Ahir hi hagué un concert d'orgue més a Sant Felip Neri. Però no va ser, ni de bon tros, com els que es vénen celebrant regularment durant els diumenges de primavera, sinó que tingué una intèrpret excepcional: Montserrat Torrent. Nascuda l'any 1926, filla d'una deixebla d'Enric Granados, des de ben petita va optar per l'estudi de l'orgue, el rei dels instruments, i esdevingué la reina dels intèrprets a casa nostra. I ha mantinguda fins ara tant la dedicació com l'excel·lència: als seus noranta-un anys encara dona goig sentir-la. La sordesa no li impedeix donar el millor d'ella mateixa davant dee l'instrument.
A diferència d'altres concerts que se celebren a l'oratori, ahir l'església estava plena. Bon senyal pel que fa,no només al reconeixement d'una figura cabdal de la interpretació d'orgue al nostre país, sinó també a la música d'orgue. Vivim en un país que acostuma a llençar allò valuós a les escombraries, i els tresors només se salven per la sensibilitat i l'esforç de persones com Montserrat Torrent. L'he sentida parlar en algunes ocasions i no es cansa de reivindicar la tradició organística ibèrica: Cabezón, Correa de Arauxo, Cabanilles... Són, malauradament, grans oblidats i desconeguts, per la majoria d'aficionats a la música.
Per mantenir-los viu no fan falta llibres ni cicles de conferències. Fan falta organistes i instruments. I ens trobem amb el fet que la major part d'orgues històrics de Catalunya, València i altres llocs de la península van ser destruïts per la ignorància durant la Guerra Civil. A Barcelona, per exemple, se'n salvaren ben pocs: el de la Catedral, el de jesuïtes i algun que altre més. El panorama canvia en altres països: a Alemanya la guerra també acabà amb una gran quantitat d'instruments, però a diferència del nostre país, la major part han estat reconstruïts de manera fidedigna. A França es troba un orgue històric sota cada pedra: mireu, si no, les fotos de la meua darrera escapada de part dels orgues que vaig trobar passejant per Moissac, Tolosa, Albi, Montalban o Caors. I no només això, tinguí la possibilitat d'escoltar Liszt a l'orgue de l'església del Taur de Tolosa: ací i allà cites regulars amb la música d'un instrument el repertori del qual transcendeix la litúrgia i forma part del corpus musical universal.
A Algemesí fa uns anys es va tenir la iniciativa de refer, o més ben dit, reinventar, l'orgue històric de la parròquia de Sant Jaume. Es va aprofitar l'única peça que havia quedat després de la destrucció de l'instrument antic: l'anomenat "carabaix" de l'orgue. El carabaix és la plataforma que aguantava l'instrument, amb una decoració rococó on es representen Èol i els vents. La iniciativa, però, encara no ha vist acomplerts del tot els seus objectius: l'orgue resta inacabat -li manquen els registres menors i la batalla- a l'espera del corresponent finançament. Esperem que no li passe com al projecte de l'orgue de Sant Felip Neri que ara fa més de trenta anys es va començar amb il·lusió i del qual ara encara només s'ha construït la cadireta. De vergonya, si atenem que el pressupost inicial per acabar aquest orgue era de tres milions de les antigues pessetes de llavors. I més vergonya encara si mirem en què i com ens hem gastat moltes vegades els diners des d'ençà fins al dia de hui.
La figura i la significança de Cabanilles en el panorama musical ibèric i universal ben mereixen que tinga un instrument en condicions, de qualitat, per reviure el seu llegat al poble que el va veure nàixer. Ara, molts no ho veuen necessari: potser hi veuen fantasmes encara a la porta de l'església?
El passat de Montalban és un clar reflex de com la diversitat és utilitzada pel poder segons la seua conveniència. En efecte, la història de la ciutat està lligada a la del protestantisme en terres de França. En un principi, la defensa del credo protestant va servir com a pretext d'un bàndol durant les lluites de les diferents fraccions de poder que foren guerres de religió de França. Una vegada assolits els objectius i coronats els Borbons, es passà a una vaga tolerància que, com totes les "toleràncies", acabà malament: amb l'edicte de Fontaineblau Lluís XIV de França establí com a única religió del regne la catòlica, cosa que comportà la destrucció dels temples protestants, el tancament de les seues escoles i la persecució dels opositors a la voluntat reial. Montalban, que havia esdevingut una de les places fortes del protestantisme al sud de França junt amb Castres i d'altres, es revelà contra aquesta decisió reial i fou assaltada per les tropes del rei. La resistència no treu, però, cap fruit: destrucció, expulsió, exili.
Hui Montalban és coneguda per ser la pàtria petita del pintor Ingres. És una ciutat preciosa que s'alça a la vora del Tarn, tota ella de rajola vermella. Els carrerons medievals del centre semblen confluir a la Plaça Nacional: aquesta plaça barroca té una doble porxada sota la qual s'instal·la encara el mercat.
Tinguí mala sort el dia que hi fiu parada: el Museu Ingres està tancat fins d'ací dos anys per reformes; la ciutat, un diumenge per la tarda, romania morta i solitària; a més, plovia i feia fred... Ben de segur que aquest escenari canvia moltíssim un dia feiner i de mercat: si puc, hi tornaré!
Una església protestant
Catedral que ordenà construir Lluís XIV com a exaltació del catolicisme
L'església de Sant Jaume és l'edifici més antic de la ciutat, parada dels pelegrins a Compostel·la.
Emocions, una mica més... No, no és que jo vulga parlar-ne, és, senzillament, el títol d'un taller que una experta, d'aquestes que he tingut la sort de conèixer, impartirà al CRP de l'H. a l'escola d'estiu de formació del professorat. Uns tallers que, cal dir-ho, ens permetran eixir més desformats si cal i segurs de nosaltres mateixos en la nostra estultícia.
Emocions, una mica més... Si se n'adoneu, el títol respon al fet que aquesta formadora experta ja ha impartit altres formacions i ha participat en altres xerrades i col·loquis amb títols diversos propalant sempre els mateixos mantres. Com que la creativitat per idear nous eslògans, nous títols i nous reclams s'acaba, doncs tenim això: una mica més. Com que ja no sé sota quin títol vendre-vos les collonades que us diré, doncs ací teniu: ni em calfe el cap... Total, està de moda... Vindreu segur!
Si hi aneu, tingueu cura de no contradir les tesis de la ponent. Pel que us puga passar...
De Caors, el més conegut és el pont Balandras (Valentré en francès), esdevingut emblema de la ciutat. També ha estat "restaurat" amb criteris historicistes durant el s.XIX: aquesta restauració li ha donat l'aspecte actual, que segurament no s'assembla en res al pont medieval fortificat que es construí al segle XIV i que permetia salvar l'Òlt als pelegrins de Sant Jaume que optaven per la Via Podiensis. El més curiós, però, és que el pont va ser construït també pel Diable, com el de Ceret, el de Martorell o l'aqüeducte romà de Tarragona: en una de les torrasses reconstruïdes al XIX s'ha afegit l'escultura del Maligne aferrat a una de les pedres. Un dimoni no massa llest que també va perdre l'aposta feta amb els ciutadans gràcies a una trampa o malifeta duta a terme per aquests.
L'extensió d'aquestes llegendes per la geografia occitana m'ha fet pensar si aquestes històries no formarien part d'un corpus mitològic pirinenc anterior (als romans?) i que ens ha arribat a través de les llegendes locals transmeses de generació en generació. S'ha fet arqueologia d'aquests relats? Em resulta un tema curiosíssim i molt valuós.
Ara, el que més m'ha agradat de Caors no ha estat el pont Balandras, sinó els carrerons del vell Caors, decadents i bellíssims, que es deixaven inundar per la llum màgica del capvespre d'un dia de pluja que ja havia escampat. Ací i allà, jardins exquisidament cuidats i, al bell mig de la ciutat medieval, la catedral, un autèntic collage de diferents èpoques. La portada nord romànica és, per a mi, la seua principal joia. Al timpà, rodejant el Crist ascendint dins la màndorla, es poden contemplar escenes de la vida de Sant Esteve, sant titular del temple.
Caors va ser la darrera parada d'un dia ple de sorpreses: el menjar en va ser la darrera. Al record s'afegeix una dita que ara em ve de tant en tant al cap: Sèm de Caors, avèm pas paur!
I és que u acaba sent també una miqueta dels llocs que ha visitat i que ha admirat.
