[Poseu-li la música del «Americanos», de Bienvenido, Míster Marschall!
Americans!
Tot hamburgueses i conservants!
Diners i pasta,
vore la tele i fer molta panxa!
La Macarena
fins als polítics els desenfrena,
i la bandera,
que se la posen
fins a l'ouera!
Era un campament juvenil al que vaig assistir, i l'activitat consistia en simular unes eleccions. Cadascú militava en un partit i tenia un candidat. El meu, el de Cento president! -Amb diners, torrons; i amb Cento, guanyarem les eleccions!- I vam inventar aquesta lletra per burlar-nos de la ideologia dels nostres contrincants (ideologia que venia marcada pel joc: es veu que eren americanistes).
Ja llavors, com a adolescents, ens cridava l'atenció aquesta dèria dels americans amb la bandera. L'altre dia, però, constatí que aquesta dèria no és exclusiva només dels americans: a poc a poc ha esdevingut norma a casa nostra. L'altre dia caiguí que fins i tot el nou monument que han bastit a la vora de la mar, a la plaça de la Rosa dels Vents, és un homenatge a la bandera: apareixen en els llocs més insospitats, fins i tot a la vora de la mar... Amb tants hites com se m'ocorren per inspirar-se per a un monument a la vora del Mare Nostrum! Malauradament, no hem de parlar de la bandera, sinó de les banderes: no n'hi ha només una. Passegeu-vos, si no, per Valéncia: en els darrers anys, ¡rojigualdas por doquier, que no cabe un alfiler!
Però no sé jo si cal tanta bandera... Per a què? Potser siga aquesta dèria amb els símbols nostrats una reacció davant d'una tendència a la convergència esdevinguda des de la fi de la 2a Guerra Mundial? Potser siga una manera de manifestar una baixa autoestima col·lectiva? Per què tantes banderes arreu? Els americans, almenys, no li donen la connotació més enllà de la patriòtica... Passa això a casa nostra?
(Amb tant que me la menejava fa uns anys, amb quanta indiferència la contemple ara!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada