aNDRòMiNa: d’agost 2022

Si hem de remetre'ns a algun fet que explique la puixança i riquesa de la ciutat romana d'Astúrica, hem de posar els ulls en Las Médulas, una antiga mina d'or explotada pels romans durant els primers segles de l'era cristiana. Veig que la visita paga la pena per la història de lloc, pel paisatge... Però la primera impressió que en tinc és decebedora: em trobe immers en un lloc excessivament turístic. El sender de Las Valiñas sembla la Rambla de Barcelona.

Els castanyers centenaris que flanquegen la senda ofereixen, no obstant, un gran consol. Arribats a les cavitats anomenades La Cuevona i La Encantada, veig que el caminal que hi mena resta tancat. Hi ha, segons sembla, un gran perill de despreniment que només afecta als visitants que no han concertat, i pagat, una visita guiada. Em faig el llonguis i arribe davant de La Encantada: l'efecte de la llum la fan semblar realment màgica.

Tant una cavitat com l'altra són restes d'antigues galeries emprades per ensorrar la muntanya amb la tècnica que Plini el Vell anomena ruina montium. Las Médulas no són més que les restes d'unes antigues muntanyes que foren ensorrades, literalment, tot fent passar per cavitats excavades en elles corrents d'aigua a gran velocitat. Les restes de la muntanya eren passades per un lloc on es filtraven a través d'uns grans sedassos per aconseguir, així, allò buscat: l'or.

La selecció natural opera ràpidament: l'ascensió al mirador d'Orellán es àrdua i la gent, de cop i volta, desapareix. Des del mirador es té una vista privilegiada. En pocs minuts n'arribe a un berenador on es contempla la part meridional del Bierzo: tot és novament gris després de l'incendi que fa poc ha omplit els titulars dels periòdics.

Ascendisc a la Peña Placias i des d'allà prenc la senda Reirigo. Des del mirador de Reirigos i el de Perdices no es tenen vistes tan espectaculars com en el primer que he visitat, però sí més didàctiques: es contemplen al complet tant els sistemes d'explotació de la mina com l'evidència de les transformacions del paisatge durant els segles en què va estar en funcionament (canals d'aigua, llocs d'embassament, muntanyes assolades, acumulacions de sediments i llacs creats pels rierols taponats).

III

La productivitat de la mina fou escassa sota el nostre punt de vista, molt alta per als romans: d'una a tres tones d'or en els vora tres segles que estigué en funcionament. És clar: els romans no pagaven la mà d'obra, ja que la mina era explotada per esclaus. I això anem: augmentar la productivitat no vol dir altra cosa que convertir-nos en esclaus.

Astorga: la catedral és un bonic exponent del gòtic... alemany. Hi treballaren, efectivament, arquitectes d'aquella zona: novament, Juan de Colonia i el seu fill Simón. Els tresors artístics de la catedral són immensos i bellíssims.

Les fonts parlen del fet que la diòcesi d'Astorga és una de les més antigues de la península i una de les primeres en organitzar-se jeràrquicament.

I si la catedral mira a Alemanya, el palau episcopal fa present el modernisme barceloní: és obra de Gaudí. La raó l'hem de buscar novament en les relacions interpersonal: essent bisbe d'Astorga el reusenc Joan Grau, crema l'antic palau episcopal. Ningú ocupa el càrrec d'arquitecte episcopal. El Sr. Grau havia conegut Gaudí de raspalló, llavors un arquitecte que encara començava a fer-se camí entre les elits barcelonines, i és en ell en qui pensarà per reconstruir el palau.

El projecte inicial de Gaudí fou modificat una vegada aquest va conèixer l'entorn on es construiria la residència episcopal. Gaudí vol construir un edifici inspirat en l'edat mitjana, en què trobarem un equilibri entre el simbolisme, l'estètica i la funcionalitat. Malauradament, la mort de Joan Grau i els entrebancs posats tant pel nou arquebisbe com per l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid no permeten posar fi al projecte de Gaudí: la genialitat i la tossuderia de l'arquitecte no consentiran intromissions tan imbècils en la seua concepció inicial.

Així les coses, devem el seu acabament a Ricardo García Guereta, que n'acabà la segona planta i s'encarregà també de bastir-ne la coberta i de la decoració. García Guereta va voler ser fidel al projecte gaudinià, però hem de tindre en compte les dificultats a les quals s'enfrontà per capir-ne el mèrit: no només trobà les mateixes ingerències que feren renunciar a Gaudí, sinó que s'hagué d'afrontar a la inexistència de plànols i dibuixos del projecte. Gaudí no n'havia fet ni un.

Posteriorment, el menyspreu que els bisbes d'Astorga mostraren pel palau contrastà amb la visió que n'havia tingut Joan Grau, que no només va voler fer de l'edifici la seva residència i un lloc des d'on administrar la diòcesi, sinó també un indret des d'on es difongués la cultura i la història de la ciutat. Ell va ser qui va iniciar el museu que ara allotja la construcció.

Símbol de totes aquestes vicissituds, el que havia de ser el coronament de l'edifici roman a terra, decorant un jardí dissenyat també per Gaudí. Els àngels que sostenen el bàcul, la mitra i la creu romanen al terra, com si l'edifici que coronen s'hagués enfonsat en el llot. Una bella i metafòrica manera d'il·lustrar el destí de la diòcesi: una de les més grans d'Espanya, però també de les més despoblades. Els seus temples han anat perdent la seua funció litúrgica i, a poc a poc, festes, imatges, santuaris i esglésies van caient en l'oblit.

LAS MÉDULAS