Quan estem malalts, anem al metge. No sols això: al dermatòleg si ens han eixit taques a la pell, al traumatòleg si ens hem trencat un braç o a l'oncòleg si tenim un tumor. Ara, si és la nostra mascota qui està malalta la duem al veterinari, i si se'ns trenca el cotxe, al mecànic. Els genetistes i bioquímics continuaran investigant sobre l'origen de les malalties i els seus tractaments, els optometristes continuaran millorant els vidres de les nostres ulleres i els arquitectes dissenyant edificis més integrats en el paisatge. Cada professional ha après a analitzar i coneix profundament un aspecte de la realitat, sense detriment que a tots els suposem una cultura general comuna que fa que puguem conversar-hi.
Ah! També hi ha alguns que són experts en tot: els astròlegs, els gurús i els curanders. Ara, a ells acudeix la gent que té, més aviat, poques llums o que va molt perduda.
Crec que tots estarem d'acord en el que hem dit fins ací. Però de sobte, s'estén la moda que les assignatures en l'escola són una manera artificial i forçada d'abordar la realitat. Que és una manera de treballar desfasada i que cal superar-la abordant la realitat a partir d'interrogants i contestar-los prenent allò que necessitem d'una o altra disciplina. No és del tot contradictori amb la manera que fem funcionar la societat?
No estic en contra dels projectes, però crec que els projectes només es poden dur a terme amb èxit quan existeixen uns esquemes i estructures degudament construïts sobre la realitat que ens envolta. La realitat és complexa i gairebé infinita, però hi ha certs aspectes d'ella que podem agrupar i analitzar des d'un mateix punt de vista: això són les assignatures o àrees. Conforme anem avançant en aquesta construcció i anàlisi de la realitat, podrem anar contestant-nos nosaltres mateixos els nostres interrogants i organitzant el nostre quefer diari. Fer un projecte és, doncs, com encaixar les peces d'un trencaclosques: si no tenim totes les peces, difícilment ens podrem fer una idea de la imatge que apareix en unir-les. I són les diferents disciplines -assignatures- les que ens donaran aquestes peces. En cas contrari, només que farem que unir coneixements dispersos i parcials de no sabem massa ben bé què i que ens podran servir, a tot estirar, per enlluernar les famílies al bloc de l'escola, amb les fotos de rigor. Tampoc podrem fer-ho de manera autònoma, sinó que haurà de ser el mestre el que vaja donant-nos els ingredients que necessitem -això, però, no ho posarem al bloc!-.
Crec que es vol començar la casa per a teulada. Apareixen, a més, grans contradiccions: ja Piaget afirmava que l'infant, durant la primària, avança d'un estadi de pensament caracteritzat per la percepció global de la realitat cap a un altre en què aprèn a fer-ho de forma analítica. Si fins i tot la pedagogia contradiu els seus pressupostos, anem aviats!
Però la moda és la moda. I ja se sap, Finlàndia ho fa: i si Finlàndia ho fa, serà bo. No compta el fet que aquella societat i aquell país s'assembla al nostre com un ou a una castanya. Funcionem per negació sistemàtica de la nostra tradició pedagògica, perquè prenem la innovació com un valor en sí i ens oblidem del sentit que té o deixa de tenir.Volem ser moderns i punt. La resta, ja es veurà!
Recomane la lectura d'aquest article de Gregorio Luri. En destacaré un fragment:
Només algú profundament ignorant pot dir que les assignatures són una manera ridícula de compartimentar el coneixement. Les diferents disciplines acadèmiques ens mostren l’esforç de les generacions de savis per ordenar els nostres coneixements sobre la realitat. Com bé va veure Vygotsky, els fets no es deixen agrupar de qualsevol manera, sinó només d’algunes maneres: aquelles que els permeten encaixar entre si formant estructures que, al seu torn, es poden integrar en teories coherents. Cada assignatura recull una teoria o conjunt de teories sobre l’encaix dels fets. És comprensible que si no s’entén el sentit de les assignatures tampoc s’entengui el dels coneixements, perquè no es comprèn el que passa amb el seu encaix mutu.
 |
| Sense dubte, crec que el paisatge és un pretext molt bo per començar a analitzar-lo des de diferents punts de vista. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada