les plantes amb flor, l'alumne pot observar-ne les parts i buscar informació sobre els processos que s'hi produeixen, però per entendre-la i convertir-la en coneixement, segurament necessitarà de l'ajuda i el recolzament del mestre: és ell qui li ha de donar les eines per a la comprensió del procés i qui l'ajudarà a contextualitzar-lo en relació a la resta de coneixements sense que n'haja de tenir necessàriament la vivència. Gràcies a Déu, el llenguatge i la possibilitat d'abstracció que ens ofereix ens permet de fer-ho!

Sense voler ser un esgarriacries, haig de recordar que això s'anomena transmissió (de coneixements). Podem enfocar-la de moltes maneres, però en totes elles el mestre té, més o menys disfressat, el paper transmissor. Però aquest terme, en el camp de la pedagogia, sembla que és blasfem. Es prefereix fer creure que el xiquet pot conèixer-ho tot experimentant-ho. I el més greu és que hi ha qui s'ho creu!

Què li farem!?

Lloa a la Passió d'Esparreguera

Els cims de la Muntanya Màgica donen cert aire
oníric i fantàstic als paratges que l'envolten.

Ahir m'apropí als peus de la muntanya de Montserrat per presenciar la representació de la Passió d'Esparreguera: com resa el programa, un espectacle de magnituds èpiques únic a Europa -4 hores de teatre, 300 actors, orquestra i cor en directe, auditori per a 1.700 espectadors i l'emoció d'una història universal-. Espectacular: es posa de manifest com, amb l'estima pel que és propi i la voluntat de fer les coses ben fetes, els resultats sempre són bons. El dramatisme, la qualitat escènica, la vistositat de la gran majoria dels quadres i escenes, el fet que la música siga en directe... fan de l'efemèride mereixedora d'elogi, i més quan la gran majoria del gairebé miler d'actors, músics i col·laboradors són fills del poble montserratí. Ahir tinguí la sort que era el mateix Josep Borràs, compositor de les músiques de la Passió, qui dirigia l'orquestra i el cor... amb els seus més de noranta anys!

La Passió es representa a un teatre construït expressament l'any 1969. Abans ho havia fet en altres indrets del poble, com l'Ateneu: la història de la representació es remunta al segle XIV, si bé la primera notícia escrita que es té data de l'any 1611. Al final de les representacions, per grups, es pot visitar l'escenari i el fossar de l'orquestra, així com la sala de maquillatge. La infraestructura i organització del teatre permeten els canvis d'escenografia a gran velocitat, i és curiós veure com s'ho fan per aconseguir alguns dels efectes especials. Cal dir que hi ha moltíssima feina i cal organitzar-ho tot amb molta cura per tal que, cada any, l'espectacle siga una realitat.

ESPARREGUERA

Aprofitant que assistia a la Passió, aprofití per conèixer Esparreguera i Collbató, pobles pels quals he passat un munt de vegades però que desconeixia totalment. Guarden alguns tresors interessants. D'Esparreguera destacaria, principalment, la seua església parroquial, amb una gran volta de pedra renaixentista (que segueix, però, la tradició del gòtic català) i la mola del seu gran campanar barroc. No obstant, convé passejar també pel seu carrer Gran i el carrer Cavallers, on es poden descobrir detalls arquitectònics interessants de totes les èpoques: des de finestrals gòtics, portades i reixes barroques fins a esgrafiats i ceràmiques modernistes. Als voltants del poble no es poden deixar de visitar la Colònia Sedó, l'església romànica de Santa Maria del Puig (al voltant de la qual va nàixer el municipi) i el paratge on hi ha el balneari abandonat de la Puda, avui en estat de ruïna. 

El balneari de la Puda, d'aigües sulfuroses, tancat i ruïnós.

Vista de l'absis de l'església

Les portes laterals, d'estil dòric renaixentista

Detall del retaule ceràmic de l'entrada, obra d'Enric Serra 

Torre campanar

La nau i la volta de l'església: espectacularitat

Finestra gòtica de Cal Massana

Detall d'un casalot del carrer Gran

Un dels finestrals de Ca la Teta

Vista del carrer Cavallers

Cal Fàbregues

Detall de la façana de Cal Fàbregues, reconstruïda al segle XX

Finestra coronella perfectament conservada

Casa Castells, on se signà l'anomenat pacte d'Esparreguera

Elements del modernisme popular: recorden l'arquitectura del Cabanyal!

Façana posterior de Cal Bacallaner (detall del finestral neogòtic).

Antic edifici de La Caixa d'Estalvis i Pensions, avui Mordor

Olesa des del camí cap a Santa Maria del Puig

Colònia Sedó. El fumeral de l'esquerra està a punt de caure: llàstima!

Església i escola de la colònia

El fumeral del mig és espectacular!

Campanar de Santa Maria del Puig amb un cel primaveral

Santa Maria del Puig, s. X-XI

L'església romànica ha patit moltes reconstruccions
al llarg dels anys, però conserva un aspecte
bastant semblant a l'original.

COLLBATÓ

El poble natal d'Amadeu Vives i del folklorista Pau Bertran és, sens dubte, un dels pobles més bonics del Massís de Montserrat. El seu nucli antic està molt ben conservat: en destacaria alguns casalots, el racó on el carrer principal fa una corba i les vistes que, des dels límits del poble, es tenen de l'ermita de dedicada a la Mare de Déu de la Salut amb la mola de la muntanya caient-li just al darrere. A la plaça del poble, tranquil·la i bonica, hi ha on bar on podreu sopar molt bé per quatre duros!

Arc d'En Bros, antic accès al poble. Per ell accedien els pelegrins
del camí de Sant Jaume. Al banc de l'esquerra s'hi feien dringar
les monedes que pagaven per comprovar-ne l'autenticitat.

Carrer major dedicat a Amadeu Vives

Vista del campanar de l'església de Sant Corneli
i de Can Rogent a la dreta, amb esgrafiats interessants.

Vista posterior de l'església des del Casinet

Taller d'orgues Blancafort

Finestra coronella de Cal Tutor, a la plaça de l'Església 

Ermita de la Mare de Déu de la Salut

Darrers rajos del dia