M'encanta la textura que té la terra que va assecant-se. I l'olor que desprèn quan es mulla de nou. En certa manera, tot allò que viu ix d'ací, amb l'ajuda dels altres elements que conspiren. I nosaltres també: som fills d'una terra que ens ha vist, ens ha fet nàixer. L'altre dia esmentava, a propòsit de les característiques cases vermelloses de Prades, que semblen un apèndix de les seues muntanyes de roca arenisca, fins a quin punt el mateix territori on creixem i vivim ens determina. Sóc del parer que massa i tot: les creences i pensaments compartits, les formes de relacionar-nos, l'humor, l'actitud vital, tot i ser variades en cada poble i ciutat, tenen un regust diferent a cada lloc. Tot i que no m'agraden els tòpics sobre com són uns i altres habitants de tal geografia, alguna cosa hi ha que fa que el lloc on hem crescut ens marque d'una manera o altra.
Sovint escolte que es pot viure bé a qualsevol lloc. I opine el mateix. Ara, no acabe de sentir-me identificat amb la frase "sóc d'allà on visc", perquè crec que aquest punt de vista obvia una cosa fonamental: el fet que la nostra identitat té un vessant cultural, i que aquest vessant ve determinat per la vivència puntual que es té de la cultura en un lloc concret. La cultura no és una cosa abstracta, sinó que és un conjunt que engloba molts aspectes que prenen vida en aquest lloc, de manera diferent a com ho fan en un altre. I és en aquest lloc concret que creixem i aprenem a viure, i per tant, adquirim unes determinades pautes i concepcions de què és el món i com relacionar-nos-hi.
A què ve el tema? Doncs a propòsit d'una caminada llarguíssima pels Ports que fiu ahir. Des de Fredes, agafí el GR-7 fins al punt on, desviant-me, vaig continuar per la pista forestal que mena fins al Faig Pare. En realitat, l'objectiu del dia havia estat ascendir el Tossal dels Tres Reis, però com que el dia havia eixit boirós, vaig deixar aquest propòsit i decidí de posar-me a caminar rumb al lloc on creix el faig centenari. De camí, tenia la possibilitat de visitar dos arbres monumentals més: la Carrasca Grossa de les Vallcaneres i el Pi Gros del Retaule.
 |
| Carrasca Grossa de les Vallcaneres |
 |
| Pi Gros, des de la base |
 |
L'arbre fa més de 50 m, que no es poden apreciar bé en ser enmig
d'una pineda frondosa, esguitada de faigs. |
 |
| Faig Pare |
 |
| Arrels |
Senzillament, impressionant. Els arbres no solament són espectaculars pel que han crescut cap amunt, sinó també, i en el cas del darrer molt més, pel que han crescut terra endins. Les arrels són allò que els ha mantingut ferms davant de ventades, i que els ha permès viure durant tants segles... I en això justament he començat a pensar des de la visita a aquestes meravelles naturals: són les meues arrels igual de profundes? On les tinc ara mateix? Al concurs de trasllats de mestres m'han donat una plaça definitiva: això vol dir que d'ací dos anys tindré la possibilitat de tornar a València. Fins ara no hi he rumiat gaire sobre el tema, però ara que tindré d'ací ben poc al davant la possibilitat de fer-ho, no he pogut evitar de començar a pensar sobre què fer o deixar de fer. Tinc dos anys per davant, la vida dóna molts tombs... Però dos anys passen molt ràpid i llavors podré fer de nou un llista de destinacions a les quals optar, tant de dins com de fora de Catalunya... Ha de ser València una opció? Són tan fortes les meues arrels allà com per voler tornar-hi? És tant allò que em manté unit ací després d'uns anys com per voler quedar-m'hi? M'hi sentiré bé, tornant? Acabarà per asfixiar-me Barcelona?
Dilema. Tant de bo el Faig Pare, com la Muntanya de Fem de Fragel Rock, parlara i aconsellara sàviament!
 |
| Endinsant-se a la Tinença des de la Sènia |
 |
| Santa Maria de Benifassà des de la carretera que puja a Fredes |
 |
| Fredes, des de l'entrada del poble |
 |
| Casalot del llogaret |
 |
| Aspecte del GR-7 a pocs metres del poble. |
Deixant a banda el dilema, i tornant a la caminada, haig de dir que la bellesa dels Ports és immensa: una geografia abrupta, plena de cingleres i roques nues, amb boscos frondosos de pins blancs, pinastres, carrasques i faigs. Qui camina pels Ports es trobarà ben de segur amb grups de cabres salvatges. Jo tinguí la sort de trobar-me'n de diferents, així com cavalls que pasturaven amb un esquellot penjant pels volts de les Vallcaneres. Tot i això, fou la boira la principal acompanyant de la meua passejada. Abans, però, que acabés d'engolir tot el paratge, encara em va permetre de gaudir de la vista sobre la Tinença de Benifassà des de les proximitats del cim Negrell, que es pot assolir fent una xicoteta desviació des del sender de gran recorregut. La veritat és que una caminada en aquestes condicions té alguna cosa de màgica i especial, i convida a menjar-se el cap possiblement més del compte. De fet, vaig perdre la noció del temps completament...
 |
Cingleres i espadats de pedra nua marquen el paisatge.
Al fons, el Baix Maestrat. |
 |
| La Tinença de Benifassà, amb el pantà d'Ulldecona |
 |
| Mas de Ventura, en ruïnes. |
 |
| Arribant al Negrell |
 |
| Cim del Negrell |
 |
| Vistes des del Negrell una vegada la boira va senyorejar el paisatge |
 |
| La màgia del bosc boirós |
 |
| Cabra hispànica |
 |
| Font de la Carrasca Grossa de les Vallcaneres |
 |
| La font amb la carrasca al fons |
 |
| Brots de molsa que creixen al tronc de la carrasca |
 |
| Rierol que baixa de la font |
 |
| Barranc dels Riuets, de geografia abrupta |
 |
| Els fongs desfan, lentament, el tronc del pi mort |
 |
| Fageda del Retaule |
 |
| Font del Retaule, vora el Pi Gros |
 |
| Al vespre, la boira comença a escampar, deixant el paratge a la vista |
 |
| Cabres fugint-me! |
El temps... Era sota el Faig Pare quan mirí el rellotge i eren ja quarts de huit! Cap problema, si no hagués estat a més de vint-i-cinc quilòmetres del cotxe! El crepuscle d'aquell dia, doncs, preciós i esfereïdor al mateix temps. Per sort, arribí abans que s'acabara la llum al refugi de la Font Ferrera, on vaig esperar que la boira acabara d'escampar i la lluna pugés una mica per poder seguir la pista que, abandonant el GR-7 i fent un rodeig, torna fins a Fredes. Durant l'espera, fred, solitud i, per què no dir-ho, una mica de por: cabia la possibilitat que haguera de passar la nit a la porxada del refugi, i no em feia gens de gràcia. Per sort, unes hores després de fer-se fosc la boira va escampar del tot, el cel va obrir-se i l'ensurt va convertir-se en una bonica caminada sota la lluna, quasi plena encara, i l'estrellada, una mica deslluïda per la intensitat de la llum de la lluna. Damunt meu, la constel·lació del Lleó, davant del cap del qual es pot observar, durant aquests mesos, el planeta Júpiter. La tornada va estar acompanyada també dels sorolls del bosc nocturn: la xiscladissa dels ocells emmudida, substituïda per sorolls furtius d'òlibes i animalons que fan la seua durant aquestes hores.
Per què em deixaria el frontal a casa!?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada