aNDRòMiNa: On dius, on?

Basílica de Sant Sernin: al romànic, hi ha un abans i un després
d'aquest edifici grandiós!

Sempre que viatge m'agrada saber on vaig. Evident. Però en aquest viatge sabia que anava... a Tolosa. Però no només he visitat Tolosa. També altres ciutats i indrets com Ròcamador, Concas, Montalban, Caors, Moissac, Carcassona o Albi... Si mirara fa uns mesos el mapa de regions franceses, hauria visitat el "Languedoc-Roussillon-Midi-Pyrénées". Un nom que és el resultat d'haver ajuntat una sèrie de regions creades, suposadament, des d'un plantejament pretesament racional que, en arribar a una macroregió anomenada així, solapada a un imaginari regional anterior encara vigent, només fa que revelar un desficaci que només ha tingut com objectiu la uniformització del territori francès i la desaparició de la cultura occitana, entre d'altres. Perquè ni el Lengadòc històric es correspon amb l'anomenat Languedoc, ni el nom actual de la macroregió, Occitània, es correspon amb el que ha estat històricament Occitània.

En efecte, poc després d'esclatar la Revolució, es va posar en marxa un nou model de divisió territorial que pretenia trencar amb les divisions territorials històriques anteriors que s'associaven a l'antic règim. Es van crear, doncs, els departaments, agrupats en una sèrie de regions que res tenien a veure amb la història de comtats, ducats o d'altres realitats territorials prèvies. Ara bé, molts d'aquests departaments coincidien amb altres territoris anteriors, ja que aquests no estaven renyits amb els criteris amb què es van crear les noves divisions territorials: els límits d'anteriors comtats o ducats tenien també a veure amb les fronteres naturals -rius, muntanyes, valls- utilitzades com a criteri de creació dels nous departaments. Així, unes i altres se solapaven i les antigues han continuat vigents en l'imaginari col·lectiu.

Tot plegat, però, era un instrument més per fer realitat els principis de la Revolució: llibertat, igualtat i fraternitat. I en concret, la igualtat no s'entenia sense uniformitat: la Revolució no va definir França a partir d'una realitat existent, sinó que la va definir a priori i després la va portar a terme, encetant un camí, el de la uniformització, que pretenia que la fidelitat dels ciutadans del nou estat nascut de la revolució passara per l'abandó d'antigues lleialtats. Entre elles, i especialment, la que mantenia vives les llengües que no eren el francès de l'administració i la burocràcia. Començava el camí que ha portat no només a desaparició de llengües com el bretó, el català o les llengües d'oc del territori francès, sinó també d'altres llengües d'oïl allunyades del francès elegit per la cort i, a partir del 1789, per la maquinària burocràtica estatal.

És evident que aquest procés ha estat més eficaç a França que no pas a Espanya, on paral·lelament i amb una filosofia similar es van crear les províncies agrupades en unes regions que coincidien, però, amb la major part de les divisions territorials medievals. Si bé en un primer moment la proposta provincial no respectava aquestes divisions, finalment es va optar per una que sí que ho feia. Vigència de l'antic règim? Endarreriment de l'aplicació dels principis de l'estat-nació de tall liberal? El fet és que al nostre país, malgrat que el procés uniformitzador existeix encara, no ha quallat com seria desitjable per a una burocràcia estatal encara enemiga de les cultures no castellanes.

Més eficaç però no del tot. I no només perquè encara hi ha un percentatge ínfim de la població que encara es manté lleial a algunes llengües d'oïl, a l'occità, el català o el bretó, sinó sobretot, a nivell territorial, pel fet que les antigues regions prerevolucionàries encara guaiten el cap pel túnel del temps. Hi ha ciutats que tenen clara la seua pertenència al Languedòc malgrat que estan fora dels límits administratius d'aquesta regió actual; encara estan clars a l'imaginari col·lectiu els antics límits de la Borgonya, Gascunya o d'altres regions passades pel sedàs de la revolució com la Guiana, el Delfinat, el Llemosí o el País de Foix. També estan clars els límits d'Occitània: Occitània la coformen tots els territoris que històricament han parlat occità, des de l'Atlàntic als Alps, del Pirineu al Loira. Ara, però, la burocràcia estatal sembla haver cedit amb el nou nom de la marcoregió del "Languedoc-Roussillon-Midi-Pyrénées": se l'ha anomenat Occitània. I clar, els catalans s'han enfadat, perquè el "País Català" mai no ha pertangut a Occitània. I s'ha creat una nova regió, una nova imatge col·lectiva, que amb el temps reduirà els límits del que encara avui entenem com a Occitània: feta la llei, feta la trampa. A València en sabem, d'això: en crear una província amb el nom de la capital i del país, es tendeix a considerar exclusivament com a valencià allò que ateny a aqueixa província, amb el conseqüent desafecció dels altres territoris valencians al gentilici "valencià". I davant de tot açò durant aquests dies he pensat: què hauria estat d'Occitània si, a més d'un Frederic Mistral, hagués tingut el seu Garibaldi durant els anys en què es gestava l'estat-nació francès?

Qui sap!? En definitiva, que he estat a Occitània. Però no en la nova regió francesa creada fa un parell d'anys a partir de la unió d'altres regions administratives anteriors. Sinó que he estat en el país dels occitans, a cavall entre les antigues regions del Lengadòc i la Guiana dividides hui entre els departaments de l'Alta Garona, l'Avairon, L'Òlt, el Tarn, el Tarn i la Garona i l'Arièja situats en la regió administrativa d'Occitània-que-no-és-Occitània.

I primerament he visitat Tolosa. La ciutat és, senzillament, magnífica. Primerament, pels seus monuments: l'església dels Jacobins i Sant Sernin han estat els pretextos per visitar-la i m'han sorprès moltíssim. Però també pel seu ambient, la seua història, la seua arquitectura i els seus carrerons rogencs (podríem parlar de la Lubeck del sud?)... En pocs indrets he gaudit tant com a la capital -simbòlica- dels occitans!

SANT SERNIN

Espectacular. La basílica, dedicada al primer bisbe de Tolosa martiritzat, era un lloc de pas dels pelegrins del camí de Sant Jaume. Això explica la seua estructura i la seua àmplia col·lecció de relíquies.

CONVENT DELS JACOBINS

Del romànic, al gòtic. L'absis de l'església, amb planta de saló, és sostingut per una gran palmera de rajola roja de la que naixen més de vint nervadures: espectacular! Ara bé, la resta de l'edifici conventual no està menys mancat d'interès, especialment la capella de Sant Antolí, amb frescos que il·lustren la Revelació de Joan.

Aula capitular

PASSEJANT PER TOLOSA

Els monuments són espectaculars, però passejar per Tolosa no ho és menys. Especialment quan, al capvespre, tot roman tancat i només queda que vaguejar per carrers i carrerons d'una ciutat que convida a caminar-hi per cada racó. Enamorat de la Carrièra del Taur, on segons la tradició fou martiritzat Sant Serni arrossegat per un bou. El carrer uneix la basílica on és soterrat el màrtir amb el centre de la ciutat.

Carrièra del Taur

Cúpula de Sant Pere de Graves.

Detall de la façana romànica de Sant Pere de les Cuines.

L'antic hospital de pelegrins, amb les restes del pont medieval sobre
la Garona.

Santa Maria de la Daurada

Portada de l'església de la Dalbada.

Museu dels Agustins

Hotel d'Assezat, renaixentista

Sant Llorenç, barroca

Raconet especial, amb el monument als primers jocs florals.

CATEDRAL DE SANT ESTEVE

L'eix de la nau gòtica, inacabada, no coincideix amb el de la construcció romànica prèvia, als peus de la catedral, configurant un conjunt curiós i eclèctic presidit per un retaule de Pierre Mercier.