Està de moda la premissa pedagògica que ens diu que els processos són més importants que els resultats. No pretenc posar en dubte la importància dels processos, però crec que els resultats que n'obtenim també tenen, malgrat que se'ns pretenga vendre la moto, la seua importància.
En la vida és fàcil de concebre la importància del "camí": al final ens trobem amb la mort, i com que no entenem ben bé el seu significat, ens espanta una mica dir que vivim per a morir, que l'objectiu de la vida és la mort. Ara, això és una cosa de la nostra època: Verdaguer, per exemple, tal com il·lustra aquest poema preciós musicat per Roger Mas, anhel·la que li arribe la seua hora malgrat que a nosaltres ens puga parèixer un desig incomprensible des de la nostra mentalitat.
Però en les xicotets experiències que van enriquint la nostra vida, què diríem que és més important, el procés o el resultat? Potser ho siguen ambdós? Està clar que quan un xiquet, en sa casa, intenta eixir-se'n en una destresa nova (escurar, posar-se la roba ell sol, cordar-se la sabata) li hem de valorar l'esforç i l'esma que li pose a l'objectiu. Tenim clar que no podem pretendre que ho faça del tot bé el primer dia, i l'estima que li tenim i que l'ajuda a créixer ens farà donar-li un marge de temps prudent i l'animarà a fer-ho cada vegada millor.
Ara bé, què passa a l'escola? Podem quedar-nos només amb les intencions? Què s'espera de l'infant quan acabe la seua escolarització obligatòria? Evidentment, el xiquet serà estimat pels seus, però haurà d'enfrontar-se a un món -laboral, fins i tot alguns àmbits de l'oci- en què no només se li valoraran les intencions, sinó que se li exigiran destreses i maneres de fer. Se li demanaran resultats.
Exagerat? Què li demanem a un arquitecte quan dissenya un edifici? -Oh, no passa res, senyor, l'edifici s'ha ensorrat al mes d'haver-se acabat de construir, però sabem que vostè s'hi ha esforçat! Ànim i avant! Què li demanem al lampista quan ve a reparar-nos una canonada? -La canonada continua perdent aigua i la paret seguix tenint humitats, però el vaig veure fer la seua faena amb tanta il·lusió que li pagaré el doble... Tornarem al metge que ens ha fet empitjorar la nostra salut perquè no en tenia ni idea de com tractar la nostra malaltia? Veritat que les coses no funcionen així? Fer-nos creure que això ha de canviar és voler viure en un món d'incertesa, nihilista i sense cap tipus de sentit!
El valor del procés rau, al meu parer (i tornant a l'àmbit escolar) en el fet que el seu anàlisi pot ajudar l'alumnat a identificar els punts on s'ha equivocat per tal d'esmenar-los. Però crec que oblidar-se del punt on volem arribar, fer per fer sense saber massa bé el port on atracarem l'embarcació és un error de primera magnitud.
I una gran estafa. Perquè quan l'infant isca de l'escola no trobarà tanta comprensió en el món com troba a casa i ara suposadament ha de trobar a l'escola. No podrà fer tot el que vulga i, dins del camp en què haja decidit dedicar-se, caldrà que s'espavile per fer les coses ben fetes i que es responsabilitze de la seua faena.
Si no ho fa, com podrà aconseguir l'estabilitat necessària per aconseguir un mínim de benestar? O és que resulta que els incompetents, de sobte, esdevenen feliços per art de màgia?
No fotem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada