aNDRòMiNa: Palencia (2): testimonis

L'opció de vida monacal sovint ens esgarrifa. Es concep com una renúncia, com una reclusió, com una presó absurda per buscada. Ens sentim "lliures" "a fora", on ens creiem amb la llibertat d'anar a qualsevol lloc. Vivim a gust, en definitiva, en la indeterminació, i oblidem que la llibertat implica, al capdavall, optar per una opció que sol invalidar moltes altres que, d'entrada, també ens eren atractives.

No obstant, som realment més lliures a fora? Tenim major llibertat? Depén de què entenguem per llibertat. Ara bé, al marge d'això, no sé vosaltres, però jo em passe la major part del temps en el triangle format per l'escola, ma casa i el gimnàs. Sí, puc eixir d'aquesta espiral, però... sempre que vull? N'isc realment?

III

«Se buscan retiros en el campo, en la costa, en el monte. (Tú también solías desear cosas por el estilo). Pero eso es lo menos filosófico que existe. Puedes retirarte en ti mismo cuando desees; pues no hay lugar de retiro más tranquilo ni más libre de ocupaciones que el alma de uno: más aún si se tiene dentro algo que, con solo inclinarse sobre ello, produce el mayor bienestar, y por bienestar quiero decir orden. Concédete a ti mismo ese retiro, una y otra vez, y renuévate. Que sean sencillos y elementales aquellos principios que, en cuanto los tengas delante, te basten para elimniar toda aflicción y llevarte de vuelta en calma junto a las cosas a las que regresas.»

Marco Aurelio: Meditaciones. Libro IV, 2.

Marc Aureli no era asceta, ni monjo ni cristià. Era estoic. Però ja intuïa que allà on anem ens emportem amb nosaltres el soroll, les ànsies, les neures i l'humor que ens domina en cada moment. Anem a la muntanya, al mar o de viatge a llocs inaudits, però ens oblidem d'adreçar la mirada a allò que podria generar-nos el que l'emperador antoní anomena "benestar". Més encara: sovint no fem més que vagar entre producte i producte (turístic) de consum. El viatge o l'escapada no són motivats des de dins, sinó per imperatius socials i econòmics relacionats amb l'ostentació de béns de consum i l'exhibició d'un determinat estatus social.

«Y este lugar es fantástico... Aquí puedes pasarte las horas con un buen libro, escuchando el agua de la fuente...». «¡No hace falta libro! ¡Puedes coger un libro, pero no hace falta! Te sientas en la piedra, miras delante o cierras los ojos, escuchas el agua y ya lo tienes todo. Ya pueden pasar las horas.»

En realitat la hermana A., amb "todo", es referia al mateix que Marc Aureli en la seua meditació. Ho afirmava durant la visita que fiu a San Andrés de Arroyo durant el meu quart dia de viatge, un monestir cistercenc femení habitat encara per vuit monges. Tinguí molta sort: el vaig visitar junt amb un matrimoni de periodistes que treballaven a Madrid. Ell va saber entrar-li a la hermana perquè començara a narrar la seua història i les vicissituds de la vida monàstica.

Perquè la hermana ja no explicava als visitants els trets de l'edifici ni com s'hi desenvolupava la vida de la comunitat. «Si fuera una visita al día, todavía me animaba. Pero son muchas, y yo ya no puedo. Pronto haré ya 90 años». Per això havia demanat que li oferiren opcions, i la Junta li havia instal·lat uns monitors que anaven explicant, de manera impersonal, la història del lloc i de les pedres.

Però arribats a la sala capitular, la hermana va seure en el banc de pedra que en recorre el perímetre. El meu company de visita va apropar-s'hi i vam començar a conversar. La veu dels monitors, per fi, va callar: en realitat no aportava res a qui coneix una mica la història i la regla cistercenca.

Una de les coses que em va cridar l'atenció de la conversa és que el periodista no esperava trobar una persona com aquella. No sé quina idea o prejudici portava, però crec que esperava trobar una persona tancada, desconeixedora del món de fora, dogmàtica i conservadora. Contràriament, la hermana A. estava assabentada de què passava fora del monestir, llegia «de todo, desde libros espirituales hasta revistas», veia la televisió en certs moments («pero cada vez menos, no nos gusta lo que ponen»), va mostrar-se en tot moment tolerant i oberta i insistí en moltes ocasions que a ella li agradava molt no només llegir, sinó també parlar. «Pero sobretodo, escuchar, porque escuchando es como llegas a entender a los otros, sus puntos de vista, qué necesitan y porque piensan de una determinada manera. Por eso me gusta que venga la gente. Hay quien solo viene a ver piedras, pero los hay que se sientan a hablar, y a mi me gusta escucharles».

Vaig apuntar que aquesta actitud es trobava cada volta menys a fora. En efecte, ningú estava disposat a deixar que els testimonis aliens alteraren la imatge de la realitat, o la pseudo-realitat, en què s'havia instal·lat: tothom reivindica el dret d'opinar i d'expressar arreu la seua opinió, però rarament ens parem a escoltar les opinions alienes i a contrastar-les amb les pròpies. La parella de periodistes van compartir el meu punt de vista: «fuera en realidad la gente es como si fuera sorda», i la monja restà perplexa.

VII

Si els càlculs no em fallen, la hermana A. va ingressar a la comunitat allà pel 1951, quan tenia dèneu anys: en portava setanta-un al monestir. Afirmà que llavors va entrar motivada i convençuda. Eren seixanta monges, en l'aula capitular gairebé no cabien totes; moltes d'elles eren amigues seues d'infància. «Ahora cuando entras te encuentras solo gente mayor como yo, muchas ya van con andador y a penas pueden hablar. Reconozco que ahora es diferente, es más difícil dar el paso: yo misma creo que me lo pensaría dos veces».

Va entrar, doncs, en uns temps difícils. El monestir, però, s'havia salvat de la destrucció durant la guerra malgrat estar en terra de frontera entre el bàndol nacional i el republicà: «vinieron unos mineros que eran anarquistas a echarnos fuera y hacer Dios sabe lo que querían hacer, pero entre las monjas había familiares de algunos de ellos y al final dijeron: —aquí nadie entra ni toca un pelo a nadie—.»

Contraste aquest testimoni amb altres que conec. Li parle de la mare Maria Micaela Baldoví, el destí de la qual coneixia; o del testimoni de la germana Frederica de Vallbona, a qui vaig tindre la sort de conèixer, sobre com va recomençar la vida al monestir després de la desfeta de la guerra: fred, fam i penúries de tota mena. No totes les comunitats van tenir la mateixa sort que va tenir la de San Andrés. En realitat, a San Andrés de Arroyo la vida monàstica no s'havia interromput durant els més de huit-cents anys de vida de la comunitat; ni tan sols durant la Guerra de la Independència o la desamortització.

La hermana A. coneixia què havia passat a Fons Salutis durant la Guerra Civil, i també que la comunitat havia estat dissolta i les monges traslladades a Gratia Dei en Benaguasil. Estava assabentada de tot! Li conte que la finestra de l'habitació que tenia a ca l'àvia donava a l'hort del convent de Fons Salutis: hi veia les monges passejar, i també com les duien a soterrar a un racó de l'hort una vegada el cementeri que tenien a l'altra part del monestir se'ls havia quedat xicotet.

VII

La vida al monestir és austera i senzilla: resar i treballar. Explica que cadascuna té una faena encomanada: ella fa de guia a les visites, i s'encarrega de la neteja del claustre i les dependències annexes. Això l'eximeix moltes vegades d'assistir a resos com tercia o sexta, que anomena menors, però en canvi, no es podria saltar mai laudes ni vespres, ja que són els dos resos més importants de la jornada. Hi ha una altra monja encarregada de la porteria; dues de la cuina i la reposteria, etc. L'hort ja no poden portar-lo elles, i per això han llogat a un llaurador que, a més a més, els fa les tasques més feixugues: «hace un momento estaba por aquí limpiando los cristales». També tenen una cuinera que els fa el dinar; el sopar ja se'l fan elles.

Com no, cobren una pensió no retributiva. «La mínima, pero con eso nos apañamos. Y con lo que sacamos de la repostería, que es muy poco. Yo ya no tengo nada más. Cuando mi madre murió, cerré todo, lo vendí y lo doné a la comunidad. ¿Yo para qué lo quería? No necesitamos tantas cosas... ¡Se puede vivir con tan poco!».

No puc estar-me de fer un poc de sorna i apuntar que, a fora, hi ha gent que imita eixe estil de vida i paga cursos per aprendre'l. Però ja no es diu oració, ni vida contemplativa, ara se'n diu mindfulness.

VIII

La vida al monestir, doncs, ha canviat poc en huit segles. Però ha canviat, i més durant el segle XX. La principal diferència és que la comunitat ha optat per la clausura constitucional i ha descartat la clausura papal: aquesta darrera els impedia qualsevol contacte amb persones de l'exterior; tampoc podien sortir del cenobi sota cap concepte. Amb la clausura constitucional poden rebre visites i visitants, conversar amb ells, i eixir en cas que algun familiar tinga una necessitat: «Cuando mi padre cayó enfermo y murió, no pude ir a su entierro. Con mi madre fue diferente: la cuidé hasta que murió y pude estar presente cuando la enterraron. Yo creo que es mejor así. No se pierde la vocación por eso. Hay quien dice que la ha perdido estando cuidando a una madre enferma, pero digo yo que no habrá sido por eso. Habrá sido por otras cosas. Además, ahora una vez al año podemos ir juntas de excursión: a algún santuario o algún pueblo por aquí cerca. Aunque ahora ya no vamos, estamos ya muy mayores». «Hay comunidades que todavía ser rigen por la clausura papal. Las clarisas, por ejemplo, y las carmelitas. Pero creo que Santa Teresa era una mujer muy activa, hoy habría cogido aviones y habría hecho de todo lo que se le hubiera ofrecido para ir a evangelizar. Yo lo respeto, pero creo que es mejor ahora, la clausura constitucional está más acorde con los tiempos que corren. Además, el cuarto mandamiento está por encima de cualquier regla».

També han canviat els enterraments. Les abadesses ja no són soterrades a la sala capitular: «Eso ya ha cambiado. Las últimas que se enterraron aquí se colocaron una en el primer sepulcro, en el setenta y (?), y ya la última en el cuarto en el ochenta y tres. Pero desde entonces todas somos enterradas en el mismo cementerio. Antes nos enterraban envueltas en una sábana, y ya, a la tierra. Pero un día vinieron al entierro de una hermana sus familiares, y al verla así se pusieron a gritar y dije yo: —¡esto hay que cambiarlo!—. Y todas lo tuvimos claro. A partir de entonces se nos entierra en un ataúd sencillo. Son cambios necesarios».

També els horaris s'han vist modificats. Les maitines ja no es resen a les tres del matí (a les dues en dies festius). Ara ja s'esperen a les sis del matí i, tot i això, les germanes més joves i les novícies es queixen de tant de matinar: «Si hubieran tenido que rezar a als dos de la mañana en pleno invierno, ¿qué hubieran hecho? Hoy se llega aquí con costumbres diferentes, y hay que adaptarse un poco a ello».

Com no, també fan ús d'Internet i les noves tecnologies: «No le habíamos hecho mucho caso a eso, pero con la pandemia nos vino muy bien. Asistíamos a la misa con la pantalla, y hacíamos intercambios con otros monasterios, para ver cómo estaban. Eso me gustó mucho, hay que estar al día».

Altres canvis anuncien el declivi i la previsible pròxima extinció de la comunitat... «Ya no bajamos siempre a la iglesia a rezar. Es muy grande y para ocho no conviene gastar tanto en calefacción. Arriba tenemos una capilla pequeña muy bonita y rezamos allí. O nos quedamos en el refectorio después de las comidas y rezamos allí». En efecte, els refetors cistercencs solien tindre una part anomenada De Profundis que es dedicava al res de després de dinar, on justament es cantava el Psalm 129, el qual li donava el nom.

Hi ha una novícia, però la resta de monges, excepte l'abadessa, tenen de vuitanta anys en amunt.

Es fa l'hora de la pròxima visita. La hermana ens acompanya a la sortida: a fora hi ha un grup nombrós que espera. He tingut sort d'haver coincidit amb tan poca gent i que, a més a més, els meus companys de visita foren periodistes. Amb tota probabilitat, d'haver estat jo sol, la meua timidesa m'hauria impedit esplaiar-me tant amb l'amfitriona.

Ben mirat, ha sigut una experiència entranyable. A més d'haver pogut escoltar tot un testimoni de vida, caic en el compte que la conversa ha tingut lloc on esdevenia el capítol i on s'ha parlat, durant segles, de totes les vicissituds de la comunitat. Érem asseguts al costat mateix dels sepulcres de les primeres abadesses, la comtessa Mencía i la seua neboda la comtessa María Díez de Haro. Aquelles tingueren un gran poder secular; les dones que ara viuen al monestir han renunciat a això: esdevenen testimoni viu d'un mode de vida que no sé si ens podem permetre que siga engolit pel temps.

Tot apunta a què així serà.