La blasfèmia d'una moral tancada

Jo no tinc fills, i segurament mai no els tindré. Però sóc fill i nét, i he llegit un bon grapat de llibres on es parla de pares, mares, fills i filles. Sé que hi ha casos i casos, però... Hi ha alguna cosa amb un grau d'incondicional major que l'amor que professa algú per la seua progènie? Vull dir... Posem per cas que un matrimoni haja dipositat les il·lusions en què son fill o filla estudie una bona carrera, trobe un bon treball i porte una vida «com cal». Deixaran d'estimar-lo si no estudia? Deixaran d'estimar-lo i acollir-lo si se'n va a voltar pel món i es converteix en un hippie sense sostre? Deixaran d'estimar-lo i acollir-lo si no estudia i malviu amb treballs de pena? I en lloc d'una vida «com cal» es dedica a fer el que li isca dels collons... Deixaran d'estimar-lo i acollir-lo?

Després de veure aquest vídeo deplorable, el menys que podem pensar és que Déu queda molt mal parat. Perquè qui no actua com Ell suposadament vol, és exclòs i apartat: Déu esdevé més cruel, sàdic i rancuniós que qualsevol pare o qualsevol mare des de la seua humanitat. Per això, aquells que es proclamen els seus seguidors l'única cosa que fan és blasfemar-lo i insultar-lo, recorrent a l'amenaça per imposar una moral que, en el millor des casos, es basa en versicles descontextualitzats d'un text escrit fa dos o tres mil anys en un context que ni tan sols coneixen. Lamentable.

Aquestes doctrines no només insulten la llibertat, la pluralitat i la diversitat, sinó que insulten la idea mateixa de Déu. Perquè si qualsevol persona pot esdevenir millor que no pas ens pinten aquest suposat «Déu», potser caldria que ens plantejàrem seriosament matar-lo definitivament i no quedar-nos tan sols en la proclamació nietzschiana que ens anuncia que Déu ha mort.

Creure's amb la paraula divina a la boca és un acte de supèrbia infinita, de fanatisme i d'intolerància com pocs. Que callen ja i vagen al psiquiatra! Ho diu Pantunflo, 15, versículo 56.

Los que oyen y escuchan voces procedentes del cielo están locos de atar. Si Dios te habla, tómate la pastilla. Amén.

Perquè el més greu de tot és que aquesta supèrbia porta la discòrdia entre molts pares i mares i uns fills que suposadament s'aparten del que Déu «diu» o deixa de dir: de vegades el fanatisme i el fonamentalisme arriben a ser tan grans, que la humanitat desapareix.

Per això, repetisc, cal matar a Déu. O, almenys, deixar de blasfemar-lo. 

Reflexions des del Luxemburg (de fa vora un segle).

El problema de saber per què els artistes que no saben pintar tenen una tal irrefrenable tendència a dedicar-se a la filosofia és molt complex.

Aquests darrers dies he tornat a Josep Pla, sempre admirable; concretament, a les seues Notes sobre París. Amb la mestria que el caracteritza, Pla no només ens descriu l'ambient literari, artístic o polític de la ciutat durant els anys 20 del segle passat, sinó que encara més interessants resulten les descripcions dels dies de pluja, capvespres, els canvis de temps i els seus efectes en l'ànim i en la vegetació. Tot això, esguitat d'arquitectura, d'una visió personalíssima dels fets i de les coses. i d'un domini inigualable de la llengua. M'encanta.

Encapçale el post amb una de les afirmacions de les que fa Pla que més gràcia m'ha fet. Perquè de seguida l'associí al món de l'educació: un món on aquests grans mestres que sempre donen lliçons, que sempre ho farien millor, que tenen clar que és una «experiència veritable» i que tenen com objectiu la «felicitat» dels seus alumnes, sempre acaben fora de l'escola, en un despatx, dedicant-s'hi a un tema tan obtús com la «innovació». Tanta lumbrera que marxa als despatxos a fer no se sap ben bé què, que hom té la sensació que l'escola s'està quedant sense pilars sòlids (ironia).

Ahir una companya em deia que va tornar horroritzada d'un curs de formació d'aquests que organitzen els departaments d'innovadors, formats per aquests mestres que, com que en realitat ni saben ni tenen què ensenyar, es dediquen a la filosofia/pedagogia. «Aprendre ha de ser a tothora quelcom voluntari», li havien dit. Que també es pot dir: campi qui pugui, com diuen a Barcelona; o, cadascú que faça el que li isca dels collons, que diríem a Valéncia.

I llavors ens ve una pregunta al cap: hi ha una filosofia millor a l'hora de perpetuar la desigualtat social i fer que esdevingui insalvable la distància entre rics i pobres? Jo no en veig cap altra. L'ascensor social està espatllat, i per solucionar el problema el dinamitem amb explosius. És fantàstic!

Jo ho tinc clar: de xicotet a l'escola m'hagués encantat passar-me l'estona jugant a construccions. Però ara, en perspectiva, agraïsc les xicotetes i grans coaccions que em van obligar a no fer en cada moment el que m'ixira de l'ouera. Digueu-los càstigs, carxots o mirades assassines: n'estic ben agraït. Al capdavall, es tractava d'educar-me, de fer que deixara de ser esclau de les meues pulsions i obrir-me perspectives noves sobre el món. I què és, si no, educar?

I, novament, Pla:

Les criatures de París -aquestes que veig ara al Luxemburg- són un encant. Són ben educades, discretes i tímides. Els seus papàs els drecen amb una impertorbable disciplina. Observo que ploren el menys possible. Quan penso en els plors, escarafalls, esgarips de les criatures del meu país! El francès -home construït per una tradició i una disciplina- tendeix a projectar-la a l'exterior, als seus fills. Si hi ha una cosa incommovible en aquest país és que, dintre de l'aire més folgat, la vida és una disciplina. Alguna vegada, la disciplina dóna resultats contraproduents; en termes generals, és eficacíssima. En les qüestions de l'educació i de l'ensenyament, la disciplina a França és fortíssima. L'escola és l'element bàsic del país. És sorprenent de constatar en els escriptors de França, en les memòries i reminiscències d'aquests autors -la literatura és inevitablement autobiogràfica-, la presència del liceu en què estudiaren, dels seus professors, de l'ambient cultural dels seus anys d'adolescència. La mateixa constatació s'ha de fer en referència al seus pares, com a educadors decisius, en els anys de la infantesa. Formem part d'un país en què els escriptors no ens diuen mai res: ni qui foren els seus pares, ni els seus mestres, ni l'ambient que travessaren en els anys decisius -els anys escolars, s'entén. De vegades em sembla que allò que se sol dir entre nosaltres, que, les criatures, les porten de París, té algun sentit potser relacionat amb el que diem. Si no és, és clar, que diguem que les criatures vénen de París d'una manera mecànica, com diem que les llonganisses han de ser de Vic, les ametlles ensucrades d'Arenys, els torrons d'Agramunt i les ensaïmades de Mallorca, etcètera.

I ara que cadascú reflexione aquestes paraules i constate el tipus de criatures que estem creant a l'aixopluc de la imbecil·litat pedagògica imperant que, entre d'altres virtuts, proscriu la disciplina i li té paor (cada vegada més convençut que, més per principis, per incapacitat i manca d'autoritat en tots els sentits). El plany i el dol cadascú que els manifeste com li vinga més de grat: plorar ha de ser, com no, quelcom voluntari. Perquè qui vulga pot tirar-se també per la finestra. Si vol, és clar. Tot és voluntari, absolutament tot.

Com és ben sabut per tothom (sarcasme).

De les fotos fa 11 anys... 11 anys que aní a París!
Compassa el temps!

És el progrés!

És imparable: allò rendible ho envaeix tot. La rendibilitat ha esdevingut el criteri únic per passar la criba del temps: si quelcom dóna diners, llavors té probabilitat de sobreviure. El més greu, però, no és això. El més greu és, al meu parer, el fet que enmig d'aquesta lògica mercantilista tendim a confondre allò rendible amb allò bo. El màrqueting fa la feina: esdevé un corcó dels nostres fonaments ètics, ens fa sentir-nos agraciats de participar de la lògica del mercat malgrat que aquesta genere explotació, danys ambientals o sofriment.

I això que dic passa a tots els nivells. A nivell educatiu, ens han fet creure que només és valuós allò que ens permetrà ser útils en el mercat, tot desterrant el coneixement que justament ens permetria defensar-nos-hi de la perversitat mercantilista. A nivell cultural, estem sota l'imperi de la «cultureta» fàcil, des de la literatura al teatre: tot ha de ser entretingut i assequible, de fàcil lectura... La cultura distreu, però ja no fa pensar. Netflix és a l'altar on abans hi havia grans cineastes i grans escriptors i pensadors. Fins i tot la inusitada posta en valor del patrimoni arquitectònic de les ciutats està dins d'aquesta lògica: la ciutat sencera ha esdevingut un producte turístic al qual cal rentar la cara. Valéncia, sense anar més lluny, queia a trossos quan jo era jovenet: ara el seu patrimoni més visible lluu llampants restauracions recents, mentre d'altre patrimoni, el no rendible, s'oblida i cau a trossos. 

Aquesta foto il·lustra perfectament el procés que s'escampa per tots els racons de la nostra vida social: des que sóc a Barcelona, el paisatge urbà ha tendit del valuós al rendible d'una manera silenciosa, però imparable. Però realment a la major part de la gent tant li fa que hi haja la llibreria Catalonia que un McDonald's: més aviat, prefereix el segon, perquè almenys té a l'abast allò que el màrqueting li fa considerar bo, allò que es veu impel·lida a consumir. I a tot arreu, els productes bons són substituïts per productes rendibles. La qualitat se supedita al guany. Al meu gimnàs, per exemple, treuen els entrenaments exigents i de llicència cara per d'altres més barats i rendibles, i que ens pretenen fer passar per igual de bons.

Tot ha de ser fàcil, barat, assequible, entretingut i fugaç. De no ser així, es converteix en un rotllo, en quelcom desfasat o allunyat de la innovació a la qual estem obligats si no volem baixar del carro. Ens obliguen a abandonar allò bo que ens enriqueix a tots per allò mediocre que només enriqueix a uns pocs. El mercat ens uniformitza, alhora que ens anima a fer turisme per ciutats que en realitat han esdevingut clons produïts per les grans multinacionals.

I jo, que tinc la sensació de veure el tren anar-se'n des d'una andana qualsevol, m'ho mire tot cada vegada més perplex. 

Ple de silenci

Potser eixir en malles i samarreta a les set i mitja del matí de casa un dia com hui no siga la millor idea del món. El fet que el primer ésser viu que et trobes siga una rata de vora mig metre d'eslora t'ho acaba de confirmar. Però igual té: en arribant al passeig, la vista immensa del mar compensa totes les calamitats. I això a pesar que els núvols hagen amagat el sol ixent. 

Han obert l'espigó de la bocana nord del port per al passeig. És un tram més aviat curt, però li trobe un encant especial: en arribar, el mar ho inunda tot a una banda i l'altra. I es fa un estrany silenci... Anava dir que trencat pel trencar de les ones contra els blocs de pedra de l'escullera, però no. Aquests colps de mar són justament el silenci de què parle. La gent corre, camina, bada... Però no parla: sembla fer-se un respecte davant al immensitat que rodeja la llengua de pedra i ciment enmig de la mar. Anar-hi és com una droga... 

Els barcos van entrant cap a ciutat per la bocana, que els rep com si els fera una abraçada. El far, des de Montjuïc, fa senyals inequívocs: som a Barcelona, a la vora del Mediterrani. 

Mediterrani!

La memòria no resideix al cervell.

«Mai, però, havia interpretat les seues obres per a piano. Quan Philip Glass em va fer l'oferiment, vaig obrir el llibre de partitures disposat a memoritzar-ho tot per poder interpretar aquella música des del cor. Però de seguida me n'adoní que allò era totalment diferent al que havia interpretat fins ara: el primer compàs no duia al segon, i el segon no duia al tercer... Tenia al davant repeticions i repeticions: es tractava de percebre el matís que calia donar a cadascuna d'elles. Perquè allò que aparentment eren repeticions, esdevenien en realitat visions noves sobre un mateix tema.

Així doncs, vaig haver d'emprar el cor per poder memoritzar allò.»

Parafrasege les paraules de Víkingur Ólafsson hui al Petit Palau, qui ha inaugurat el cicle de concerts dedicat a Philip Glass. Com veieu, la memòria no està en el cervell: la memòria està en el cor. Des d'allà el fa bategar, alhora que el cor l'alimenta. Un cor que s'obre al que té al seu voltant des de la sensibilitat.

També al llarg del concert s'han fet referències al barroc i al contrapunt, un món musical aparentment allunyat de l'univers de Glass... Però al final, ha aparegut Philip Bach. Ólafsson ha interpretat un preludi de Bach que ha definit com el nexe d'unió d'ambdós móns... Jo diria, més aviat, que d'aquest preludi eclosiona l'univers musical minimalista que és capaç de redreçar l'esperit. «El preludi va ser transcrit per a piano per Alexander Siloti, que va ser deixeble de Liszt i un dels mestres de Rachmaninov, alhora que també va dedicar-se a ser ell mateix».

Quin concertàs! Per moments com aquest, paga la pena tirar endavant enmig de tanta murga. Com deia Voltaire, és cosa nostra cultivar el nostre jardí. Si ens en descuidem, ens quedem sense cap refugi davant l'estultícia imperant.

Opció per la finitud

Arriscar-se a tornar, malgrat que la mort pogués truncar el retorn, per tornar a veure l'esposa, ja vella, i un fill que després d'anys potser ni et reconeix... O quedar-te al paradís amb una de les dees més belles que t'ha promès la immortalitat?

Quan he plantejat el dilema als alumnes, hi ha hagut disparitat d'opinions. Però m'ha sobtat el fet que justament els que tenen el cap més «torrat» de dogmes religiosos (los que van a no sé qué iglesia los domingos y hacen no sé cuántas horas de catecismo) són els que han dit que ells es quedarien a Ogígia amb Calipso: no per ella, sinó per ser immortals. Els «intel·ligents», dubtaven. Els xiquets amb aparentment «menys llums» optaven per tornar.

Davant dels dilemes de la vida és que aprenem a ser personetes. La resta, només són llavors que potser germinaran... o no. 

Ulisses enyora els seus i està decidit a tornar. És humà, i per això s'arrisca. 

L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança, va néixer a l’inici de l’antiga cultura grega. Cal recalcar-ho: Ulisses, el més gran aventurer de tots els temps, va ser també el nostàlgic més gran. Va anar (sense gaire il·lusió) a la guerra de Troia i s’hi va quedar deu anys. Després, va afanyar-se a tornar a la seva Ítaca natal però les intrigues dels Déus van allargar tres anys, en principi, el seu periple, tres anys farcits dels es­deveniments més estrafolaris, i posteriorment set anys més que va passar, com a ostatge i com a amant, a l’illa de la nimfa Calipso que, ena­morada, no el deixava marxar.

Al final del cinquè cant de L’Odissea, Ulisses li diu: «Jo no deixo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri… Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni». I Homer continua: «Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca; i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre».

Res que es pugui comparar a la vida de po­bra emigrada que Irena havia portat durant molt de temps. Ulisses va viure al costat de Calipso una veritable dolce vita, una vida acomo­dada, una vida joiosa. Tanmateix, entre la dolce vita a l’estranger i el retorn arriscat a casa, va es­collir el retorn. En comptes de l’exploració apassionada del que era desconegut (l’aventura), va preferir l’apoteosi d’allò que ja coneixia (el retorn). En comptes de l’infinit (ja que l’aven­tura no pretén acabar mai), va preferir el final (ja que el retorn és la reconciliació amb la fini-tud de la vida).

Temps regalat

Casualitats de la vida que, en el meu propòsit de llegir la col·lecció d'Història d'Europa Oxford (Ed. Crítica), al volum sobre la Grècia Clàssica que em duguí a Valéncia per llegir, vaig continuar justament per l'últim, sobre l'Europa després de 1945, que trobí a la llibreria Soriano. I vés per on que vaig tindre la sensació que, si bé el context era més ampli i els desastres de major magnitud, la història entre Atenes i Esparta s'havia repetit durant la segona meitat del segle passat (com costa dir «segle passat» al segle en què vas nàixer, veritat?). Els actors principals han estat, en aquest cas, Washington i Moscou. La història es repeteix, cada vegada n'estic més convençut. Els desastres són i seran cada vegada més grans, però possiblement també ho siguen els avenços i les boneses. Si no hi confiarem, millor plegar.

No cal que em pregunteu què he fet: ni grans viatges ni ressorts. He estat amb la família, he passejat per Valéncia, he llegit molt i corregut encara més entre tarongers. Estic especialment content d'aquest temps passat cara els llibres durant aquestes breus vacacions: crec que és l'única ocasió en què he pogut llegir-me tots els llibres que m'he comprat! Bé, no: molts volums de la col·lecció que he anomenat adés encara esperen. El Nadal va començar passant per la llibreria Samaruc, on vaig veure la nova publicació de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles sobre la catedral de Valéncia: va caure! Davant la notícia de la mort d'Amos Oz creguí un deure llegir-lo (per vergonya de no haver-lo llegit abans). També he tornat al meu Eco i, passejant per la Central del Raval, viu l'últim de Massimo Recalcati: La hora de clase. La temptació de comprar-lo era invencible, tenint en compte com vaig gaudir amb El complejo de Telémaco. Sota una òptica psicoanalítica ofereix claus valuosíssimes per entendre la funció de l'escola, valorar-la i concebre la nostra tasca des de nous punts de vista.

I algun relat de Carner entre alguna relectura de Nabí, i també de Miguel Hernández y T.S. Eliot... Ara espere saber compaginar millor l'estudi amb la lectura de les desenes de volums que tinc pendents a la prestatgeria... i de tots els que encara tinc en el cap comprar-me: aquest i tot això. És un bon propòsit d'any nou. Potser l'únic que em faig.

Bon any i bona tornada!

Si haig de recomanar un llibre d'entre tots,
sens dubte, aquest!

«Ser» d'Algemesí...

A mitjan del mes de maig de 1955 un grup d'hòmens del poble, al qual s'unirien més tard llurs dones, va emigrar a la República Dominicana per a treballar a les plantacions agrícoles del centre del país. A la caixa de fotos de l'àvia es conserven algunes imatges del dia de la partida, a les que cal sumar la infinitud de fotografies de l'estada del meu oncle Rafael Bayot a les plantacions de Constanza: la correspondència, en un temps que encara no podem titlar de llunyà, esdevingué l'únic mitjà de contacte. Però en aquell temps sense Internet, sense pràcticament telèfons i amb uns mitjans audiovisuals incipients, els fills del poble van trobar una manera de mantenir el vincle que els unia a la col·lectivitat que llavors deixaven: van decidir emportar-se amb ells una imatge de la Mare de Déu de la Salut. Així ha quedat documentat en una de les fotografies que l'àvia conserva d'aquell dia.

El fet en sí és ben curiós i, per a aquells que no són fills del poble, pot resultar fins i tot insòlit. Per què s'emporten una còpia d'una imatge religiosa? Quin sentit té? Per intentar contestar això caldria endinsar-se en un tema tan complex com el de la identitat, els sentiments, les vivències, la història i els vincles socials d'Algemesí. I una bona manera de començar seria justament pouar en els orígens del poble. Fins ara, per fer-ho, teníem a l'abast llegendes, relats i alguns documents històrics, però actualment comptem també amb la informació que ofereixen alguns vestigis arqueològics trobats al subsòl de l'església del que fou la primitiva parròquia de Sant Jaume i que ens parlen de com era aquell Algemesí medieval dels anys posteriors a la Conquista.

El Llibre del Repartiment anomena ja un lloc a prop d'Alzira anomenat "Aliemeçi", que expropia al seu propietari musulmà i ofereix a un repoblador català, en aquest cas un tal Bernat de Sullols. Aliemeçi, Algemesí, era una alqueria com molts altres indrets disseminats pel terme de la ciutat d'Al-jazeera que encara donen nom a alguns pobles i partides: Carcaixent, Cogullada, Benimuslem, Ternils, Guadassuar, Gègena, Cotes, Pardines, Aurí, Massacelí i d'altres. No sabem si aquesta alqueria comptava amb una mesquita -no se n'han trobat evidències-. Si la tenia, devia de ser com la mesquita de la Xara de la Valldigna, únic vestigi de l'alqueria que tenia aquest nom. Ara bé, el que sí que sabem ara gràcies a l'arqueologia és que pocs anys després del 1238 es va construir una església en l'estil anomenat «gòtic de conquista»: una església d'una sola nau, dividida per arcs de diafragma, amb un absis rectangular i una coberta a dues aigües, similar a les que trobem a Llíria, Onda o Xàtiva.

Però ben a prop del poble, en l'indret on s'alçava l'alqueria de Ternils, tenim la gran sort que s'ha conservat una església d'aquells mateixos anys. Això ens permet fer-nos una idea de com era aquell Algemesí medieval: un grapat de cases i una església. A dins d'aquesta, una imatge de la Mare de Déu. És del tot segur que aquesta imatge, atenent a les seues característiques iconogràfiques i artístiques, ja hi era al segle XIII, si bé apareix documentada per primera vegada un segle més tard. Una imatge que acompanyà el poble des dels seus inicis fins el 8 de setembre de 1936, data en què fou cremada.

Sant Roc de Ternils

Restes del lloc de Berfull, a la vora de Rafelguaraf

Creu coberta d'Alzira, on segons la llegenda va caure
moribund el rei Jaume I.

D'entrada, podem pensar que aquesta descripció no difereix en gaire cosa de la que podríem fer d'altres indrets arreu de l'Europa cristiana. Però no se'ns ha d'escapar un fet molt significatiu: l'Algemesí d'aquells anys es trobava en un territori de frontera. Una frontera entre dos mons antagònics: el cristià i el musulmà. Una frontera difusa en un territori on durant segles, per raons de diferent caire, cristians i musulmans es veurien obligats a conviure (ho farien fins l'any 1609, en què els moriscos foren expulsats per decret reial). I el fet religiós, el cristianisme, era el fonament de la ideologia dels colons catalans, aragonesos, occitans i castellans que arribaven a les terres d'Al-Àndalus i prenien en propietat una terra que pocs anys abans havia pertangut «als altres». Aquesta injustícia no només es justificava amb motius de força i predomini militar, sinó, sobretot, en el fet d'abraçar una «fe vertadera», una fe que segons la ideologia dominant, prenia allò que havia estat «seu», una terra ocupada per l'infidel durant segles i que ara passava als seus «autèntics propietaris». Ara bé, aquest va ser el primer canvi poblacional que es va produir en la península des de temps immemorials: aquells infidels eren justament els que havien habitat aquelles terres durant segles, els avantpassats dels quals havien decidit, però, abraçar per raons diverses la fe musulmana dels conquistadors arribats l'any 711. 

Així doncs, tenim un context en què el cristianisme és fonament i justificació dels colons vinguts del nord que han conquistat per la força i pres en propietat aquelles terres. Es fan necessaris uns relats mítics i ideològics que fonamenten i justifiquen aquest predomini: la imatge de la Mare de Déu apareix de forma miraculosa a molts indrets; en molts casos, rodejada de llegendes que relataven com aquestes imatges havien estat amagades abans de l'arribada dels musulmans i que, després d'haver-se obrat la «justícia dels conquistadors», reapareixien segles més tard. Així, la Mare de Déu s'apareix miraculosament a Agres, Traiguera, el Puig, Sorita, Cervera, Alaquàs, l'Alcúdia, Sueca, Vallivana... I el seu culte esdevé un tret identificador i diferencial dels colons cristians davant dels infidels musulmans als quals havien arrabassat la possessió de la terra.

Si tenim en compte açò, podem fer-nos una idea de la importància d'aquella imatge que hi havia en aquella esglesieta de l'alqueria d'Algemesí, a la qual ben aviat se li comença a fer festa. També de les llegendes que se li associaren. I aquesta importància podríem dir que se situa en el fonament de la identitat dels habitants d'aquella alqueria: eren fidels a un rei (eren veïns d'una vila de reialenc), però per damunt de tot, eren cristians devots d'una Mare de Déu que els justificava. I, evidentment, els segles anaren passant i la història va anar superposant capes, com si fos una ceba, a aquesta identitat primigènia.  Es construí la Sèquia Reial, vingueren les Germanies, la mort de Martí l'Humà, el canvi de dinastia, l'emancipació d'Alzira, la consecució del títol de vila reial, els privilegis per la celebració de fira, la compra dels senyorius de Cotes i Pardines, el Decret de Nova Planta, l'ampliació de la marjal, el perllongament de la sèquia reial, l'època de les revolucions, la taronja, l'arribada del ferrocarril, la Guerra Civil, la dictadura, la crisi de la societat agrària tradicional, la televisió, Internet i els viatges a Copa Cabana. I aquella alqueria, quasi de sobte, s'ha vist convertida en una ciutat immersa en la voràgine d'un món globalitzat.

Però hi ha quelcom que ha romàs pràcticament inalterable, quelcom sobre el que s'ha anat construint i relatant tota aquesta història: la presència de la Imatge i la evolució de la festa celebrada en el seu honor. I en tota aquesta història, que pràcticament hem caricaturitzat en un grapat de línies, hi ha dos moments ben significatius que potser poden ajudar a clarificar la importància que la festa i la imatge de la Mare de Déu tenen per als algemesinencs.

El primer d'ells l'hem de situar a finals del segle XVI i principis del XVII. És un moment de creixement i esplendor de la vila, que s'aboca a grans obres (l'església nova) i paga progressivament al rei els privilegis per esdevenir primer una universitat separada de la vila d'Alzira (1574, privilegi concedit per Felip II) i, als pocs anys, una vila reial amb dret a assistir a Corts (1608, privilegi concedit per Felip III). D'aquesta època deuen datar els principals relats llegendaris sobre la imatge de la Mare de Déu: la llegendària troballa en una morera, element anacrònic i segurament inexistent durant l'Edat Mitjana al terme, delata una invenció ideològica que té com a objectiu que el culte a la imatge i la festa esdevingueren elements d'identitat diferenciada dels veïns d'Alzira. En efecte, en un altra llegenda, la del Retorn, es fa palesa la «voluntat» de quedar-se al poble que la imatge havia manifestat ja en els primers moments. Segons el relat, la imatge es nega repetidament a romandre a la parròquia principal d'Alzira, on les autoritats l'han portada després de la troballa miraculosa, i torna inexplicablement al seu lloc predilecte (la morera d'Algemesí) durant tres vegades consecutives. A partir d'aquest moment, comença un procés en què la festa anirà assolint una forma semblant a com ens ha arribat als nostres dies. La imatge de la Mare de Déu, a més a més, presidirà la portada principal de l'església nova junt amb Sant Jaume i Sant Onofre, patrons de la parròquia i del poble respectivament: una prova de la importància que el seu culte havia adquirit en aqueix moment.

El segon moment que haurem de referir esdevé el 1973. És un any d'inflexió d'una tendència a la desaparició: la festa, que havia caigut en una severa crisi al llarg de les anteriors dècades, de sobte pren un impuls inusitat que en pocs anys la torna a col·locar en la primera línia dels esdeveniments socials del poble. Si analitzem bé aquest moment, coincideix també, com l'anterior, en un moment de canvis socials, polítics i econòmics significatius: és el moment en què la societat agrària tradicional desapareix i dóna pas a una societat caracteritzada per una economia de mercat, on els sector serveis és predominant, en el sí d'un món que ja començava a intuir-se interdependent, connectat i amb una clara tendència homogeneïtzadora. El revifament de la festa l'hem de contextualitzar, doncs, en la relació que el capitalisme global té amb les diferents identitats i diversitats culturals.

Així doncs, tant en el culte que se li ret a la Mare de Déu en aquella primitiva església medieval, en la configuració d'una festa a aquesta imatge durant l'Edat Moderna i en la revitalització d'aquesta festa que es produeix a partir dels anys setanta del segle passat, trobem un element comú: certs elements simbòlics es transformen eixos d'identificació conscient i deliberada del poble, adquirint certs caràcters que els modifiquen i possibilitant la seva conservació d'una forma més consistent que no pas en un passat o en contextos diferents. En altres paraules: cert és que el culte a Maria es dóna en tot el món cristià, però no «el» culte a una Mare de Déu trobada de manera miraculosa que carrega de raons ideològiques als nous posseïdors de la terra usurpada «als altres»; molts pobles valencians fan festes a la Mare de Déu, però no a una imatge que ha manifestat la voluntat de no romandre a Alzira i sí a Algemesí, un gest que confereix predilecció i un motiu de cohesió; en un món global on tothom celebra les mateixes festes de la mateixa manera i amb els mateixos productes i cançons, «només» a Algemesí hi ha una festa com la de la Mare de Déu. En tots tres moments, el culte a la imatge i la festa esdevé un accent diacrític: esdevenen un eix d'identificació social. Algemesí fa la festa perquè «és» poble, i participem de la festa perquè «som» d'Algemesí.

Però podem parlar en tots tres moments de la mateixa festa? Són idèntics els motius, significacions i rituals? Evidentment no. No només haurem de referir al fet que els rituals mateixos es modifiquen, es transformen, es reciclen o, fins i tot, desapareixen i són substituïts per uns de nous. També cal fer esment a què ni tan sols la imatge és la mateixa: aquesta fou cremada a la plaça durant els fets del 36, però això no ha estat motiu perquè es deixés de reprendre el ritual el mateix any 39. Llavors? Si ens fixem en el que hem assenyalat en el darrer paràgraf, l'important de la festa no són els rituals o els objectes de culte «en sí»: el que hem explicat anteriorment ens pot ajudar a entendre que la tradició engloba un sentit de pertinença més profund que pot explicar-se amb les festes, però que no són exactament les festes. Les festes són només un engranatge que funciona a través de la narració, del mite, dels rituals, però que serveix per reactualitzar la vida social i compartir certs gestos i aspectes de la cultura pròpia. L'estima a la festa i al poble no és altra cosa que l'estima i el vincle que tenim amb els persones que formem el poble: la festa enforteix els vincles socials. Una societat local que funciona d'acord amb certs costums i certes normes que es deixen entreveure en el sí de la festa, i que sovint són criticades: però per a això mateix existeix el ritual, per fer-los evidents i, potser, transformar-los. No és això el que passa progressivament d'any en any, volta general en volta general?

La festa ha esdevingut un objecte, un «patrimoni comú» de tots els algemesinencs, s'ha transformat en un element d'identificació. Al mateix temps, ha adquirit la funció, en tant que símbol, de cohesionar els diferents estaments del poble en un context caracteritzat per la globalització, la mobilitat geogràfica i social i la homogeneïtzació cultural. Per això la festa és un motiu d'orgull, de l'orgull de ser i sentir-se «del» poble, i existeix la voluntat de promocionar-la externament buscant el reconeixement a aquesta identitat subjectiva en el context descrit. I més per la gent que ha de viure fora del poble: la festa esdevé un element d'unió i arrelament, de revitalització d'aquests vincles i relacions socials; de nostàlgia en cas de no poder assistir-hi.

Així doncs, allò que manté viva la festa no és el seu «valor patrimonial», sinó el fet que la seva significació social es manté viva i és un element tant de cohesió de la col·lectivitat com d'identificació. I quan aquest context torne a canviar, com va passar a l'Edat Mitjana, als segles XVI i XVII i als anys setanta, es tornarà a establir un diàleg entre la col·lectivitat, la tradició i la memòria, entre la identitat i el grup: la festa i les seves significacions canviaran novament. Però es mantindran en tant que es mantinga aquest sentiment de pertinença compartit. Potser siga cert el que afirmava Holbwachs: sense una memòria col·lectiva no pot constituir-se cap memòria individual. Si és així, tindrem festa per molts anys...

I que així siga!

Ar-

Aritmètica, art, aristocràcia, (h)armonia, armadura, arma, logaritme, Aristòtil, raó, urdir, article, ari, articulació, ordre, rite, ritual. Totes aquestes paraules tenen en comú que provenen de l'arrel indoeuropea «ar-», a la qual se li dóna el significat de «moure, ajustar, fer actuar», i també «fer bo». Les darreres (ordre, rite, ritual) m'han fet caure en el compte que al llarg del dia, també al llarg de l'any, repetim una quantitat gran d'accions, gestos, pensaments i propòsits: alguns d'ells esdevenen ritus que ens arriben a definir. D'alguna manera, ordenen la nostra existència enmig del caos en què podria esdevenir si no tinguérem cap element al qual agafar-nos. 

Fa dos anys se'm va ocórrer pujar al Micalet per veure la posta de sol de la nit de Nadal mentre sonava el toc de cor i el repic que el segueix. Malgrat el fred, l'experiència fou molt bonica. L'any passat, hi torní. Enguany he acabat en el mateix lloc sense proposar-m'ho: i mentre el sol s'amagava, vaig caure en el compte que contemplar aqueixa posta de sol en aqueix moment de l'any havia esdevingut "ar-". I també sovintejar certs restaurants, repetir certs passejos o recórrer certs camins mentre faig esport.  Fins i tot repetir certes converses, les mateixes bromes, els mateixos sopars. Són "ar-" que, quan vaig a Valéncia, encara «ordenen, mouen i ajusten».

Per cert: ja som a l'hivern!