Avui era l'aniversari de la M., i la família ha portat dos pastissos per als companys de classe i un pastís per als mestres. La xiqueta, timidíssima, estava d'allò és pagada de tenir ja 4 anys! Fa goig veure avançar un infant en el seu recorregut vital: l'aniversari, la fita que una etapa ha estat superada...
Quan ha arribat l'hora de repartir el pastís, la tutora m'explica que és un pastís apte per tothom: no conté ni gluten, ni lactosa ni cap tipus de fruits secs ni cap de les milanta substàncies al·lèrgenes que podrien afectar els infants. -De què està fet? - pregunta ingènua... Em respon que d'una "pasta" especial per a fer dolços per a infants.
El ritual de repartir el pastís. Partir-lo i repartir-lo. Els xiquets se'l miraven encuriosits i no massa motivats. De seguida he entès per què: el pastís no tenia cap sabor, i la textura era més aviat desagradable al paladar. Fet amb la millor de les intencions, això sí, cosa que no ha pogut evitar que tothom el desara, seguint les indicacions de la mestra, en la carmanyola "per a la tarda", ja que en eixe moment no venia de gust. En realitat ja sabien, per altres efemèrides semblants viscudes, que el pastís no seria un pastís i que, per tant, malgrat que guardaven l'esperança que aquesta vegada el pastís fóra un pastís, han comprovat que tornava a no ser-ho i que pagava la pena oblidar-se'n.
Això sí, tot ben justificat: el T. i l'A. són celíacs, i una xiqueta és intolerant a la lactosa. Ells en són plenament conscients, i saben que hi ha certs aliments que no poden menjar. Per això em pregunte quin problema haguera hagut si la família de la M. haguera dut un pastís ben bo, no un succedani de pastís, i hagués tingut en compte, al mateix temps, les intoleràncies dels tres companys que no podien menjar-ne. Cap trauma, pense jo... Hi ha qui pensa, però que, el T. , l'A. i l'altra xiqueta ja no hagueren alçat el cap en la seua vida, pobres, de tan deprimits i frustrats com s'hagueren sentit (per què ens obstinem en actuar com si els xiquets foren idiotes?).
De cop i volta he entès, però, què està passant a l'escola. Així, en general. Com que hi ha qui no pot menjar pastís, ens hem de fotre tots i condemnar-nos a la mediocritat. Qui vulga pastís que se'l faça a sa casa, i si es té la desgràcia que a casa no estan per a pastissos o no en saben fer, allà t'ho faràs.
Això sí: qui protesta i parla de bons pastissos i del dret a menjar-ne és un retrògrad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada