20 km

Pot ser que emprendre aquest llarg recorregut per les muntanyes de Prades amb els músculs de les cames encara adolorits per l'ascensió al Marmorés no siga el que es diu "una cosa de trellat". Però m'ho havia proposat, i ho fiu: trobar-se de camí a Prades amb aquesta postal de Poblet va fer que el propòsit, ja d'entrada, pagara la pena. La llum del sol que havia eixit feia poc, el paratge despertant de la letargia de l'hivern... Poblet! Quin lloc! Una breu parada, respirar l'aire net del lloc, la foto de rigor i rumb al meu destí: Prades.

Antiga porta principal de l'església, d'estil romànic (de conquesta?)

Restes de la capella del castell de Prades

Creu de terme davant del portal de muralla (s.XIII)

Prades. Un poble vermell, com les muntanyes del seu voltant, d'arenisca vermellosa. A l'igual que els edificis de Prades tenen una semblança i relació evident amb el lloc on són construïts, fins a quin punt la naturalesa de la geografia que ocupem no determina els nostres trets culturals i el nostre caràcter?

Amb això que rumiava mentre, al sol, esmorzava. Un dia ventós, però claríssim. Crec que des dels cims que em proposava assolir el paisatge no desmereixeria l'esforç.

Senzillament, preciós

Molts dels roures rebolls encara mantenen la fulla a l'arbre.

Liquens aprofitant-se d'un arbre mort.

Arribat al coll del Bosc, la primera sorpresa: la vista sobre la Conca de Barberà, amb el Pirineu presidint-la. A uns centenars de metres, el Tossal de la Baltasana (1.203 m). La pujada fins ha ací havia estat suau, però no pas la del tram que em separava del cim.

Una lliçó de geografia viscuda

Prades des el Tossal

La muntanya màgica del Montsant

Si no m'equivoque, les serres de Bellmunt, Montsec i el Montcalm.
La muntanya més alta, la Pica d'Estats.

Espectacular: el dia era tan clar que permetia distingir la major part d'accidents geogràfics del Pirineu. D'est a oest, es distingia, primerament, la clapa de neu que encara corona l'Albera. Seguidament, el coll del Portús, el Canigó, el Puigmal, el coll d'Ares, el Cadí, les muntanyes d'Andorra i l'Alt Urgell, el Montcalm i la Pica d'Estats, el Montardo, els Besiberris i el Comaloforno i la Maladeta. Més a prop, la Conca de Barberà i la plana de Lleida. Al sud, les muntanyes de la serra de Prades, de Llaberia i les muntanyes de Tivissa. Em considerí ben afortunat de poder gaudir d'un dia com aquell i d'estar allà en aquell just moment.

Els senyals indicadors em permeteren calcular la longitud del recorregut

He de dir que la senyalització dels camins de les muntanyes de Prades és excepcional. Gairebé no cal ni portar mapa. (És un dir: no us arrisqueu, dueu-ne un!). Durant uns quilòmetres em desvií del sender de gran recorregut per tal de veure les coves d'en Pere i la Roca del Grínjol. Segurament aquests llocs han estat habitats des de fa un bon grapadet de mil·lennis. Ara, les petjades dels seus habitants donen al paratge un aire desolat. 

Coves d'en Pere

Entrada a la balma-casa.

Roca del Grínjol, coronant un turó.

Una parella de caminants contemplaven amb estupor un clap de bosc talat. En un principi, podem veure-ho una salvatjada, però no és ben bé així. No seria gens exagerat dir que aquestes muntanyes conserven un bosc tan excepcional i amb una gran riquesa d'espècies pel simple fet que algú pot viure d'aquest. Si el bosc no servís a ningú, restaria abandonat i els incendis n'haurien fet cendra. Les muntanyes de Prades tindrien una coberta vegetal ben semblant a la de les serra de l'Ave o la Mola de Cortes de Pallars. 

Ací i allà, el bosc està ple de detalls, de textures, de sorolls. La xiscladissa dels ocells, el soroll d'una sargantana o d'un escurçó que escapa de nosaltres... El fàstic de les erugues!

Processionària 

Temps de dur treball per a molts insectes: primavera

Gemmes i brots. Lentament, els arbres reviuen

En una o dues hores, xino-xano, arribí a la Mola de l'Estat o dels Quatre Termes. Una mola de pedra enmig de les muntanyes sense cap lloc habitat a quilòmetres a la rodona. El paisatge que ja es visurava des del Tossal de la Baltasana esdevenia més espectacular encara: des de la mola és visible el mar i el port de Tarragona. Es pot demanar més a una jornada de senderisme!? 

La Mola és un bon lloc per fer un descans i gaudir del paisatge. Dinar, becada, les fotos de rigor i, en acabant, desfer el camí fins el coll de la Font del Dineral.

Mola d'Estat amb la Pica d'Estats al fons... Coincidències del nomenclàtor.

Falta una de les tres creus que coronaven la muntanya

Capafonts

Vaixells anant al port de Tarragona

La tornada des de la Mola d'Estat fins a Prades la fiu fent un xicotet rodeig per l'ermita de l'Abellera. L'esglesiola està construïda tota ella sota una balma: us trobareu amb ella poc després de passar la roca dels Corbs, una formació geològica ben curiosa. Des d'allà, un camí escalonat que transcorre per un alzinar ens hi mena. Poc abans, però, es té l'oportunitat de gaudir d'un xicotet paradís: vora una masia enrunada creix una carrasca que, de no ser encara centenària, li resta ben poc. L'ombra del lloc convida al descans. I més quan els efectes del cansament, i també de la insolació, comencen a notar-se... Uf!

Brancam de la carrasca que em va captivar

Roca dels Corbs

Ermita de la Mare de Déu de l'Abellera

 Estava tan cansat, que el camí de l'ermita a Prades, a través de l'antic camí de l'Abellera, se'm va fer gairebé etern. Però tot el que havia après, sentit i contemplat pagaven la pena. En la ment se m'apareixia el refresc que em faria a la plaça Major de Prades en arribar. Refresc, refresc, refresc... 

Vista de la lluna sobre les teulades des de la terrassa de la cafeteria 

Elements renaixentistes de la façana de l'església de Prades

La font de la plaça, també renaixentista, és especialment valuosa.

Desfet el camí de Prades cap a la vall, no poguí evitar de fer una parada, ara sí, a Poblet. Tenir el monestir al costat i no fer parada? Inconcebible! Els voltants de l'hostatgeria estaven bastant concorreguts, per la gent que, supose, hi està passant les vacances de setmana santa. Però a l'església no hi havia absolutament ningú. El silenci era tan profund, que de cop i volta els sorolls del meu propi cos es van fer ben presents: la respiració, el batec del cor, el pols que es feia especialment intens a les temples...

Vaig ser conscient que estava realment cansat, i que el cos em demanava parar. És el que he fet avui: feia anys que no dormia tretze hores seguides!