«Mai, però, havia interpretat les seues obres per a piano. Quan Philip Glass em va fer l'oferiment, vaig obrir el llibre de partitures disposat a memoritzar-ho tot per poder interpretar aquella música des del cor. Però de seguida me n'adoní que allò era totalment diferent al que havia interpretat fins ara: el primer compàs no duia al segon, i el segon no duia al tercer... Tenia al davant repeticions i repeticions: es tractava de percebre el matís que calia donar a cadascuna d'elles. Perquè allò que aparentment eren repeticions, esdevenien en realitat visions noves sobre un mateix tema.
Així doncs, vaig haver d'emprar el cor per poder memoritzar allò.»
Parafrasege les paraules de Víkingur Ólafsson hui al Petit Palau, qui ha inaugurat el cicle de concerts dedicat a Philip Glass. Com veieu, la memòria no està en el cervell: la memòria està en el cor. Des d'allà el fa bategar, alhora que el cor l'alimenta. Un cor que s'obre al que té al seu voltant des de la sensibilitat.
També al llarg del concert s'han fet referències al barroc i al contrapunt, un món musical aparentment allunyat de l'univers de Glass... Però al final, ha aparegut Philip Bach. Ólafsson ha interpretat un preludi de Bach que ha definit com el nexe d'unió d'ambdós móns... Jo diria, més aviat, que d'aquest preludi eclosiona l'univers musical minimalista que és capaç de redreçar l'esperit. «El preludi va ser transcrit per a piano per Alexander Siloti, que va ser deixeble de Liszt i un dels mestres de Rachmaninov, alhora que també va dedicar-se a ser ell mateix».
Quin concertàs! Per moments com aquest, paga la pena tirar endavant enmig de tanta murga. Com deia Voltaire, és cosa nostra cultivar el nostre jardí. Si ens en descuidem, ens quedem sense cap refugi davant l'estultícia imperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada