Quasi nanos gigantium humeris insidentes

«En aquest sentit, volem cloure el nostre treball amb una reflexió de Ruiz de la Peña que hem trobat força interessant i que potser il·lustra el quid de la qüestió que hem tractat: "Somos un planeta secundario de un sol suburbial situado en el extrarradio de una galaxia irrelevante. ¿Es razonable seguir pensando que lo que ocurra en esta especie de fragmento infinitesimal de lo real tiene una significación cósmica?" (Ruiz apud Lacadena, 2006:29). Tot apunta a que potser no ho sigui, de raonable!»

Així vaig acabar, fa unes setmanes, el meu darrer treball de l'assignatura de Prehistòria. I crec que després de les lectures que fiu per a aqueix treball, sobre l'encaix del darwinisme i la religió, el regust que se m'ha quedat ve expressat a la perfecció per aquesta escultura que trobí l'altre dia al Cementeri General de Valéncia: entre enlluernament, estupefacció, paor, vertigen i ironia. Una tremenda ironia. 

No havia visitat mai aquest cementeri... Després de recórrer cementeris de mitja Europa, no havia xafat el de casa. Monumental, ben cuidat i ple de tresors. I les tombes de tres prohoms valencians admirats: Ibáñez, Sorolla, Llombart.

La mort! Qui sap què és? L'únic que potser siga cert és que ens mena a allà d'on venim. Per tant, per què tenir-li tanta por? Entre les multituds d'àngels abatuts, plorosos i desesperats, em quede amb l'actitud d'aquest primer: més val callar que dir una bajanada. També amb l'actitud dels que miraven enfront i no pas al cel. I amb la dels que xerraven tranquil·lament sobre una tomba a propòsit d'un llibre. ¿Un llibre on hi ha tot el que som, hem sigut i aspirem a ser? ¿Un llibre que és el llom dels gegants on podem pujar-nos per veure més lluny? ¿No és en definitiva això que fan aquests infants angelitzats el que fem tots? 

¿I no és això el que ens fa grans a pesar de tot?

Dicebat Bernardus Carnotensis nos esse quasi nanos gigantium
humeris insidentes, ut possimus plura eis et remotiora videre,
non utique proprii visus acumine, aut eminentia
corporis, sed quia in altum subvehimur
et extollimur magnitudine gigantea.