Sens dubte, aquesta és la imatge del dia: el calcinal d'un arbre cremat i talat després que el foc hagués acabat amb ell. No només pel fet que aquest calcinal actualment és el vestigi d'un desastre, sinó també perquè és vestigi que cap desastre esdevé definitiu: el pi fou devorat per les flames de l'incendi que el 1998 arrasà el Solsonès però avui està rodejat completament per una vida nova. Al seu voltant ha renascut un frondós bosc de roures i alzines, a prop se sent la remor de l'aigua d'una riera i també la xiscladissa de milers d'ocells. A la vora del rierol alguns dels seus companys que sobrevisqueren a la catàstrofe mostren part dels troncs cremats a mode de ferida de guerra... La vida ha continuat, a pesar de tot!
Aquesta setmana he tornat al Solsonès perquè justament aquest diumenge passat hi havia una visita concertada a Sant Pere de Matamargó amb un grup i el guia em va convidar a afegir-m'hi (feia temps que volia visitar aquesta joia del barroc). M'agraden molt les visites guiades, especialment aquelles on els guies viuen allò que expliquen. Perquè les explicacions van acompanyades de percepcions subjectives del lloc: en el cas del Solsonès, el guia ha relatat una història de desfetes. En efecte, després de la subsistència medieval i del feudalisme, al segle XVII la contrada havia esdevingut un centre de producció de vi: un vi dolentíssim, però produït en molta quantitat (com a la Barcino romana) i que es comercialitzava fins i tot amb Amèrica. En aquesta època de diners es van contractar la majoria d'obres d'art que han perviscut fins avui: entre elles, el retaule de Matamargó. Però el segle XIX va venir de la mà de les carlinades i... la fil·loxera. La plaga va destruir totes les vinyes. El terreny més accessible va ser cultivat de blat, mentre que les zones amb més pendent i remotes van ser abandonades: van senyorejar-les el roure i l'alzina, arbres de creixement lent, amb un tronc irregular. Però ben de seguida els propietaris van veure en el pi una nova font de riquesa: un arbre de creixement ràpid, de tronc recte i fusta fàcil de treballar. Pinós feu honor al seu nom i esdevingué terra de pins. Pins per tot arreu... I el 1998, una nova desfeta: el foc. Però com he assenyalat al principi, el Fènix del camp va tornar a ressorgir de les cendres: no només han aparegut nous boscos i s'ha refet l'economia, sinó que els habitants han trobat en la producció de mel una nova manera de subsistir. De la vinya, a la fusta; de la fusta, a la mel.
Però no sé jo si el Solsonès i, en general, tot el món rural estan preparats per a la nova catàstrofe anunciada del segle XXI: el despoblament. Perquè a mesura que el Fènix anava ressorgint de les cendres, la població disminuïa. Les famílies que habitaven cadascuna de les mil dues-centes masies de la comarca anaven disminuint, per arribar a la xifra d'una família per masia. Amb aquestes dades, i vista la deriva que les coses estan prenent actualment, no és inversemblant un futur abandó. De la terra, dels símbols, del bosc, dels rituals... Sense anar més lluny, fa uns anys que es va fer la darrera missa a Sant Pere de Matamargó: a la festa major del lloc només acudiren tres persones. Actualment, l'església resta en estat de semi-abandó: el guia i el seu cercle tenen voluntat de donar-la a conèixer, però no hi ha diners per a la seva conservació. Tot siga que arriben les goteres, el corc i el vandalisme per convertir el lloc en una ruïna, en un record...
Però qui sap... Tal volta les noves tendències que guaiten pel camí impliquen més canvis dels que ens pensem: km0, producció bio, revaloració del món rural... Sempre hi ha esperança. Esperança que acabarem per adonar-nos de l'errada garrafal que suposa deixar en mans d'unes poques multinacionals la producció d'allò que més necessitem: l'aliment. Aliment que ens lliga, encara, amb la terra i els cicles naturals, amb les festes, les forces tel·lúriques i l'esdevenir.
Cicles: de vida i mort; de desfeta i ressorgiment; de menyspreu i posada en valor; de treball i de descans. Vivim en un món que renaix constantment: rar seria que tot renasquera menys nosaltres i tot allò bo que hem aportat a l'ésser.
Heus ací la meva experiència al pagus de Pinós: més de 40 km a peu en un sol dia entre la ruta, les equivocacions i les vaques torracollons!
EIXIDA DE SOL
De la benzinera estant, no puc evitar aparcar el cotxe i apropar-me a la mar a contemplar aquest espectacle de colors!
DE CAMÍ
Em trobe amb les Feixes de Coaner, una masia fortificada del s. XVI. El sol encara està baix. Sensació d'estar ja en plena natura i fa tan sols pocs minuts que he deixat Valls de Torroella.
VALLMANYA
Un dels antics municipis absorbits per Pinós: el seu entorn és esplèndid. El nucli de població, amb construccions de més de tres-cents anys, s'alça a un costat del barranc que el separa d'una esglesiola romànica que ha romàs pràcticament inalterada durant segles: Sant Miquel de Vallmanya. Als voltants, camps, aurons blancs, abelles i roures.
El més interessant que he trobat a Vallmanya és la portada del seu cementeri, amb una cita del llibre de Job: Sols me queda lo sepulcre. Gran veritat: què més tenim? Algú ha destruït la calavera que coronava el frontó: una pena.
 |
| La base del campanar és una antiga torre medieval. Possiblement sobre el turó hi hagués una fortificació. |
RUMB A SANT PERE DE MATAMARGÓ
Una mica més amunt s'alça la parròquia de Sant Pere: no és cap nucli de població, sinó que al lloc només hi ha l'església i la rectoria. Era el lloc de culte i d'enterrament de les masies del voltant: és curiós que també tenien llur bústia al cancell de l'església!
A dintre hi ha el treball de tota una saga d'escultors del barroc a Catalunya: de Segimon Pujol, autor del retaule del Roser (que també fon autor del retaule de Coaner o de Casserres), al seu net, Josep Pujol, darrer gran escultor barroc català i autor de gran retaule que presideix l'església. Una gran piràmide de fusta amb escultures d'un gran dramatisme, representants dels apòstols «bons» i els evangelistes.
El perquè de la supervivència del retaule a les campanyes de destrucció d'art religiós continua sent un misteri. Els «revolucionaris» van estar-hi a l'església, però només van cremar algunes escultures (la Mare de Déu del Roser o Sant Miquel passaren pel foc). Del retaule, només van abatre uns quants apòstols i van deixar la resta com estava... El temps, quan les ferides hagen cicatritzat, s'encarregarà d'explicar què va passar-hi.
 |
| Escenes del retaule del Roser: barroc narratiu primerenc. |
 |
| Hom creu que l'església es va bastir amb les pedres del castell de Matamargó. |
 |
| La bústia dels masovers |
 |
| Masia de Torrescassana |
 |
| Quan una vaca et mira fixament i esbufega, t'està dient que no et deixarà passar. Odi infinit: gran rodeig per carretera per trobar de nou el camí marcat al mapa! |
PRIMERA PARADA: GRANS CARRASQUES I ROURES
Al so de les campanes del Miracle, que quedava a la vora. Moment màgic!
MOLÍ DE FORNELLS
 |
| Alguns pins mostren ferides de guerra... |
 |
| Busca fallida del dolmen de Cal Cuca |
SANGRÀ
Ja havent dinat, arribe a aquest petit nucli de població. Hi ha una església: llegisc que dedicada a Sant Grau. Pel forat del pany puc robar una foto del sant titular: s'intueix un retaule barroc de bona qualitat. Amagat, oblidat i no catalogat.
 |
| Es pot ser més filldeputa? Com que "todos acà"? |
RUMB AL COLLET DE SU
DOLMEN DEL COLLET DE SU
Grata sorpresa!
 |
| Masia de Casacremada |
 |
| No és difícil imaginar l'infern del foc: açò no és bosc, és llenya! |
DOLMEN DE LA PERA
Segona gran sorpresa del dia!
RUMB A ARDÈVOL
FENT CAP AL SANTUARI DE PINÓS
 |
| Montserrat |
FI DEL TRAJECTE
Un camí carener mena del santuari a Sant Pere de Matamargó, tot rodejat de paisatges espectaculars. El sol ja ben baix: em sorprèn la nit. Però tot controlat: el camí està clar i el destí ja és a la vista.
Esgotament i satisfacció.
 |
| Al fons de la vall, Vallmanya |
 |
| El campanar de Sant Pere a la vista |
 |
| El Montsec |
 |
| Fi de la ruta: creu de Matamargó, on era l'antic castell. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada