Camins serpentejants, bosc mediterrani, cingles, espadats i les parets del Montsant imponent. Algun camp d'oliveres; ametlers abandonats... Però, sobretot, el Priorat és vinya, una vinya que esguita el paisatge, que l'ha abancalat i l'ha modelat per obtenir d'ell el que hui encara és el seu principal recurs: el vi. Aquestes contrades, a tocar del mar però tancades a aquest per murades gegantines de roca, produeixen un vi que diuen que està entre els millors del món: fort i ple de matisos.
El vi, el blat i l'oli: el tridu mediterrani per excel·lència. Això no obstant, el cultiu de la vinya al Priorat no el devem a cap tradició que calga remuntar als temps antics, sinó que el devem al silenci que s'hi respira: fou introduït, en efecte, pels cartoixans provinents de la Grand Chartreuse, que allà pel segle XI van venir, sota el patrocini d'Alfons el Cast, per tal d'establir-se en aquest indret fora del món.
L'establiment dels monjos blancs va produir-se en una època en què els eremites començaren a agrupar-se i a compaginar el seu aïllament amb la vida comunitària. Hi ha notícies i fonts que, malgrat escasses, permeten remuntar el moviment eremític al Priorat històric i al Montsant abans de la invasió musulmana. En produir-se aquesta, nombrosos testimonis confirment l'existència de grups d'eremites que feien vida solitària entre els cingles del Montsant i alguns llocs propers. Amb el temps, els eremites dels peus del Montsant van abraçar el císter a Santa Maria de Bonrepòs, als peus de la Muntanya Santa, mentre que els situats més al sud van entrar en l'ordre cartoixà, que va rebre d'Alfons el Catòlic una vasta extensió de terra: el Priorat històric. Malgrat que tant els cartoixans com els cistercencs, malgrat que fora del món, alguna cosa havien de menjar, ambdues comunitats van pugnar pel domini del territori i les rendes: amb l'exclaustració de Bonrepòs en acabar l'Edat Mitjana, les terres d'aquest cenobi van repartir-se entre Scaladei i Santes Creus.
La vida d'un eremita medieval ens resulta del tot incomprensible... Què coi hi anaven a fer, allà, malvivint a base de menjar arrels, fruits recol·lectats i la producció d'un hort ridícul? Què buscaven? De què fugien? Intentar comprendre aquest mode de vida des del nostre ara-i-ací és ben difícil, però per sort ens ha quedat Llull, en el Blaquerna o El Llibre de Meravelles, que esbossen pinzellades del pensament eremític, i de la vida ideal que fuig del món en busca de Déu. Aquesta tradició espiritual va cristal·litzar en un dels monuments literaris de la cultura occidental: la mística castellana.
Però la mística no està de moda; més aviat, està denostada. La busca del nirvana del budisme està, en canvi, en auge. Fa uns mesos Agustí Pániker intentava explicar la tradició budista i el seu «camí» en una sessió de formació al CCCB (com si això es pogués explicar en una sessió de formació al CCCB). No va donar per molt, però malgrat això, vaig capir que tant el camí del Buda com la mística cristiana arrenquen d'un tronc comú: una insatisfacció amb el món, davant de la finitud i la contingència (Duhkha); una set i una adhesió a una vida de desig que porta al sofriment (Trishna); i fins i tot una ignorància inherent a la condició humana, una manca de lucidesa sobre la natura humana i la naturalesa de la realitat (Avidya).
Entréme donde no supe,
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Yo no supe dónde entraba,
pero cuando allí me vi,
sin saber dónde me estaba,
grandes cosas entendí;
no diré lo que sentí,
que me quedé no sabiendo,
toda sciencia trascendiendo.
Però a partir d'aquest tronc, ve la gran divergència entre les dues tradicions espirituals: l'una, d'un món que accepta com a mutable i un flux constat, pretén cercar allò immutable; l'altra, un jo que s'aferra al món i tracta les coses com a permanents, viatja per un camí que el porta a acceptar que no hi ha res permanent, que tot és moviment continu (Anitya), que no hi ha eternitat ni res etern, que no hi ha «jo», només pensament. Un camí que acaba quan es percep que no hi ha res que tingui existència pròpia en sí mateixa, sinó que tot és buit, sense causa... «La forma de la matèria és el buit, i el buit és l'existència». Però Sant Juan de la Cruz ens dirà:
¡Que bien sé yo la fonte que mana y corre,
aunque es de noche!
Aquella eterna fonte està escondida.
¡Que bien sé yo do tiene su manida,
aunque es de noche!
Su origen no le sé, pues no le tiene,
mas sé que todo origen della viene,
aunque es de noche.
I també:
Cuanto más alto se sube,
tanto menos se entendía,
que es la tenebrosa nube,
que a la noche esclarecía;
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda sciencia trascendiendo.
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece;
cuanto sabía primero
mucho baxo le parece;
y su sciencia tanto crece,
que se queda no sabiendo,
toda sciencia trascendiendo.
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder,
que los sabios, arguyendo,
jamás le pueden vencer;
que no llega su saber
a no entender entendiendo,
toda sciencia trascendiendo.
En molts llocs he llegit que darrere de l'experiència de Déu dels místics, sempre està el Buda que condueix a la comprensió d'una experiència impermanent i insubstancial, desprovista d'identitat i d'essència. Però vora el riu Siurana estant, rellegint San Juan de la Cruz, em recorde de la conferència al CCB i em pregunte si, en certa manera, el místic no està dient el mateix: Déu és font, i per tant, fluir. Allò que podem saber-ne, està més enllà del saber i de la realitat, al marge de com la concebem, si com a permanència o com a impermanent. Per tant, també podríem dir que darrere del camí del buda hi ha este saber no sabiendo de tan alto poder...
Vull dir jo, que aquest silenci porta a la perplexitat davant l'existència i aquesta interrogació contínua. I si hui no entenem els eremites, no és perquè manqués de sentit la seua busca, sinó pel fet que ja hem perdut el sentit d'allò que buscaven. Però justament intentaven arribar al misteri mateix de l'existència! No cal, per tal d'arribar-hi, tot el temps del món, apercebre l'eternitat?
I la ràbia que em dóna que el dia a dia ens porte de la transcendència a la mediocritat; del sentit, al nihilisme; del valor, a la insignificància. Almenys ens queda la lectura dels místics, de Llull, i un paisatge de silenci on poder, almenys, intuir allò que la vida a què ens hem vists abocats ha anihilat.
I heus ací aquest paisatge! Si volteu pel Priorat, pugeu a la Consolació. És entre la Vilella Baixa i Gratallops: des d'allà arribareu al Nirvana!!!
PAISATGE DES DE LA MORERA DE MONTSANT
ESCALADEI
 |
| L'antiga conreria, hui el llogaret d'Escaladei |
LA VILELLA ALTA
ERMITA DE LA CONSOLACIÓ
 |
| Gratallops |
 |
| La Vilella Alta |
 |
| Gratallops |
 |
| La Vilella Baixa |
 |
| Montsant, vigilant |
FALSET: DE SANT CRISTÒFOL A SANT GREGORI PER LES SOLEIES
A la vora, hi ha un altre paratge de tradició eremítica: la serra de les Soleies i les Torres d'Altafalla, on encara es conserven les ruïnes de les ermites i la cova de Sant Cristòfol i la de Sant Gregori, reconstruïda a inicis del segle XX. La posta de sol des d'aquest indret és inoblidable!
 |
| Falset |
 |
| Sant Gregori, a dintre d'una balma |
Ya por aquí no hay camino,
porque para el justo no hay ley;
él para sí se es ley.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada