«Ser» d'Algemesí...

A mitjan del mes de maig de 1955 un grup d'hòmens del poble, al qual s'unirien més tard llurs dones, va emigrar a la República Dominicana per a treballar a les plantacions agrícoles del centre del país. A la caixa de fotos de l'àvia es conserven algunes imatges del dia de la partida, a les que cal sumar la infinitud de fotografies de l'estada del meu oncle Rafael Bayot a les plantacions de Constanza: la correspondència, en un temps que encara no podem titlar de llunyà, esdevingué l'únic mitjà de contacte. Però en aquell temps sense Internet, sense pràcticament telèfons i amb uns mitjans audiovisuals incipients, els fills del poble van trobar una manera de mantenir el vincle que els unia a la col·lectivitat que llavors deixaven: van decidir emportar-se amb ells una imatge de la Mare de Déu de la Salut. Així ha quedat documentat en una de les fotografies que l'àvia conserva d'aquell dia.

El fet en sí és ben curiós i, per a aquells que no són fills del poble, pot resultar fins i tot insòlit. Per què s'emporten una còpia d'una imatge religiosa? Quin sentit té? Per intentar contestar això caldria endinsar-se en un tema tan complex com el de la identitat, els sentiments, les vivències, la història i els vincles socials d'Algemesí. I una bona manera de començar seria justament pouar en els orígens del poble. Fins ara, per fer-ho, teníem a l'abast llegendes, relats i alguns documents històrics, però actualment comptem també amb la informació que ofereixen alguns vestigis arqueològics trobats al subsòl de l'església del que fou la primitiva parròquia de Sant Jaume i que ens parlen de com era aquell Algemesí medieval dels anys posteriors a la Conquista.

El Llibre del Repartiment anomena ja un lloc a prop d'Alzira anomenat "Aliemeçi", que expropia al seu propietari musulmà i ofereix a un repoblador català, en aquest cas un tal Bernat de Sullols. Aliemeçi, Algemesí, era una alqueria com molts altres indrets disseminats pel terme de la ciutat d'Al-jazeera que encara donen nom a alguns pobles i partides: Carcaixent, Cogullada, Benimuslem, Ternils, Guadassuar, Gègena, Cotes, Pardines, Aurí, Massacelí i d'altres. No sabem si aquesta alqueria comptava amb una mesquita -no se n'han trobat evidències-. Si la tenia, devia de ser com la mesquita de la Xara de la Valldigna, únic vestigi de l'alqueria que tenia aquest nom. Ara bé, el que sí que sabem ara gràcies a l'arqueologia és que pocs anys després del 1238 es va construir una església en l'estil anomenat «gòtic de conquista»: una església d'una sola nau, dividida per arcs de diafragma, amb un absis rectangular i una coberta a dues aigües, similar a les que trobem a Llíria, Onda o Xàtiva.

Però ben a prop del poble, en l'indret on s'alçava l'alqueria de Ternils, tenim la gran sort que s'ha conservat una església d'aquells mateixos anys. Això ens permet fer-nos una idea de com era aquell Algemesí medieval: un grapat de cases i una església. A dins d'aquesta, una imatge de la Mare de Déu. És del tot segur que aquesta imatge, atenent a les seues característiques iconogràfiques i artístiques, ja hi era al segle XIII, si bé apareix documentada per primera vegada un segle més tard. Una imatge que acompanyà el poble des dels seus inicis fins el 8 de setembre de 1936, data en què fou cremada.

Sant Roc de Ternils

Restes del lloc de Berfull, a la vora de Rafelguaraf

Creu coberta d'Alzira, on segons la llegenda va caure
moribund el rei Jaume I.

D'entrada, podem pensar que aquesta descripció no difereix en gaire cosa de la que podríem fer d'altres indrets arreu de l'Europa cristiana. Però no se'ns ha d'escapar un fet molt significatiu: l'Algemesí d'aquells anys es trobava en un territori de frontera. Una frontera entre dos mons antagònics: el cristià i el musulmà. Una frontera difusa en un territori on durant segles, per raons de diferent caire, cristians i musulmans es veurien obligats a conviure (ho farien fins l'any 1609, en què els moriscos foren expulsats per decret reial). I el fet religiós, el cristianisme, era el fonament de la ideologia dels colons catalans, aragonesos, occitans i castellans que arribaven a les terres d'Al-Àndalus i prenien en propietat una terra que pocs anys abans havia pertangut «als altres». Aquesta injustícia no només es justificava amb motius de força i predomini militar, sinó, sobretot, en el fet d'abraçar una «fe vertadera», una fe que segons la ideologia dominant, prenia allò que havia estat «seu», una terra ocupada per l'infidel durant segles i que ara passava als seus «autèntics propietaris». Ara bé, aquest va ser el primer canvi poblacional que es va produir en la península des de temps immemorials: aquells infidels eren justament els que havien habitat aquelles terres durant segles, els avantpassats dels quals havien decidit, però, abraçar per raons diverses la fe musulmana dels conquistadors arribats l'any 711. 

Així doncs, tenim un context en què el cristianisme és fonament i justificació dels colons vinguts del nord que han conquistat per la força i pres en propietat aquelles terres. Es fan necessaris uns relats mítics i ideològics que fonamenten i justifiquen aquest predomini: la imatge de la Mare de Déu apareix de forma miraculosa a molts indrets; en molts casos, rodejada de llegendes que relataven com aquestes imatges havien estat amagades abans de l'arribada dels musulmans i que, després d'haver-se obrat la «justícia dels conquistadors», reapareixien segles més tard. Així, la Mare de Déu s'apareix miraculosament a Agres, Traiguera, el Puig, Sorita, Cervera, Alaquàs, l'Alcúdia, Sueca, Vallivana... I el seu culte esdevé un tret identificador i diferencial dels colons cristians davant dels infidels musulmans als quals havien arrabassat la possessió de la terra.

Si tenim en compte açò, podem fer-nos una idea de la importància d'aquella imatge que hi havia en aquella esglesieta de l'alqueria d'Algemesí, a la qual ben aviat se li comença a fer festa. També de les llegendes que se li associaren. I aquesta importància podríem dir que se situa en el fonament de la identitat dels habitants d'aquella alqueria: eren fidels a un rei (eren veïns d'una vila de reialenc), però per damunt de tot, eren cristians devots d'una Mare de Déu que els justificava. I, evidentment, els segles anaren passant i la història va anar superposant capes, com si fos una ceba, a aquesta identitat primigènia.  Es construí la Sèquia Reial, vingueren les Germanies, la mort de Martí l'Humà, el canvi de dinastia, l'emancipació d'Alzira, la consecució del títol de vila reial, els privilegis per la celebració de fira, la compra dels senyorius de Cotes i Pardines, el Decret de Nova Planta, l'ampliació de la marjal, el perllongament de la sèquia reial, l'època de les revolucions, la taronja, l'arribada del ferrocarril, la Guerra Civil, la dictadura, la crisi de la societat agrària tradicional, la televisió, Internet i els viatges a Copa Cabana. I aquella alqueria, quasi de sobte, s'ha vist convertida en una ciutat immersa en la voràgine d'un món globalitzat.

Però hi ha quelcom que ha romàs pràcticament inalterable, quelcom sobre el que s'ha anat construint i relatant tota aquesta història: la presència de la Imatge i la evolució de la festa celebrada en el seu honor. I en tota aquesta història, que pràcticament hem caricaturitzat en un grapat de línies, hi ha dos moments ben significatius que potser poden ajudar a clarificar la importància que la festa i la imatge de la Mare de Déu tenen per als algemesinencs.

El primer d'ells l'hem de situar a finals del segle XVI i principis del XVII. És un moment de creixement i esplendor de la vila, que s'aboca a grans obres (l'església nova) i paga progressivament al rei els privilegis per esdevenir primer una universitat separada de la vila d'Alzira (1574, privilegi concedit per Felip II) i, als pocs anys, una vila reial amb dret a assistir a Corts (1608, privilegi concedit per Felip III). D'aquesta època deuen datar els principals relats llegendaris sobre la imatge de la Mare de Déu: la llegendària troballa en una morera, element anacrònic i segurament inexistent durant l'Edat Mitjana al terme, delata una invenció ideològica que té com a objectiu que el culte a la imatge i la festa esdevingueren elements d'identitat diferenciada dels veïns d'Alzira. En efecte, en un altra llegenda, la del Retorn, es fa palesa la «voluntat» de quedar-se al poble que la imatge havia manifestat ja en els primers moments. Segons el relat, la imatge es nega repetidament a romandre a la parròquia principal d'Alzira, on les autoritats l'han portada després de la troballa miraculosa, i torna inexplicablement al seu lloc predilecte (la morera d'Algemesí) durant tres vegades consecutives. A partir d'aquest moment, comença un procés en què la festa anirà assolint una forma semblant a com ens ha arribat als nostres dies. La imatge de la Mare de Déu, a més a més, presidirà la portada principal de l'església nova junt amb Sant Jaume i Sant Onofre, patrons de la parròquia i del poble respectivament: una prova de la importància que el seu culte havia adquirit en aqueix moment.

El segon moment que haurem de referir esdevé el 1973. És un any d'inflexió d'una tendència a la desaparició: la festa, que havia caigut en una severa crisi al llarg de les anteriors dècades, de sobte pren un impuls inusitat que en pocs anys la torna a col·locar en la primera línia dels esdeveniments socials del poble. Si analitzem bé aquest moment, coincideix també, com l'anterior, en un moment de canvis socials, polítics i econòmics significatius: és el moment en què la societat agrària tradicional desapareix i dóna pas a una societat caracteritzada per una economia de mercat, on els sector serveis és predominant, en el sí d'un món que ja començava a intuir-se interdependent, connectat i amb una clara tendència homogeneïtzadora. El revifament de la festa l'hem de contextualitzar, doncs, en la relació que el capitalisme global té amb les diferents identitats i diversitats culturals.

Així doncs, tant en el culte que se li ret a la Mare de Déu en aquella primitiva església medieval, en la configuració d'una festa a aquesta imatge durant l'Edat Moderna i en la revitalització d'aquesta festa que es produeix a partir dels anys setanta del segle passat, trobem un element comú: certs elements simbòlics es transformen eixos d'identificació conscient i deliberada del poble, adquirint certs caràcters que els modifiquen i possibilitant la seva conservació d'una forma més consistent que no pas en un passat o en contextos diferents. En altres paraules: cert és que el culte a Maria es dóna en tot el món cristià, però no «el» culte a una Mare de Déu trobada de manera miraculosa que carrega de raons ideològiques als nous posseïdors de la terra usurpada «als altres»; molts pobles valencians fan festes a la Mare de Déu, però no a una imatge que ha manifestat la voluntat de no romandre a Alzira i sí a Algemesí, un gest que confereix predilecció i un motiu de cohesió; en un món global on tothom celebra les mateixes festes de la mateixa manera i amb els mateixos productes i cançons, «només» a Algemesí hi ha una festa com la de la Mare de Déu. En tots tres moments, el culte a la imatge i la festa esdevé un accent diacrític: esdevenen un eix d'identificació social. Algemesí fa la festa perquè «és» poble, i participem de la festa perquè «som» d'Algemesí.

Però podem parlar en tots tres moments de la mateixa festa? Són idèntics els motius, significacions i rituals? Evidentment no. No només haurem de referir al fet que els rituals mateixos es modifiquen, es transformen, es reciclen o, fins i tot, desapareixen i són substituïts per uns de nous. També cal fer esment a què ni tan sols la imatge és la mateixa: aquesta fou cremada a la plaça durant els fets del 36, però això no ha estat motiu perquè es deixés de reprendre el ritual el mateix any 39. Llavors? Si ens fixem en el que hem assenyalat en el darrer paràgraf, l'important de la festa no són els rituals o els objectes de culte «en sí»: el que hem explicat anteriorment ens pot ajudar a entendre que la tradició engloba un sentit de pertinença més profund que pot explicar-se amb les festes, però que no són exactament les festes. Les festes són només un engranatge que funciona a través de la narració, del mite, dels rituals, però que serveix per reactualitzar la vida social i compartir certs gestos i aspectes de la cultura pròpia. L'estima a la festa i al poble no és altra cosa que l'estima i el vincle que tenim amb els persones que formem el poble: la festa enforteix els vincles socials. Una societat local que funciona d'acord amb certs costums i certes normes que es deixen entreveure en el sí de la festa, i que sovint són criticades: però per a això mateix existeix el ritual, per fer-los evidents i, potser, transformar-los. No és això el que passa progressivament d'any en any, volta general en volta general?

La festa ha esdevingut un objecte, un «patrimoni comú» de tots els algemesinencs, s'ha transformat en un element d'identificació. Al mateix temps, ha adquirit la funció, en tant que símbol, de cohesionar els diferents estaments del poble en un context caracteritzat per la globalització, la mobilitat geogràfica i social i la homogeneïtzació cultural. Per això la festa és un motiu d'orgull, de l'orgull de ser i sentir-se «del» poble, i existeix la voluntat de promocionar-la externament buscant el reconeixement a aquesta identitat subjectiva en el context descrit. I més per la gent que ha de viure fora del poble: la festa esdevé un element d'unió i arrelament, de revitalització d'aquests vincles i relacions socials; de nostàlgia en cas de no poder assistir-hi.

Així doncs, allò que manté viva la festa no és el seu «valor patrimonial», sinó el fet que la seva significació social es manté viva i és un element tant de cohesió de la col·lectivitat com d'identificació. I quan aquest context torne a canviar, com va passar a l'Edat Mitjana, als segles XVI i XVII i als anys setanta, es tornarà a establir un diàleg entre la col·lectivitat, la tradició i la memòria, entre la identitat i el grup: la festa i les seves significacions canviaran novament. Però es mantindran en tant que es mantinga aquest sentiment de pertinença compartit. Potser siga cert el que afirmava Holbwachs: sense una memòria col·lectiva no pot constituir-se cap memòria individual. Si és així, tindrem festa per molts anys...

I que així siga!