aNDRòMiNa: Burgos (3): emprenedors per tot arreu

En baixant de Picos de Urbión aprofite la tornada per visitar Covarrubias, «Cuna de Castilla». En un revolt de la carretera m'apareix la magnífica estampa d'un monestir en ruïnes. No és altre que el mític San Pedro de Arlanza, visitat pel Cid i on fou soterrat Fernán González. Aquest comte castellà, vassall del rei de Lleó, aprofità un moment de debilitat d'aquest darrer per guanyar poder i independència, configurant el germen del futur regne de Castella. San Pedro fou un dels cenobis més representatius d'aquesta Castella comtal: la seua història compta amb més de mil anys!

El paratge resta solitari i silenciós. Com a bon emprenedor, investigue per on puc saltar la tanca del monestir per visitar, respectuosament, les ruïnes. Gairebé acabant de pegar-li la volta, advertisc que està obert al públic i que és gratuït.

Gran emprenedor estic fet, el de les empreses esperpèntiques.

III

Un poc més endavant de San Pedro de Arlanza em trobe un cartell que indica com arribar a l'ermita de Sant Olaf, del segle XXI. Em crida l'atenció la data de construcció: allà que hi vaig.

Efectivament, em trobe un edifici contemporani bastit amb fusta i acer corten. S'ha construït en compliment d'una promesa feta al segle XIII. En temps de Jaume I, passà per Barcelona una princesa noruega, Kristina, de la qual el Conquistador es va enamorar. La boda no va ser permesa: la xica viatjava amb la intenció de casar-se amb un dels fill d'Alfons X el Savi, l'infant Felip. La princesa, en el compromís de noces, va expressar el desig de bastir en terres castellanes una ermita dedicada al rei sant dels noruecs, Olaf: l'infant Felip ho va prometre, però la promesa mai no es va dur a terme.

I és ara, al segle XXI, quan la reialesa noruega ha decidit donar compliment al desig de la princesa Kristina. Un estrany cas d'emprenedoria que ens mostra que, en moltes ocasions, la història que creiem passada encara cueteja en el present.

Covarrubias va engrandir-se i fortificar-se en temps de Fernán González, a l'aixopluc de dues fortaleses que protegien la que encara era terra de frontera: els castells de Lara i Carazo. En el poble no només vaig trobar la que es considera la fortalesa més antiga de Castella (la torre anomenada de Fernán González), sinó que també em vaig trobar amb un altre grup d'emprenedors d'uns vuit o nou anys d'edat.

Venien pedres embolicades amb paper de revista; també pals on havien escrit amb bolígraf el nom del poble. En el primer embat els vaig manifestar el meu nul interés, a la qual cosa un va respondre: —Pero qué gente... (!) Com que me'ls anava trobant a cada plaça, al final els vaig dir que si hagueren fet un dibuix del poble, o alguna manualitat, ben de segur que els l'haguera comprada, però una pedra, no. Com no, haurien d'haver fet un estudi de mercat... ¿Quin tipus d'emprenedoria ensenyen a l'escola?

Van desistir.

Ara, em feren una pregunta que em va fer rumiar una mica: —Pero, ¿es usted turista?

No m'hi acabe d'identificar amb aquesta imatge.

Acabat el passeig per Covarrubias, reposades les forces i injectat un bon xut de cafeïna, encara vaig trobar les forces per desviar-me una mica de camí a Burgos per tal de visitar un edifici romànic situat al bell mig del Camí de Sant Jaume: San Juan de Ortega. El trajecte en cotxe fou una delícia, especialment a la tornada: el relleu suau d'Atapuerca, banyat per una llum que ja començava a declinar i que impregnava de milers de matisos els grocs, ocres i verds dels camps de cultiu.

En realitat, vaig anar a veure tres finestres atrompetades que formaven part d'una arquitectura espectacular. Sóc així de rar. El lloc, a banda d'uns quants tresors artístics, era molt agradable: un restaurant, un alberg de peregrins i un ambient de calma i tranquil·litat.

VII

Però no, no acabà allà el dia. Crec que, quan viatge, sóc incansable: ni m'atabale de veure coses, ni percep cansament fins que no acabe de fer el que m'he proposat. Ara bé, sí que és cert que el dia anterior, a Burgos, en acabar de visitar el MEH, no vaig tindre ja esma per pujar al mirador del castell: és una de les primeres vegades que em fallava el cos en un viatge! Però vaig restar-ne content, perquè la ment encara en tenia ganes... Preferisc que siga la ment qui guanye la batalla!

I com que m'havia quedat amb les ganes, en tornar a Burgos i després d'una bona dutxa, vaig fer rumb cap al centre. Encara vaig arribar a temps de contemplar la posta de sol des del mirador i, en acabant, fer-me un bon sopar.

Enteneu perquè m'agrada viatjar sol? En companyia, en dies com aquest, hagués acabat essent víctima d'un assassinat.

SAN PEDRO DE ARLANZA

Torrassa defensiva situada al braç septentrional del creuer

Claustre de llecs

Sagristia

Claustre major: aquest, d'estil herrerià, en va substituir un
de més antic que degué ser similar al de Silos

Restes de l'església. Fou emprada com a cantera.

L'església romànica fou reformada per Juan de Colonia,
el qual va substituir les cobertes de fusta per
unes voltes d'estil gòtic florit. No en queda res, però.