aNDRòMiNa: Burgos (2.1): permanències

Catedral banyada pel sol a llevant

M'agrada passejar les ciutats que no conec abans que es desperten. I així ho vaig fer amb Burgos. La tranquil·litat del matí em permeté, a més a més, apropar-me a la catedral i llegir-la amb calma. Perquè, efectivament, les grans catedrals són com llibres que conviden a la lectura.

Haig de dir que les sensacions davant d'aquesta obra magna foren totalment diferents a les que tinguí a Berlanga. Si la col·legiata d'allà semblava feta per a un determinat moment i context, la catedral de Burgos irradia grandesa artística i, consegüentment, esdevé una obra atemporal o, si se'm permet l'expressió, eterna.

III

La catedral és un compendi d'art gòtic europeu. En efecte, a les naus i capelles de talla netament peninsular o castellana, s'afegiren les aportacions d'artistes portats del nord d'Europa per Alonso de Cartagena, bisbe que havia assistit al Concili de Basilea. En el camp arquitectònic, destacà Juan de Colonia, que si bé no havia vist acabada la catedral d'aquella ciutat (no s'acabà fins el segle XIX), sí que n'havia vist el projecte. I una prova d'això la tenim als remats de les torres occidentals de la catedral de Burgos: recorden molt a les torres de la catedral de Colònia.

Com classificar, llavors, la catedral? En quin corrent del gòtic encabir-la? Es fa difícil, ja que el gòtic clàssic es barreja amb el flamíger, el nord-europeu i el mudèjar. La catedral és novament fruit de mestissatges, de viatges, d'influències i d'un diàleg entre diferents indrets. Això és, possiblement, el que la faça única.

Passejar per les ciutats castellanes té alguna cosa de decebedor. M'explique. Tinc la sensació que és difícil, per no dir impossible, trobar un racó decadent, envellit, deliciosament romàntic. Arreu totes les construccions han estat renovades amb materials nous. La sensació que s'hi té, doncs, és molt semblant a quan passeges per les ciutats alemanyes: si allà fou la guerra la que va obligar a reconstruir-les, ací ha estat el fred.

Burgos, per tant, ha crescut sobre sí mateixa al llarg d'aquests darrers anys. S'ha refet precisant i renovant les raons del seu creixement i desenvolupament, però al mateix temps amb memòria i consciència de sí mateixa.

La memòria i la consciència de la ciutat sobre ella mateixa s'expressen, com no, en els monuments: són els elements que s'encarreguen de donar un caràcter permanent a una ciutat que canvia, creix i es transforma. Són, com diu l'arquitecte Rossi, els elements primaris, els punts fixes de la dinàmica urbana que constitueixen l'estructura bàsica de la creació humana que és la ciutat. En definitiva, són la carcassa d'una estructura de significats urbans que, com una llengua, es va transformant al llarg del temps, i que li donen a la ciutat continuïtat i identitat. Amb ells, la ciutat aconsegueix esdevindre una realitat permanent que se sostreu a l'acció del temps.

Així doncs, la ciutat és transformació alhora que permanència i memòria. Ara bé, cal fixar-se en un aspecte important: de quina manera s'experimenta el passat? Quina relació tenim amb aquest sentit de permanència i la memòria dipositada en els monuments?

En teoria, a través d'ells experimentem el passat. Ara bé, aquesta vivència pot tenir un caràcter viu, de manera que el passat ens arribe a través de noves funcions atorgades als elements heretats, o bé pot fer-se a través d'elements patològics, atrofiats, incapaços d'adquirir noves funcions: són monuments que queden fora de la quotidianitat de la ciutat, que esdevenen una experiència que ja no pot modificar-se.

Sota el meu punt de vista, el turisme i la (des)educació poden convertir tot monument en quelcom patològic. La ignorància del passat, sumada a la mercantilització dels monuments i el seu ús com a mer reclam turístic, anul·len els significats presents en les pedres, de manera que deslliguen els monuments de la ciutat: la ciutat es veu privada en molts casos de l'ús habitual dels monuments que encara tenien una funció dins de la trama urbana, i que queden ara relegats als turistes.

En part això ho he viscut a Barcelona. Al contrari que Burgos, el Cap i Casal està ple d'aquests racons que he titlat de «romàntics». Però en realitat la ciutat resta divorciada del seu passat, del qual s'han apropiat les empreses turístiques. La ciutat ja no creix sobre sí mateixa, sinó al marge: la gent, fins i tot, ha de marxar a la perifèria ja que el turisme anul·la la vida mateixa de la ciutat. Gentrifica i degrada el teixit humà, anul·la els significats.

VII

Una altra de les coses en què he caigut passejant per Burgos és en el fet que la Història marca, en certa manera, el caràcter d'una la ciutat, l'estil dels seus monuments, la seua fesomia. Burgos floreix a partir del segle XV, però també durant el segle XVI. És el moment del gòtic florit, i de l'inici d'un comerç, el d'Amèrica, que enriquiria Castella. València, en canvi, inicia justa en aquest moment el seu declivi. Això es deixa veure en el caràcter de les permanències que defineixen la ciutat. El gòtic florit, per exemple, és pràcticament absent ací.

VIII

Vaig continuar el meu passeig per Burgos fent rumb cap a las Huelgas, per d'allà anar a Miraflores i, en acabant de dinar en l'entorn de la cartoixa, visitar l'interior de la catedral. Tot seguit vaig visitar les tres esglésies que em van semblar més interessants del casc antic per acabar al Museo de la Evolución Humana. Però d'aquest darrer en parlaré en un nou post.

Tota aquesta ruta en un dia no hagués estat possible sense una aplicació, Moovit, que em va aconsellar la recepcionista de l'hostal on m'allotjava. Vos la recomane: t'indica amb tot detall quina és la ruta més ràpida d'un lloc a un altre, explicitant fins i tot els horaris exactes dels autobusos que has d'agafar.

Per cert, està molt bé conèixer i experimentar el passat. Però l'orgull que transmetia la guia de las Huelgas en parlar de la reialesa castellana potser estava fora de lloc... Resultava un tant ridícul i semblava que anés a heretar ella el tro de Castella.

En fi! Qui sap... Tal volta era una de las Grandes de Castilla vinguda a menys.

PASSEIG I EXTERIORS DE LA CATEDRAL

Doña Jimena (detall del puente de San Pablo)

Trifori de la façana meridional del creuer

Maiestas Domini al timpà, façana meridional del creuer

Portada de la Coronería: timpà

Psicòstasi, a la Coronería

Querubins i àngels músics

Apostolat

Portada de la Coronería, vista completa

A orient, sobreïx el cos del la capella dels Conestables

Absis de San Esteban

Ajuntament a la plaça Major

Façana meridional del creuer

Arco de Santa María

Passeo del Espolón

MONASTERIO DE SANTA MARÍA LA REAL DE LAS HUELGAS

Torrassa i façana nord del creuer

Façana nord de l'església, amb el pòrtic romànic tardà

Hospederia

Porteria (detall)

Pòrtic de l'església

Altar major i orgue.

Claustre romànic o menor

Decoració vegetal, típica del Císter

Capçalera de l'església

RUMB A MIRAFLORES

Plaça Espanya: em recorda l'edifici de la plaça
de Sants de Barcelona

CARTUJA DE MIRAFLORES

Sant Bru

Detall de la portada

Una de les obres exposades a l'església: l'Anunciació,
possiblement de Mateo Cerezo el Joven

Detall del cor de germans

Mare de Déu presidint la porta de clausura

Sepulcre dels Reis (Juan II i Isabel de Portugal) (detall)

Espaterrant retaule major de Gil de Siloe. És curiosa la
figura de l'Esperit Sant, representat per una dona. Trento
va prohibir aquestes representacions

Sant Sopar (detall del retaule)

El retaule i el panteó

Museu: detall de la Invenció de la Vera Creu

Capella de Nostra Senyora de Miraflores

Elevació de la Creu, Sorolla

Font del Prior i entorn de la cartoixa

RUMB A LA CATEDRAL

CATEDRAL (INTERIOR)

Anunciació a la portada que comunica
amb el claustre

Girola

Pintura mural gòtica trobada a
la capella de San Juan de Sahagún.
Sant Francesc amb una santa verge.

Volta de la capella de les relíquies

Capella de la Presentació

Volta de la capella de la Presentació

El famós Papamoscas

Nau central des de la septentrional

Retaule de la capella de la Concepció i
Santa Anna, amb l'enterrament del bisbe
Luís de Acuña. Retaule tardogòtic de Gil
de Siloe, que desenvolupa el tema de
l'Arbre de Jessé.