Priorat (1): terres inexpugnables

L'hivern iguala la primavera en bellesa:
l'espectacle dels ametlers en flor és difícil de superar!

Les meues incursions anteriors al Priorat (la segona, relatada ací) van tenir com a centre la Muntanya Santa i la cartoixa d'Scala Dei. D'entre tantes coses que vaig passar per alt, tenia en ment des de feia un temps la visita a Siurana per gaudir del seu paisatge icònic, amb aquella església penjada dels cingles amb el pantà de teló de fons. Així doncs, aquest diumenge últim vaig fer cap a Cornudella amb la intenció d'ascendir a peu a Siurana per l'antic camí ral i tornar-hi pel pantà.

El camí en sí ja és una autèntica joia. Difícil saber quants segles tindrà un camí les pedres del qual estan gairebé polides de tan xafades! Els camps d'ametlers van donant pas a bosc baix de pins i carrasques, rouredes a les ribes dels barrancs i rierols, als pins blancs i, finalment, el cingle. Alçar la vista esdevé també un espectacle pràcticament en cada moment: el Montsant presidint-ho tot, cingleres a simple vista inaccessibles, les formes suaus dels turons modelats pels llauradors, les infinites tonalitats de verd, d'ocre, de roig... El primer avantatge d'haver matinat rau en un fet notori i alleugeridor, especialment quan la calor es fa notar: tota la pujada es pot fer quan el sol encara no ha superat l'espadat on se situa Siurana, el qual es té al davant en tot moment. El primer bany de llum, doncs, coincideix amb l'arribada al poble.

Aquest és un moment esplèndid, car el paisatge és espaterrant i compensa l'esforç amb escreix. I heus ací el segon avantatge d'haver matinat: el poble és encara desert. Assegut a la plataforma que està penjada del cingle, des d'on es contempla un paisatge inigualable, sent com la gent del lloc va enllestint allò necessari per acollir els visitants: munten les terrasses, se sent el dringar de plats, gots i coberts de la cuina d'algun restaurant, algú es dedica a transportar quelcom des d'un magatzem... En havent esmorzat i badat un poc, el passeig obligat per les restes del castell, els raconets del poble, l'església de Santa Maria. Aquesta darrera em sorprèn gratament, especialment pel seu estrany timpà esculpit amb una crucifixió rodejada pels apòstols, lleons, el sol i la lluna. És una obra extemporània que em recorda altres elements ja vistos a l'Albera: les formes de l'apostolat són molt similars a les de les llindes de Sant Genís de Fontanes o Sant Andreu de Sureda. La fàbrica de l'esglesiola és al seu torn exagerada: els murs fan més de deu pams d'ample!

En el poble estant llegisc que a mitjans del segle XX només quedaven tres famílies al lloc. Per salvar-lo de la desaparició, van esforçar-se en trobar fons per rehabilitar-lo i, sobretot, per construir amb les seves pròpies mans una pista de terra per poder arribar-hi en cotxe. Aquesta pista no s'asfaltà fins el 1996, i d'això fa pràcticament quatre dies mal comptats.

Per tant, Siurana va mantenir-se habitada al llarg dels anys, però aïllada i inaccessible. I justament en aquesta inexpugnabilitat he pensat al llarg del camí, que m'ha fet vindre un fort record de l'ascensió a la Mola de Cortes: la inexpugnabilitat dels llocs sol ser sinònim de defenses numantines com a reacció a atacs decidits. I, efectivament, la història del lloc hi va unida. Primerament, Siurana té l'honor d'haver estat l'últim reducte controlat pels musulmans durant l'Edat Mitjana a la Catalunya Nova: va ser un focus de resistència als nous senyors cristians. Tanmateix, fer-se amb ella era qüestió de temps. Ningú tenia pressa. Es diu que Ramon Berenguer IV va donar-lo en herència abans de conquerir-lo, sabent com sabia que aquesta fita era inevitable. En segon lloc, durant la Guerra dels Segadors Siurana degué haver estat un punt fort per als revoltats, per als francesos o per ambdós:  Felip IV no va dubtar en decretar la seua destrucció quan va tenir novament els estats catalans als seus peus. Va ser llavors quan aquella plaça militar esdevingué un llogaret de pastors i llauradors solitaris que amb les pedres de la fortalesa van bastir un poble que sembla fora del temps.

No és només Siurana on es respira aquest caràcter inconquistable. Arreu del Priorat es palpa aquesta inexpugnabilitat. En prendre les carreteres sinuoses que s'endinsen en la comarca es té la sensació d'entrar en terres de ningú. És com penetrar en un espai situat, com Siurana, fora de l'esdevenir, on el temps sembla haver-se parat en algun moment indeterminat de la Història. I aquesta sensació d'aïllament que s'hi respira explica, potser, l'altra cara de la història de la contrada, aquella que li dona nom.

Em referisc a la fugida del món d'eremites, ascetes, cistercencs i cartoixos. Aquests darrers van senyorejar la contrada fins fa poc menys de dues centúries: aquelles terres, però, encara reben el nom de Priorat. En parlaré en el següent post... Perquè un dels avantatges que té l'haver matinat molt (el tercer ja!) és també important: quan u acaba de fer la ruta, just és l'hora de dinar i té tota la vesprada per davant per submergir-se en el paisatge.

CREPUSCLE MATUTÍ: CORNUDELLA DE MONTSANT

L'església de Santa Maria és una de les primeres obres renaixentistes
al Principat, obra segurament d'en Pere Blai,
autor de l'obra nova del Palau de la Generalitat

Jugant a fugir del sol. Cornudella, ja envaïda

L'ull sempre va darrere del roig, per com és d'estrany en la natura!

Sediments de diferents tipus queden exposats a causa
de les forces tel·lúriques... Paisatge impressionant!

Antic camí ral de Cornudella a Siurana, amb l'antic
enllosat de pedra.

CASTELL DE SIURANA

Per fi, la icona paisatgística! Senzillament, inigualable!

El Montsant senyoreja la comarca des del seu tro a septentrió!

Queden més pedres del castell pel llogaret que no pas a les ruïnes.

Formes perfectes.

Joia del romànic i el preromànic. Els capitells, simètrics, mostren
l'escena de Daniel a la fossa dels lleons (als extrems), i
motius vegetals (pinyes i fulles).

El timpà, per les seues dimensions, sembla reutilitzat d'una construcció
anterior. Recorda a Sant Andreu de Sureda o Sant Genís de Fontanes,
al baix Vallespir. Preromànic?

Els atlants recorden escultures d'art oriental.

Còpia de la Mare de Déu de l'Aigua, robada el 1973, que era
venerada per tal d'atreure la pluja.

Detall del retaule barroc, mutilat

TORNADA A CORNUDELLA

Baixant pel camí vell de Siurana

Gent penjada de la roca... inconscients!

Descans

Si us fixeu, s'hi aprecia una espècie de «boira»: són els pins,
alliberant els grans de pol·len al vent. Un espectacle digne
de contemplar: sembla que exhalen llur ànima.

La major part del camí vell transcorre entre camps
d'ametlers abandonats.

Potser l'únic element artístic amb cert valor que queda a l'interior de
Santa Maria de Cornudella, incendiada el 1936: Coronació
de la Mare de Déu a l'arc triomfal.