Tot igual, cap al canvi

Vallbona de les Monges

Dijous Sant: visita a Vallbona aprofitant l'estada d'uns amics. Hi han anat a ajudar les monges amb les flors que engalanaran l'església conventual la nit de Pasqua. Al llarg del dia es repeteix la frase en diverses ocasions: tot igual, igual que l'any passat, i l'altre, i l'altre. Igual que fa segles. Igual des que el món és món. El rams de flors, iguals que l'any passat. Els cants, iguals. Els mateixos rituals. Fins i tot -tal com comenta en R.- la llenya que ha estat tallada per fer el foc pasqual, sembla tenir les mateixes formes que l'any passat. Vida monàstica.

És primavera, i la natura, igual que l'any passat per aquestes dates, ha esclatat. El cicle sense fi de les estacions: res nou sota el sol. Però nosaltres hem canviat. Les vivències que hem tingut al llarg d'aquest cicle estacional ens han marcat i han canviat la manera que tenim de viure i d'afrontar els fets. Van canviant les nostres expectatives, les nostres experiències ens van enriquint, els fracassos ens van fent forts i l'estima pels altres i per les coses va creixent. Com cada any, els ametlers i les mimoses han florit: però no els ens hem mirat amb els mateixos ulls.

Igual com passa a les monges: fan el mateix dia a dia, però al mateix temps, la seua mirada delata un canvi. Moltes d'elles tenen una mirada de profunda experiència, de saviesa, d'acolliment. S'aprèn molt sobre un mateix i sobre el sentit del tot amb la vida que porten, i potser ens caldria una mica de la seua saviesa. Però a qui li interessa hui el testimoni d'unes monges en un món amb tants "experts"?

Ens diuen que vivim en un món de canvis constants, i que hem de saber adaptar-nos-hi. Es dóna per fet i ho hem d'acceptar sense més. Però, qui necessita un canvi constant per sentir-se viu? Potser aquell qui va perdut. Les monges troben tot el que necessiten entre quatre parets de pedra que tanquen un recinte gelat.

A fora, tenim el món sencer i no sabem ni què busquem.

Plaça amb l'entrada romànica a l'església del convent.

Teotocos. Bellíssima!

Malgrat alguns detalls escultòrics, l'arquitectura de Vallbona és austera
tal com marca la regla del císter.

Cimbori de l'església: la llum.

Mare de Déu del Claustre. Els rostres delaten una
reforma de la talla romànica original.

El cimbori-campanar s'aguanta tot ell sobre la volta
de l'església. Puig i Cadafalch afirmà que era l'obra
gòtica més atrevida de tot el Principat.

Escut de la tomba de na Violant d'Hongria, esposa de Jaume I

Capella lateral del costat sud del creuer.

Reixa de clausura, de forja: segle XVII?

Segon tram construït del claustre: anunci del gòtic que vindrà.

Columnes de l'ala de ponent del claustre: com en Elna,
d'estil neoromànic en plena època medieval.

Ala de ponent del claustre

Cantonada entre l'ala de llevant i l'ala meridional del claustre.
Aquesta darrera, a la dreta, és la més antiga i d'estil romànic auster.

Les abadesses de cases més riques són enterrades a la mateixa església.

Conjunt escultòric entorn a Crist jacent

Copó de dijous sant. Orfebreria barroca.

Vista dels cimboris de l'església des del carrer.