Opció per la finitud

Arriscar-se a tornar, malgrat que la mort pogués truncar el retorn, per tornar a veure l'esposa, ja vella, i un fill que després d'anys potser ni et reconeix... O quedar-te al paradís amb una de les dees més belles que t'ha promès la immortalitat?

Quan he plantejat el dilema als alumnes, hi ha hagut disparitat d'opinions. Però m'ha sobtat el fet que justament els que tenen el cap més «torrat» de dogmes religiosos (los que van a no sé qué iglesia los domingos y hacen no sé cuántas horas de catecismo) són els que han dit que ells es quedarien a Ogígia amb Calipso: no per ella, sinó per ser immortals. Els «intel·ligents», dubtaven. Els xiquets amb aparentment «menys llums» optaven per tornar.

Davant dels dilemes de la vida és que aprenem a ser personetes. La resta, només són llavors que potser germinaran... o no. 

Ulisses enyora els seus i està decidit a tornar. És humà, i per això s'arrisca. 

L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança, va néixer a l’inici de l’antiga cultura grega. Cal recalcar-ho: Ulisses, el més gran aventurer de tots els temps, va ser també el nostàlgic més gran. Va anar (sense gaire il·lusió) a la guerra de Troia i s’hi va quedar deu anys. Després, va afanyar-se a tornar a la seva Ítaca natal però les intrigues dels Déus van allargar tres anys, en principi, el seu periple, tres anys farcits dels es­deveniments més estrafolaris, i posteriorment set anys més que va passar, com a ostatge i com a amant, a l’illa de la nimfa Calipso que, ena­morada, no el deixava marxar.

Al final del cinquè cant de L’Odissea, Ulisses li diu: «Jo no deixo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri… Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni». I Homer continua: «Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca; i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre».

Res que es pugui comparar a la vida de po­bra emigrada que Irena havia portat durant molt de temps. Ulisses va viure al costat de Calipso una veritable dolce vita, una vida acomo­dada, una vida joiosa. Tanmateix, entre la dolce vita a l’estranger i el retorn arriscat a casa, va es­collir el retorn. En comptes de l’exploració apassionada del que era desconegut (l’aventura), va preferir l’apoteosi d’allò que ja coneixia (el retorn). En comptes de l’infinit (ja que l’aven­tura no pretén acabar mai), va preferir el final (ja que el retorn és la reconciliació amb la fini-tud de la vida).