De Caors, el més conegut és el pont Balandras (Valentré en francès), esdevingut emblema de la ciutat. També ha estat "restaurat" amb criteris historicistes durant el s.XIX: aquesta restauració li ha donat l'aspecte actual, que segurament no s'assembla en res al pont medieval fortificat que es construí al segle XIV i que permetia salvar l'Òlt als pelegrins de Sant Jaume que optaven per la Via Podiensis. El més curiós, però, és que el pont va ser construït també pel Diable, com el de Ceret, el de Martorell o l'aqüeducte romà de Tarragona: en una de les torrasses reconstruïdes al XIX s'ha afegit l'escultura del Maligne aferrat a una de les pedres. Un dimoni no massa llest que també va perdre l'aposta feta amb els ciutadans gràcies a una trampa o malifeta duta a terme per aquests.
L'extensió d'aquestes llegendes per la geografia occitana m'ha fet pensar si aquestes històries no formarien part d'un corpus mitològic pirinenc anterior (als romans?) i que ens ha arribat a través de les llegendes locals transmeses de generació en generació. S'ha fet arqueologia d'aquests relats? Em resulta un tema curiosíssim i molt valuós.
Ara, el que més m'ha agradat de Caors no ha estat el pont Balandras, sinó els carrerons del vell Caors, decadents i bellíssims, que es deixaven inundar per la llum màgica del capvespre d'un dia de pluja que ja havia escampat. Ací i allà, jardins exquisidament cuidats i, al bell mig de la ciutat medieval, la catedral, un autèntic collage de diferents èpoques. La portada nord romànica és, per a mi, la seua principal joia. Al timpà, rodejant el Crist ascendint dins la màndorla, es poden contemplar escenes de la vida de Sant Esteve, sant titular del temple.
Caors va ser la darrera parada d'un dia ple de sorpreses: el menjar en va ser la darrera. Al record s'afegeix una dita que ara em ve de tant en tant al cap: Sèm de Caors, avèm pas paur!
I és que u acaba sent també una miqueta dels llocs que ha visitat i que ha admirat.
CATEDRAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada