Reflexions des del Luxemburg (de fa vora un segle).

El problema de saber per què els artistes que no saben pintar tenen una tal irrefrenable tendència a dedicar-se a la filosofia és molt complex.

Aquests darrers dies he tornat a Josep Pla, sempre admirable; concretament, a les seues Notes sobre París. Amb la mestria que el caracteritza, Pla no només ens descriu l'ambient literari, artístic o polític de la ciutat durant els anys 20 del segle passat, sinó que encara més interessants resulten les descripcions dels dies de pluja, capvespres, els canvis de temps i els seus efectes en l'ànim i en la vegetació. Tot això, esguitat d'arquitectura, d'una visió personalíssima dels fets i de les coses. i d'un domini inigualable de la llengua. M'encanta.

Encapçale el post amb una de les afirmacions de les que fa Pla que més gràcia m'ha fet. Perquè de seguida l'associí al món de l'educació: un món on aquests grans mestres que sempre donen lliçons, que sempre ho farien millor, que tenen clar que és una «experiència veritable» i que tenen com objectiu la «felicitat» dels seus alumnes, sempre acaben fora de l'escola, en un despatx, dedicant-s'hi a un tema tan obtús com la «innovació». Tanta lumbrera que marxa als despatxos a fer no se sap ben bé què, que hom té la sensació que l'escola s'està quedant sense pilars sòlids (ironia).

Ahir una companya em deia que va tornar horroritzada d'un curs de formació d'aquests que organitzen els departaments d'innovadors, formats per aquests mestres que, com que en realitat ni saben ni tenen què ensenyar, es dediquen a la filosofia/pedagogia. «Aprendre ha de ser a tothora quelcom voluntari», li havien dit. Que també es pot dir: campi qui pugui, com diuen a Barcelona; o, cadascú que faça el que li isca dels collons, que diríem a Valéncia.

I llavors ens ve una pregunta al cap: hi ha una filosofia millor a l'hora de perpetuar la desigualtat social i fer que esdevingui insalvable la distància entre rics i pobres? Jo no en veig cap altra. L'ascensor social està espatllat, i per solucionar el problema el dinamitem amb explosius. És fantàstic!

Jo ho tinc clar: de xicotet a l'escola m'hagués encantat passar-me l'estona jugant a construccions. Però ara, en perspectiva, agraïsc les xicotetes i grans coaccions que em van obligar a no fer en cada moment el que m'ixira de l'ouera. Digueu-los càstigs, carxots o mirades assassines: n'estic ben agraït. Al capdavall, es tractava d'educar-me, de fer que deixara de ser esclau de les meues pulsions i obrir-me perspectives noves sobre el món. I què és, si no, educar?

I, novament, Pla:

Les criatures de París -aquestes que veig ara al Luxemburg- són un encant. Són ben educades, discretes i tímides. Els seus papàs els drecen amb una impertorbable disciplina. Observo que ploren el menys possible. Quan penso en els plors, escarafalls, esgarips de les criatures del meu país! El francès -home construït per una tradició i una disciplina- tendeix a projectar-la a l'exterior, als seus fills. Si hi ha una cosa incommovible en aquest país és que, dintre de l'aire més folgat, la vida és una disciplina. Alguna vegada, la disciplina dóna resultats contraproduents; en termes generals, és eficacíssima. En les qüestions de l'educació i de l'ensenyament, la disciplina a França és fortíssima. L'escola és l'element bàsic del país. És sorprenent de constatar en els escriptors de França, en les memòries i reminiscències d'aquests autors -la literatura és inevitablement autobiogràfica-, la presència del liceu en què estudiaren, dels seus professors, de l'ambient cultural dels seus anys d'adolescència. La mateixa constatació s'ha de fer en referència al seus pares, com a educadors decisius, en els anys de la infantesa. Formem part d'un país en què els escriptors no ens diuen mai res: ni qui foren els seus pares, ni els seus mestres, ni l'ambient que travessaren en els anys decisius -els anys escolars, s'entén. De vegades em sembla que allò que se sol dir entre nosaltres, que, les criatures, les porten de París, té algun sentit potser relacionat amb el que diem. Si no és, és clar, que diguem que les criatures vénen de París d'una manera mecànica, com diem que les llonganisses han de ser de Vic, les ametlles ensucrades d'Arenys, els torrons d'Agramunt i les ensaïmades de Mallorca, etcètera.

I ara que cadascú reflexione aquestes paraules i constate el tipus de criatures que estem creant a l'aixopluc de la imbecil·litat pedagògica imperant que, entre d'altres virtuts, proscriu la disciplina i li té paor (cada vegada més convençut que, més per principis, per incapacitat i manca d'autoritat en tots els sentits). El plany i el dol cadascú que els manifeste com li vinga més de grat: plorar ha de ser, com no, quelcom voluntari. Perquè qui vulga pot tirar-se també per la finestra. Si vol, és clar. Tot és voluntari, absolutament tot.

Com és ben sabut per tothom (sarcasme).

De les fotos fa 11 anys... 11 anys que aní a París!
Compassa el temps!